1001 Albums Summary

Bristol, Regne Unit, 1991. Fa una dècada que l'escena underground bristolenca està en auge. La manca de clubs que difonguin música mainstream hip-hop ha fet que, des de finals del anys 80, una escena cultural pròpia emergeixi a la ciutat per a suplir-ne la mancança. El breakbeat, l'acid house, la cultura del graffittii del clubing, el dub i el reggae impregnen els carrers de la ciutat. Blue Lines és de Massive Attack és una sintesi d'aquest fenòmen. El que m'ha agradat d'aquest disc és arribar, a través d'ell, a músics que he trobat interessants i captivadors. D'aquí les tres estrelles.

https://www.scienceofnoise.net/alice-in-chains-dirt-especial-30-aniversario/ Disc obscur. Molt obscur. Plegat de lletres depressives que evoquen els sentiments d'una banda els components de la qual estaven desenvolupant fortíssimes addiccions a diferents drogues (marihuana, alcohol, heroína). Hi ha qui el considera un vaticini del suïcidi del vocalista de la bana, Lainey Staley, que arribaria tres anys després de la publicació del disc. Les paraules "die", "fear", "grave", "kill", "mistake" o "wrong" conformen part de l'imaginari d'un disc que narra situacions de misèria espiritual de les quals sembla no haver-hi escapatòria. El so global del disc és unitari i evoluciona poc al llarg de les cançons. Guitarres pesades i riffs lents. Bateries lentes i profundes. Veu pastosa, a moments trencada i, fins i tot, estrident. La mètrica de Them Bones és molt interessant (7/8 al riff i al verse i 4/4 a la tornada). La influència del Nevermind de Nirvana, que va sortir tot just un any abans de la publicació de Dirt, és perceptible, encara que aquest disc és una criatura del seu propi gènere, i li noto més influència de grups com Slayer i, sobretot, Black Sabath, que d'una altra cosa. Personalment, el disc se'm fa pesat i difícil d'escoltar, tot i que sóc capaç de valorar-lo si me l'expliquen bé. Crec Alice és el grup menys del meu estil dins del gènere Grunge, tot i que mantindré algunes cançons al radar per a veure què passa en el futur. De vegades cal mastegar un xic les coses per poder-les digerir bé. Per cert, brutal el cover de Post Malone de Them Bones!

Surprised me! I had heard Surfer Rosa and Doolittle and I remembered them being a bit noisy-like, caothic and raw records. I didn't quite like the songs apart from the hits (and probably that's why I gave up on The Pixies). Now, this album sounds way more mature, well-structured, and detail-worked. I really liked It! I think i'll stick to It for a while. It reminds me of so many bands i really enjoy: arctic monkeys, The Strokes, Muse... Come to my head repeatedly.