Els singles de Jamiroquai solien entrar bé, sobretot al llarg dels 90. I el personatge en sí sempre m'ha fet gràcia. Recuperar el seu primer disc m'ha portat bons records d'aquella època, i trobo que musicalment el grup va aportar una fusió interessant de diferents estils. Sense segurament voler inventar res, van crear un segell propi, reconeixible, i amb el plus de la veu i lideratge d'un cantant de gran carisma.
El disc amb el que tothom va descobrir Sigur Rós. Conté el seu clàssic immortal "Svefn-g-englar" i uns quants temazos més. Recordo que quan vivíem junts al Jordi li agradava molt, tot i que no sé si mai l'havia escoltat sencer atentament. Recuperar-lo al 2021 m'ha fet sentir-lo més comercial i accessible del que recordava, potser perquè el grup ha continuat experimentant i amb el temps s'ha tornat una mica hermètic. L'àlbum és una mica llarg i excessiu, però en tot cas el retrobament ha estat força satisfactori, i m'ha agradat més del que esperava.
Mai havia escoltat sencer aquest àlbum, sempre m'havia centrat en els singles de Blur, i crec que l'únic disc sencer que havia escoltat d'ells és "The great escape". Comença una mica Bowie, molt pop anglès, deixant definides les que seran les senyes d'identitat de la banda anglesa. Però després es va perdent... Es nota que encara és un àlbum dels inicis, indefinit i caòtic. No m'estranya que fracassés en el seu moment perquè li falta cohesió i singles potents. A més va ser publicat al 1993, en plena efervescència dels Suede (que es convertirien en els seus grans rivals, juntaments amb Oasis) i del grunge americà. En aquest context, era impossible que un àlbum com aquest trobés espai per popularitzar-se. L'escolta se m'ha fet pesada, i em sorprèn que aquest àlbum estigui a la llista, quan els Blur publicaran després obres molt més rodones i interessants.
Aquest àlbum és un vell conegut. L'he escoltat infinitat de cops, i recuperar-lo avui segueix produint molt bones sensacions. No ha envellit gens, tot i que ja s'apropa als 20 anys. Un disc ple de temazos, de moments de gran èpica, d'altres més tranquils i preciosistes... La barreja em segueix semblant meravellosa. Sense inventar res, els Arcade Fire es defineixen perfectament amb aquest primer àlbum, i seguiran aportant cançons i àlbums imprescindibles al llarg dels anys següents. Tot i que segurament aquest primer seguirà sent el meu preferit. I què potents són en directe!
A més, és un àlbum que es publica en una època molt bonica de la meva vida, vivint a Canalejas amb ma germana, després de la relació amb l'Olga, i a punt de començar la importantíssima etapa Filmax...
O sigui que, a sobre, les cançons d'aquest àlbum van unides a records molt bonics i agradables.
M'agrada molt Bowie, malgrat que he escoltat pocs àlbums sencers seus. Aquest "Heroes" és el dotzè de la seva carrera, el segon de la seva "trilogia de Berlín", ciutat on es va instal·lar una temporada per desintoxicar-se de la cocaïna. Amb el gran Robert Fripp tocant la guitarra i Brian Eno a la producció, té una primera meitat que és una passada. L'he gaudit molt, tot i només conèixer una de les seves cançons (la immortal "Heroes", amb la seva gran història d'amor prohibit davant el mur de Berlín). La primera meitat de l'àlbum és realment interessant, i encara avui sona moderna i atrevida. La segona part està presidida per tot un seguit de temes instrumentals que a mi em semblen més Eno que Bowie, i que no em fan gaire el pes. Si hagués estat un EP de 5 o 6 temes, definiria "Heroes" com a una obra mestra, però la segona part tan fosca, industrial i experimental li fan restar punts. Tot i així, és un àlbum imprescindible i amb una primera meitat gloriosa.
Conec poc de l'obra dels Talking Heads. Mai m'han cridat gaire l'atenció. És el primer àlbum que escolto sencer d'ells, i no m'ha entusiasmat. Al contrari, se m'ha fet pesat, insuls, sense emoció. No he connectat gens ni mica amb les melodies, ni amb les lletres, ni amb la producció de l'àlbum. De ben segur que es tracta d'una obra important però jo no he sabut o no he pogut connectar-hi.
Bueno... Un dels àlbums de la meva vida. Quantes vegades l'hauré escoltat? Des que un company de classe me'l va deixar un dia (crec que va ser Francesc Roca, a 2n de BUP), em va enamorar.
Els Radiohead venien amb la càrrega de l'èxit del tema "Creep", i amb aquest segon disc demostraven que no eren flor d'un sol dia, i que tenien molt a dir. L'àlbum comença amb la potent Planet Telex i ja no et solta fins la darrera nota de Street Spirit. Té singles inoblidables com Fake Plastic Trees, The bends o Just, i temes que posen la pell de gallina, com Bullet proof o High and dry. No sobra ni una sola cançó, i encara van deixar temes brutals per a les cares b, com The trickster o Permanent daylight.
Aquest disc també representa l'inici de les crucials col·laboracions amb el seu productor Nigel Godrich, i l'artista Stanley Donwood. D'alguna manera, aquí és quan realment Radiohead s'acaba de formar, i ja no pararan d'evolucionar plegats i publicar sense pietat àlbums i més àlbums arriscats i d'enorme qualitat. El so de les guitarres en tot aquest disc és brutal, el punt just de potència i distorsió, i de delicadesa quan es necessita. La producció realment és exquisita, cada cançó té la seva pròpia personalitat i alhora totes juntes formen un tot indisoluble.
El seu primer àlbum per a la història, i els que en vindran...
Primera presa de contacte amb Public Enemy. Malgrat saber de la seva existència, mai m'havia assegut a escoltar atentament la seva música. En general, el hip hop i el rap mai m'han interessat gaire. I a ells en concret els vaig veure una estona en directe en el meu segon Primavera Sound, allà al 2008. El disc m'ha semblat interessant a nivell sonor, amb complexes estructures de samplers i jocs de veus constants. Però el disc en sí, com era d'esperar, no m'ha dit gaire, i tampoc ho esperava.
M'he informat sobre la seva transcendència en el moment que va ser publicat, tant pel seu missatge com per la seva música, i entenc que el context i el moment eren idonis per aquest àlbum. Tot i així, jo no hi connecto, i al final m'ha acabat cansant, perquè és tan llarg com dens.
Desconeixia completament aquest grup i aquest àlbum. Els primers dos temes m'han semblat interessants però després se m'ha començat a fer pesat, i això que no es tracta pas d'un àlbum gaire extens, poc més de 40 minuts. Té un regust de new wave i post punk que no m'ha acabat d'entrar. Les cançons m'han semblat poc inspirades, no m'han cridat l'atenció. Mira que l'he agafat amb ganes de descobrir un grup nou, però el regust final ha estat més aviat decebedor.
PJ Harvey era una assignatura pendent, així que em va alegrar la proposta d'escoltar un àlbum seu. I m'ha agradat força. La seva personalitat és arrasadora, m'encanta la seva forma de cantar, que voreja la psicosi. Sembla un disc malaltís, ple de canvis d'humor i rampells de fúria. Les guitarres sonen brutals, la producció d'Albini, marca de la casa, afegeix un plus més al total. Potser li manca tenir algun hit, algun single més clar, però tot i així ha estat un descobriment que m'animarà sense dubte a escoltar més àlbums d'ella.
Un altre gran clàssic. Per mi, l'àlbum definitiu de Pulp, el que millor mostra les qualitats i els excessos d'aquesta banda. I el que té la seva obra mestra, "This is hardcore", per mi el seu millor tema, arriscat, ambiciós, colpidor i encertadíssim.
L'àlbum comença amb "The fear", hereva directa del seu anterior "Different class", i continua amb un "Dishes" antològic. "Party hard" baixa una mica el nivell i després arriba "Help the aged", el sorprenent primer single de l'album. Després del tema central i capdal del disc, el nivell baixa una mica però encara una recta final notable, que culmina amb una impactant "The day after the revolution".
Bones sensacions amb el retrobament d'aquest disc, ple de bons temes i un parell d'obres mestres.
Zero interés en Eminem i els seus temes.
Eels és un grup que cau bé. La biografia del líder, Mark Oliver Everett, llegida fa pocs anys, va afegir valor a un àlbum que en el seu moment vaig comprar, atret pel single "Novocaine for the soul", i que sempre m'ha semblat agradable i inspirat.
Grup absolutament desconegut. Rock psicodèlic de finals dels seixanta inofensiu. Hi ha un parell de temes interessants, però el disc se m'ha fet fins i tot llarg, malgrat no arribar a la mitja hora de durada. Oblidable.
Primer apropament a Alice Cooper i bones sensacions. Un disc de rock conceptual al voltant dels dies d'escola i institut. Comença amb potència, amb un "School's out" impecable i efectiu, que ha vingut per quedar-se. Bon grapat de temes honestos i directes, ben executats i d'escolta agradable. Molt bona recta final del disc amb una secció de cordes sorprenent que esdevé un inmillorable colofó a l'àlbum.
Els Blur sempre m'han semblat un grup de bons singles, però d'àlbums més aviat discrets. Aquest cinquè disc no n'és una excepció. Va ser el més exitós de la seva carrera, en bona part gràcies als dos temes inicials, "Beetlebum" i sobretot "Song 2". El primer és per mi una de les seves millors cançons, em sembla molt inspirada i en el seu moment va resulta sorprenent venint d'ells. En tot cas, un cop passada la sorpresa inicials d'aquestes dues composicions inicials, el disc cau en picat i no aconsegueix remuntar el vol. S'agraeix l'intent de dotar de més protagonisme a les guitarres, inspirant-se en el rock independent dels EEUU, però l'àlbum es fa llarg i molt, molt pesat, com gairebé sempre em passa amb ells. Si no fos pels dos primers temes, seria un disc oblidable.
Grup totalment desconegut per mi. El primer tema, "Connected", fa bé el seu paper de Ciceró per un àlbum que navega per una barreja amable de disco, hip hop i pop. Vindrien a ser una versió descafeïnada dels Scissor Sisters. Un disc que funciona per a tenir de fons, agradable, sense estridències, una espècie de company silenciós al qual no exigir-li res. Correcte, sense més. Però potser ja és molt.
Primera presa de contacte amb Couctau Twins. Dream pop tan inofensiu com ben executat. Molts grups d'aquestes primeres dues dècades del 2000 beuen de la seva influència. Grups, d'altra banda, que a mi em diuen ben poc, com Beach House o M83.
En tot cas, aquest àlbum té alguns bons temes, especialmente a la primera meitat. Després la segona es fa més feixuga i dispersa.
A destacar la gran veu de la cantant, plena de matisos i amb molts registres.
No soc aficionat al jazz, tot i que n'he escoltat i conec algunes figures cabdals d'aquest estil. Miles Davis no era cap desconegut per mi, però sí aquest àlbum, que m'ha sorprés per la utilització de baix i guitarres elèctriques. He llegit sobre el disc, considerat un dels fundadors de la fusió entre jazz i rock, i que va ser molt influent durant tota la dècada dels 70. Realment la barreja sonora és interessant, i entenc que sigui un àlbum important pel que va representar en el seu moment. L'escolta ha estat interessant malgrat que l'estil en sí a mi no em diu gaire.
Els Dire Straits, en general, ni fu ni fa. Però aquest disc és or, de dalt a abaix. Gairebé perfecte, ple de temes inoblidables, amb una extenuant "Walk of life" que esdevé la pitjor cançó del disc, per esgotament de tant escoltar-la durant tants anys a festes majors i bars. "Your latest trick" i "Brothers in arms" són les meves preferides, immortals. Encara avui, casi 40 anys després, segueix sonant actual i empatic, aclaparador.
Primer apropament a The Damned, grup de punk anglès de finals dels 70, coetanis de The clash. El disc comença bé, però va perdent gas i s'acaba fent una mica repetitiu. Toquen un punk melòdic que sembla ser una base clara del renaixement del punk i el hardcore que arribarà més tard, als 90. Té un parell de temes memorables, i poc més.
El rap mai m'ha atret. Quan he vist que em tocava escoltar un altre disc d'aquest estil, m'hi he resistit. Finalment, però, l'escolta ha resultat més refrescant del que esperava. M'ha agradat la producció, les línies de baix, els samplers. En alguna ocasió m'ha fet pensar en els Red Hot Chili Peppers...
És un disc de rap força tranquil, molt més soul que per exemple el dels Public Enemy. No aconseguirà que em capbussi en el rap, però he de reconèixer que no m'ha desgradat del tot.
Aquest disc és una patada al cervell, quina potència, quina textura més crua i esbojarrada. M'ha agradat molt, era el primer cop que l'escoltava i m'ha sorprés. El més destacable és la seva potència, i pel que he llegit és un dels àlbums que es van avançar al punk, i van ser-ne una de les seves bases fundacionals. Molt bon dics, potser li falta algun tema més destacable però el conjunt en general és molt notable.
No coneixia aquest disc de Hendrix. És innegable la seva aportació al rock i la seva gran perícia amb la guitarra. Tot i així, aquest àlbum m'ha deixat una mica indeferent. He trobat a faltar algun hit més clar, temes més concrets i directes. Crec que Jimi Hendrix té millors àlbums que aquest.
El showgaze mai m'ha acabat de fer el pes. Aquest àlbum és un dels fundadors d'aquest estil, el primer dels The Jesus and Mary Chain, i tot i que té un inici potent, es va desinflant i acaba atabalant una mica. Curiós descobrir que el seu bateria va convertir-se després en el líder de Primal Scream.
Primera presa de contacte amb aquest disc. Reggae amable i tranquil, de fons funciona força bé, i té alguns temes coneguts que pugen una mica el llistó. No està malament.
M'agrada molt Leonard Cohen, hi ha àlbums seus que em porten a la infància i a la adolescència, i la seva poesia em sol emocionar profundament. Podria enumerar desenes de cançons seves que col·locaria en una hipotètica llista de les meves preferides. Però amb aquest àlbum (que desconeixia tret de la cançó titular) no hi he connectat. Me'l guardaré per fer una escolta atenta en el futur, però la primera impressió ha estat més aviat tíbia.
No coneixia aquestes germanes, tret del seu èxit "We are family". Àlbum amable de disco funk. Per tenir de fons, inofensiu i agradable, però sense més.
Hi ha un grapat de cançons de New Order que formen part de la meva vida, les més conegudes, imagino que com a molta gent li passa. He agafat aquest disc amb ganes, la primera cançó m'ha entrat molt bé. Però després ha anat caient i caient i se m'ha fet pesat. Potser un dia li dono una altra oportunitat, però en general l'experiència ha estat decebedora.
Ostres, a mi el grindcore m'atabala. No l'he pogut escoltar sencer. No és lo meu...
L'he agafat amb ganes perquè els conec i mai els havia escoltat amb atenció. És un disc agradable, amb molt bones harmonies, i cançons treballades. Però m'ha semblat una mica irregular en la primera escolta. Suposo que la diversitat de compositors i cantants no ajuda a que hi hagi més unitat al llarg de l'àlbum.
Coneixia un parell de temes del disc, entre ells la seva cançó més coneguda, "Two weeks". Àlbum lisèrgic, amb un punt de psicodèlia i una barreja de influències que van des de Beach boys fins a Radiohead. Massa calmat pel meu gust, acaba esgotant una mica i la segona meitat resulta més feixuga. Tot i així, un disc agradable i amb una producció notable.
El segon àlbum de The Prodigy és una barreja d'electrònica i sons industrials que acaben atabalant. La manca de temes potents, que sí que tindran al seu següent disc "The fat of the land", fa que l'escolta se m'hagi fet força feixuga.
Àlbum d'adolescència dels 90. El productor Butch Vig va buscar l'èxit comercial partint de les guitarres distorsionades que el grunge havia popularitzat tant, en bona part també gràcies a ell. La producció del disc és impecable, té una llarga llista de temazos, i segueix sonant a pop fresc i molt ben executat.
No havia escoltat mai aquest disc, però coneixia el seu tema "Good times", impossible no conèixer-lo. L'escolta ha estat agradable, tot i que m'han agradat més els tres primers temes, més llargs i amb estructures més complexes i allargades, que els temes més curts i directes de la segona meitat.
Pepinazo d'àlbum. Crec que no l'havia escoltat mai de dalt a abaix i és brutal. Molt potent, ple de temazos, intens, inspirat. Me l'he posat dos cops seguit i m'ha entusiasmat. Quan es va publicar jo complia un mes de vida, i que l'hagi hagut de descobrir avui, amb 43 anys! Una meravella.
Un vell conegut que em va acompanyar al walkman durant molt de temps. Encara recordo la còpia pirata que tenia en CD, amb la portada impresa amb mala qualitat. Va ser un disc que a la seva època ho va petar bastant, gràcies als seus 8 o 9 singles que encara avui sonen potents i addictius. L'àlbum sencer, però, és una mica excessiu i recarregat, i acaba sent irregular. Malgrat tot, la nota mitjana és notable.
Sorpresa total. No coneixia aquest disc i m'ha semblat molt interessant. Dens i recarregat, necessitarà d'unes quantes escoltes més per poder fer-ne un veredicte just. Però la primera ha estat impactant i m'ha provocat una molt bona impressió. I no m'ho esperava. No sé per què tenia els Genesis com un grup poc interessant, però veig que al menys l'època Peter Gabriel mereix ser explorada.
Soc molt fan de Sufjan Stevens. I aquest àlbum és pur Sufjan 100%: excessiu, recarregat i amb moments inoblidables. Temes con "Concerning de UFO", "John Wayne Gacy Jr" o "Chicago" formen part dels meus temes preferits de tots els temps. El disc és irregular i molt dens, amb 22 cançons i una durada que supera els 75 minuts. Tot i així, és un dels seus millors i més inspirats àlbums. Segueixo preferint "Carrie & Lowell" i l'EP "All delighted people", però "Illinoise" és un molt bon àlbum.
Fins avui no havia escoltat mai un disc sencer de Springsteen. M'ha sorprés el so íntim i proper, i crec que hi ha un grapat de temes força inspirats. També he llegit que van ser grabats en un quatre pistes i que en principi eren només demos, i van acabar covertint-se en les versions oficials. Això diu molt de la qualitat interpretativa de Bruce en aquella època. Mha fet venir ganes d'escoltar més coses seves.
Primera presa de contacte amb Gary Numan, a qui consideren un dels pares de l'electrònica. Va ser dels primers ens experimentar amb sintetitzadors i aprofitar-los per fer pop. L'àlbum té elements interessants però el conjunt se m'ha ennuegat una mica.
Gran descobriment. Un àlbum potent, amb rock, blues, psicodèlia, i molta marxa. Temes potents, guitarres afilades, veus trencades. Un àlbum collonut que desconeixia i que avui m'ha alegrat molt el dia.
Queen és un d'aquells grups que m'han acompanyat tota la vida, des que un amic me'ls va descobrir a 1r de BUP. Però aquest àlbum no l'havia escoltat mai sencer. Va ser el primer que els va catapultar i s'entén, perquè està ple de temes interessants, molt ben produïts, i amb la guinda del "Bohemian Rhapsody" al final. El disc és variat i entretingut, amb moments de rock, balades, i fins i tot una mica de country. Demostra el bon moment compositiu en què tots els seus membres es trobaven. Un molt bon àlbum.
Els coneixia pel nom però no els havia escoltat mai. Precursors del post-rock, una etiqueta indefinida on s'hi sol posar allò que no encaixa en les altres. Per una banda he trobat interessant que un grup d'estudiants apostessin per una música com aquesta, però per l'altra l'escolta de l'album se m'ha fet eterna. No hi he entrat. Hi ha moments interessants, bons jocs de guitarra, girs estructurals... però no he connectat amb la proposta. Tot i així en el futur li donaré una altra oportunitat.
Primera escolta del debut dels REM. En el context dels 80 s'entén la novetat de la seva proposta sonora. Una espècie de deconstrucció del rock (sense solos, sense veus rasgades, introspectiu...) amenitzada per unes lletres críptiques i una veu molt especial. "Murmur" és un gran títol per a ell, sense dubte. Una aposta que sorprenentment els va sortir bé i va significar el tret de sortida d'una carrera de 15 àlbums, alguns incontestables. M'ha semblat un disc interessant, amè, potser mancat de temes més efetius, però amb un nivell notable en general. Un jangle pop de manual, molt inspirat pels The Byrds que influenciarien a vàries bandes de la fornada dels 80. Les guitarres especialment m'han agradat molt.
Àlbum interessant però alhora un xic dispers. Barreja molts elements, rock, blues, psicodèlia, i tot i que l'inici és molt potent la segona meitat no acaba de fer-li justícia. Malgrat tot, un disc interessant, un descobriment. I una confirmació més de la bona collita del finals dels 60.
Àlbum amable, de folk, amb elements de reggae i blues. El primer disc en solitari de Paul Simon és un grapat de cançons agradables però que tampoc ha aconseguit que el vagi a recordar especialment.
Primera presa de contacte amb Sly Stone. Aquest és el darrer disc de la seva època daurada, on donen bona mostra de la seva base funk amb una clara obertura a tota classe de gèneres, des del rock fins al disco (aquí hi ha la primera cançó de la història amb una caixa de ritmes). Variat, inspirat, amb cançons inconformistes, amb bones progressions i una cuidada producció. M'ha agradat per la barreja de sonoritats i estils, però que alhora sona cohesionada. Interessant.
Descobriment total. Havia escoltat algun tema seu, el nom sempre ha aparegut com a una de les grans influències dels grups de rock alternatiu de finals dels 80 i principis dels 90, com Pixies o Nirvana. Però mai havia escoltat cap àlbum seu. I deu n'hi do quina sorpresa. M'ha agradat molt aquesta barreja de punk amb rock i balades, la veu trencada del cantant, les progressions de les guitarres. Un disc súper entretingut i ple de bons temes. Em deixa amb ganes d'escoltar més d'ells.
Primer apropament a Billy Brag i el seu antifolk protesta de so cru. Hi ha algun tema interessant, com el primer tall, però en general se m'ha ennuegat una mica.
A mi George Michel ni fu ni fa. És un bon cantant, té alguns hits inapelables, però un àlbum sencer se'm fa bola i m'acaba cansant. Entenc l'èxit comercial en el seu moment, el seu canvi d'imatge i l'impacte de segons quines cançons (també en bona part per les lletres). Però no puc acabar-lo.
Ho he intentat però no he aconseguit entrar-hi. Aquest rollo ambient-electrònic no em fa el pes.
Només coneixia d'ells el "Ill Communication", però aquest ha estat una grata sorpresa. No he tingut temps de parar atenció a les lletres, però musicalment i a nivell de producció em sembla un àlbum interessant i la mar d'entretingut, tot i que la recta final acaba carregant una mica.
No coneixia aquest grup i el meu desconeixement de la música africana és absolut. Música sense instruments, només amb veus, i amb un punt espiritual. He començat a escoltar-lo amb interés, però m'ha acabat cansant.
Pop electrònic amb un to proper a la rave, que em recorda una mica els EMF. El primer tall és un temazo escoltat mil cops a discos i afters, però la resta de l'àlbum es fa pesat, atabala.
Impecable àlbum de rock ple de temazos. Coneixia un parell de temes només i el conjunt m'ha semblat d'allò més potent. Unes cançons molt inspirades, una veu brutal, i unes guitarres que t'agafen i no et solten. Un disc de rock gairebé perfecte. Tanques els ulls i et porta a les carreteres dels EEUU.
Hiphop que no m'interessa gens.
Mai m'ha entusiasmat la seva música. Té algunes cançons que formen part de la cultura popular, com el Run baby run amb què comença aquest àlbum. Però escoltar un disc sencer se'm fa pesat, tot i que s'ha de reconèixer que la majoria de temes estan ben construits.
Una bogeria de disc d'un dels grans fundadors del rock progress. Fresc, lliure i imprevisible. Les cançons es van encadenant les unes amb les altres, barrejant versions amb originals. El conjunt és complex i té uns quants altibaixos, però les intencions i la llibertat de la proposta acaben decantant favorablement la balança.
Molt bon àlbum de debut dels Beastie Boys, ple de temazos. He llegit que és un dels àlbums debut més venuts de la història i no m'estranya. Encara que el hip hop no sigui lo meu, les seves cançons tenen molt ganxo, atrapen, i et fan ballar.
Pensar en Deerhunter és pensar en Primavera Sound. Banda sonora indie de la darrera dècada, amb un grapat de bons àlbums, amb atmòsferes inspirades de guitarres i veus que divaguen entre el punk i el dream pop. Aquest "Halcyon digest" és un dels més coneguts, i té alguns dels seus temes més populars. Feia anys que no l'escoltava sencer i continua sonant fresc i evocador.
No coneixia el disc i el grup només de nom. Hi ha alguns temes interessants, sobretot a la primera meitat. La seva cadència psicodèlica fa la majoria de temes tan agradables com inofensius. Si aquest és el millor àlbum del grup, no crec que m'apropi a cap altre seu.
Un clàssic imprescindible. Imcompresos al seu temps, els Ramones van fer un àlbum per a la història. Ple de temes efectius, directes, sincers i colpidors.
Primera escolta d'aquest pianista i director de jazz. Un álbum agradable, d'aquells que et transporta a una altra època. No sóc prou entès de jazz com per a fer-ne una valoració musical, només puc dir que segurament escoltaré més àlbums de Count Basie.
L'he agafat amb ganes perquè no coneixia gairebé res d'aquesta cantautora... però he acabat perdent l'interés. La intenció d'afegir elements de jazz al folk és interessant, però al final cap dels temes ha aconseguit cridar-me veritablement l'atenció.
Àlbum correcte però amb el que no he acabat de connectar tot i tenir dos o tres temazos indiscutibles. Millor que els darrers que m'ha tocat escoltar però oblidable.
L'he escoltat amb presses, queda pendent una escolta amb més profunditat. Folk de la vella escola, delicat i amb missatge. Bona execució amb les guitarres i un grapat de temes interessants.
Primer disc d'Eno en solitari després de sortir de Roxy Music. És un d'aquells àlbums que tot i tenir pràcticament 50 anys segueix sonant potent, actual i excitant. El tractament sonor de les guitarres en general i d'alguns efectes electrònics en particular li donen una àura hipnòtica. Imprescindible.
No m'interessa el més mínim
Àlbum fundacional del rock and roll, ple de temazos immortals como "Tutti Frutti" o "Long Tall Sally". Un clàssic.
Álbum passable, tirant a avorrit. No hi ha res que m'enganxi, potser la segona cançó i poc més.
Després de caure al pou de la heroïna, viure al carrer i perdre la custódia del seu fill amb Mick Jagger, Marianne Faithful va ressucitar d'entre els morts amb un àlbum amb que trencava el seu estil anterior basat més en el folk, i es va llençar a la piscina de la new wave, aconseguint el seu àlbum més rodó i reconegut.
Hip hop amb el que mai aconsegueixo connectar. Té algunes bases i ritmes interessants però el génere en sí no m'entra.
Primera escolta d'aquest àlbum dels The Beach Boys. Amb Brian Wilson recuperant-se dels seus problemes mentals, la resta del grup aconsegueix un àlbum interessant i força entretingut, amb cançons i arranjaments inspirats.
Àlbum interessant de Tim buckley, on començava a deixar de banda el folk més canònic per investigar l'experimentació a través del jazz i la psicodèlia, noves estructures més complexes i instruments tan encisadors com el vibràfon. Un àlbum inspirat i inspirador.
Àlbum incomplet a spotify. Pel poc que he pogut escoltar, interessant barreja de soul i psicodèlia
Bon àlbum de rock, tot i que escoltar-lo sencer se m'ha fet bola.
Primer cop que l'escolto. Àlbum agradable, que voreja el folk i es fa interessant gràcies en bona part a la veu del cantant. Conté el seu gran èxit "Everybody's talking", que es faria famós anys més tard gràcies a "Midnight Cowboy".
Un descobriment agradable. Rock, jazz, r&b... Em fa gràcia que amb el temps deixessin de tocar en directe i es centressin només en grabar a l'estudi.
Impossible escoltar-lo sencer a casa posant-hi atenció. M'avorreix.
Un grup amb el que mai he connectat, i aquest segon disc seu no n’és una excepció
Coneixia només algunes cançons, i en general l'àlbum m'ha semblat força entretingut.
Interessant àlbum que barreja funk, rock an roll i certa psicodèlia. El primer tema és brutal, més de 10 minuts de riffs, solos i arranjaments vibrants. Bon descobriment.
Country de vella escola, una mica avorrit
L'he començat amb ganes però m'ha acabat cansant. Tot i que és una colecció de cançons pop ben fetes, la producció em satura una mica. Prefereixo mil vegades "The wedding album".
Interessant, no el coneixia. Comença molt bé i requerir més escoltes per captar bé les estructures i matisos. Al final se m'ha fet un xic llarg, però segur que li donaré noves oportunitats.
R&B inspirat i ben produït. No emociona, però funciona i mereix una escolta més atenta.
El vaig començar amb ganes, sorprès que se'm passés per alt en el seu moment. Té moments molt interessants i una producció molt acurada, tot i que es fa una mica massa llarg durant la recta final.
No m'agrada el rap ni el hip hop, no hi entro
Disc folk clàssic i ben executat, però que acaba avorrint una mica.
Només coneixia "Blister in the sun" i he descobert un àlbum molt entretingut i amb cançons senzilles però efectives, on convergeixen rock, punk, americana i fins i tot una mica de reggae.
electrònica atmosfèrica amb algun moment interessant però, en general, massa lineal
Curiosa fusió de punk amb elements de reggae que al principi crida l'atenció però acaba perdent força per una manca de melodies inspirades i atractives. Malgrat tot, la barreja no deixa de ser interessant.
Àlbum d'electrònica que sembla sentar les bases de molta electrònica que escoltarem durant les següents dècades (Chemichal brothers, Underworld, Laurent Garnier...). No m'apassiona, tot i que la producció és acurada i alguns temes enganxen.
No m'agrada el hip hop
Avorrit
Primera escolta d'aquest àlbum i m'ha sorprés, té un punt tribal i hipnòtic que atrapa si li dediques temps i atenció. La barreja de rock, electrònica, música africana i loops de baix inacabables, sona per moments divertit, per moments hinòspit, i el més important és que la barreja acaba sonant coherent, tot i la disparitat dels seus ingredients. Sembla mentida que aquest disc tinguit més de 40 anys, sense dubte estava avançat al seu temps. La producció d'Eno és sublim.
