1001 Albums Summary

Una guitarra forta, una lírica potent, un viatge melancòlic, i un àlbum un pel planer.

Només l'himne Heroes ja li suma una estrella per si sol. Dit això: Sovint es parla de la capacitat transformadora de David Bowie, de la seva potestat camaleònica. I és certa, però a ulls que ho mirin d'aprop, s'assembla més a un creixement, a una maduració, que a una subversió permanent. Bowie no renega de l'anterior i es transfigura sencer, creix com ho fa qualsevol músic, amb la diferència que els marges per on s'atreveix a circular són tan amples com el món mateix: és un artista total. Això fa que l'àlbum sigui, justament, un joc on explorar una nova frontera posant-hi la poteta, i no acabi de comprar ni ell mateix la totalitat del gir que proposa aquest Bowie alemany. La primera meitat és un Bowie rockpop bastant estàndard però travessat pels sintetitzadors. Sona bé, però no són les cançons espurnejants a les que l'associem. La segona meitat és un experiment ambient que en els millors moments recorda a Hans Zimmer. En general tot l'àlbum pateix d'un excés de teatralitat en relació a la sensibilitat que té. I aquest és el seu pecat capital. El millor Bowie és el més farandulero, sí, però sempre de la mà del més delicat. Aquí tot plegat és superficial. Com si l'àlbum tan sols fos l'embolcall amb el que vendre-li l'himne al món (comprensible) i ensenyar què sabia fer amb un sintetitzador. Més influent que durador. Però hostia quina bona cançó és Heroes.

QUIN BAIX Àlbum definitori del seu gènere.

14 cançons per quedar-s'hi a viure dins totes elles. El més interessant és que consolida a Damon Albarn com el major compositor/productor contemporani. Aquest àlbum és un calaix de sastre, una proveta d'assaig de tots els sons que, anys després, enlluernaran el món. Potser no totes lliguen les unes amb les altres, però totes elles són hipnòtiques o espurnejants. Només per l'audàcia mereix totes les estrelles que hi càpiga.

Caducat. En el seu temps seria la bomba però ara mateix és un vestigi poc suggerent. I massa llarg per com de similars son totes les cançons entre elles. Hauria de ser "el meu rotllo" i no m'ha dit res.

Beck té dues emocions: catxondo (horny) o catxondo (ganes de catxondeo). Àlbum de guardar a preferits per treure sintonies per la ràdio.

Passa una cosa amb aquest àlbum: està en aquella franja estètica dels 70 on estaven a punt de parir el so dels 80 i tot plegat és francament horripilant. Vist en perspectiva sembla paròdic, i no ho és, però alhora és injust jutjar-ho per això. Seria valorar-ne la qualitat amb un presentisme poc honest. Deixem-ho en que destila talent, originalitat, diversió i cursileria. Hi falta la força que sí hi ha en títols més depurats de Steely Dan.

tot un flow. boníssim.

Boníssim. Com una sirena del Far West. Oscil·la entre dos registres i els omple de llum.

CEO OF SEX.

Un directe no és un àlbum.

Comparteixen un petit llenguatge privat, l'omplen d'amor i ressentiment, i desemboca en un àlbum per la història. Sense Rumours no seria el que sóc.

Grandíssima porta d'entrada per Alice Cooper. He flipat. M'he enganxat. L'àlbum preferit del Bart Simpson, en el millor dels sentits. Un àlbum pel qual pagaria la pena vendre-li l'ànima al Milhouse. Què bé m'ho he passat!

Malament no sona. Segurament representa a la perfecció uns cànons que en el seu dia eren trencadors, que jo ara no sé valorar, i que valen molt. Però m'ha dit ben poc.

Com t'enganxin tovet et destrossen la setmana.

Melange

Originalot i bon so! És interessant com tantes coses autènticament Y2K sonen increïblement velles.

super pop. like a prayer no marxarà mai de l'hipotàlem colectiu

uf sí pero

aquest àlbum és colega meu. Bowie desquiciat (i alliberat del personatge)

bo però massa melós. m'agrada Love quan és aspre.

benvinguts a la biblioteca de sintonies per la ràdio moltes gràcies igualment

bueeeeno

No hi ha hits pero hi ha una idea i els hi suma més i tot!

el revòlver d'abba

la vibra més vibra de la història de les vibres. aconsegueixen que viatgis i tornis i canviïs. el palau de circe dels àlbums.

ai oh molt bé ai oh tampoc maten però ai oh lets go

no em puc creure que CAMACAMACAMACAMACAMALEON VINGUI D'AQUI la resta descafeïnat, però CAMACAMACAMACAMACAMALEON

Hi ha tants angles com tòpics quan toca parlar dels Beatles. Primer, meditava sobre els verbs del desig en anglès. Tenim desire, need, want, like, long, crave... i yearn. Yearn és intraduïble. Mira endavant i enrere alhora. És un ansia, un sospir impossible nascut de la boca del estómac, i, també, un enyor. I Revolver és conjuga, sencer, des del yearn: Eleanor Rigby, Love You Too, Here There and Everywhere, Got To Get You Into My Life, i la genial For No One. Un al.lè es torna verb, angoixa i desig. Yearn. Una turbulencia que edifiquen musicalment, i que amaneixen amb tracks divertits. Perquè són els Beatles. Encara ho són. Aquest és el segon angle amb el que parlar de Revolver. El que ens obsessiona a tots des que vam veure Get Back: què i com són els Beatles? Que Peter Jackson ens mostrés què hi havia rere la cortina dels Apple Studios no va decebre'ns, no va aixafar la guitarra amb un Mag d'Oz de pa sucat amb oli, sinó que va atrapar un llampec de la gran colaboració creativa del centre, justament quan les potències que la conformaven eren ja tan fortes que esfilagarçaven el conjunt. Si ho mirem així, Revolver és interessantíssim: l'harmonia, encara regent, comença a dissoldre's, els individus es consoliden més enllà de veus o instruments: comencen a ser creadors. A ser propietaris de cançons i dels seus sons. Encara no hi ha McCartneys dictatorials ni Lennons iconoclastes, però ja neixen, perquè ja els distingeixes. I competeixen. I és apassionant, perquè és un senyal de maduresa. Justament el tòpic més gruixut al voltant de Revolver. "És l'àlbum que marca el pas a la edat adulta de la banda" diu la dita popular que m'acabo d'inventar. Segurament el que hauríem de dir és que Revolver enceta l'edat madura del rock perquè es treuen de la màniga els primers indicis del que serà un so identitari -no del grup o del single- de l'àlbum. I el conceptualitzen com un viatge coherent. Aniràs caient pel talp del conill, des de I'm Only Sleeping fins a She Said She Said. Ja fan alguna cosa més que cançons. I després, per fer servir el perfecte profètic, ha de venir el Concepte. La mitologia se'ns menja i les revisions també. Què paga més la pena d'escoltar per tastar Revolver. La versió Mono? La Stereo? El Remaster del 2009? El recent Remix del 2022? Les tres primeres, amb diferents matisos i intensitats, son un tro. El darrer Mix s'afarta de pistes i no compacta bé les mil i una coses que estan sonant en cada cançó, i l'experiència unitària que et sometia a un encanteri es converteix en una dissecció de cada tema. Sí, desenterra tresors com Lennon inventant-se Yellow Submarine com una aventura de folk dylanià, sobre misèria proletària, fantasies escapistes i una penombra mortuària. Yellow Submarine! Però si parlem de música i no d'arqueologia, el mix 2022 fa que les cançons deixin de ser peces d'un àlbum a ser relíquies encaparrades.Els envitralla. Una natura morta. Excepte per Tomorrow Never Knows. TMK mereixeria una categoria propia. Una dimensió pròpia, si ens hi posem. Si abans parlàvem de com neixen els egos artístics d'enmig d'una harmonia de quatre cabelleres amb forma de tassa, TMK agafa aquesta analogia i l'anorrea. TMK dissol qualsevol ego, i s'esmuny de qualsevol metàfora matussera que busqui enllaunar-la. L'últim mix et trepana el cap.

és un trànsit cap a l'interior.

la rellet

un directe segueix sense ser un album (fins que jo ho digui)