Not really usual to release a masterpiece with your third record. Even more uncommon is producing after that another four masterpieces in a row, each of them better than the last one. That's how you become an iconic band for the ages I guess
'Ten', 'Achtung Baby', ' Dirt', 'Use Your Illusion', 'Loveless', 'Out of Time', 'Nevermind', 'Blood Sugar Sex Magik', 'Bandwagonesque', 'No More Tears'... and if that wasn't enough, this fucking blast.... Maybe those who claim 1971 was 'the year of music' should have been young 20 years later...
One of best rock albums.... EVER. A genius at his prime
Compact wall of sound with intriguing but beautiful melodies in what is one of more significant shoegaze releases
When protogrunge is better than 90% of grunge. Great big classic
Great memories!! Best unplugged ever?
Bff
Classics don't crack!!
Impressive
Brit rock classic!!
Classic of an era!! it'd be 4,5.. but the good songs are just too good!!
Underrated band!!
One of best posthumous albums ever!
Old school hip hop. It might be key record back in the day, now it sounds dated and not special...
One of best witnesses of the era... might got stuck between two masterpieces, but it's still a very brilliant album.
One of best debut albums ever!
Overrated album from an overrated band
One of best rock albums of the decade
Such a great record. Sounds a bit dated, but it is one of best examples of rave culture back in the 90s.
Very good tracks (Arizona, Nighttrain, Bring Tha Noize)... not a masterpiece, but still very strong after all these years...
Classic Rock classic! Not a masterpiece, but an astounding strong record, with some of best rock tracks of the decade: Maggie May, Mandolin Wind... It would be 4.5 stars if possible
It was never best album of the band to me... but it's a solid strong record whatsoever
It is a fine album with great lyrics... He has done better though
One of most original goth records from an underrated band
A hippie record, with such great songs and concept. A true classic.
An innovative album which improves with every listening.
A bit too long, but at its good moments it is a perfect hip hop funk jazz record to make you feel... just great!!
Groovy record with lots of references and a bunch of really strong songs.
Good record, with two or three great songs... But really can't see anything special... Maybe lyrics? I did not pay attention...
Never understood the praise around this album. A couple of good tracks: Drive, The Warmth... and the rest of it it is just plain random generic millennial rock...
Great hard rock record, with 2 anthems and a bunch of solid strong tracks.
One of coolest old school hip hop record!
Brit pop at its best. Start of the genre in one of best possible ways, better than Blur (but not better than Suede)
Interesting indeed... just not my cup of tea...
Such overrated artist... maybe she should have been just a poet?
Great 70s rock album. Nearly got stuck in the beach because of it!
A good album, but not awesome
Very innovative and creative... ok, thanks, next
An underrated album within their discography
Maybe with the companion film it becomes more interesting....
All time classic. All killers, no fillers!!
Maybe if you lived in a 'hood in the mid90s NYC this is a masterpiece, who knows...
Such an statement in the year of punk!! XD
Most depressing album ever? At least of the grunge era which is not a small thing... A masterpiece in any case...
beautiful country record... not an essential listening though imho
Probably innovative in 1971... now sounds dated, but still interesting....
One of their worst of their first 7 years… which still means a very good record.
What a great comeback it was!!
Great ball of sound. I wish id had been in such amazong show!
An amazing palette of all alt sounds of mid 80s... and the years to come...
A classic of his classic era! A bit too depressing to be a 5*, but still a very strong album.
At the time it was hailed as a masterpiece. Not that great in my opinion, but still one of the best records of the ear and a milestone of first part of the 90s
A delicious 80s pop record. Every song is a delight. One of best pop records in the 80s.
A special record, to dive in and explore on subsequent listenings. Very 90s. Very good.
Not the masterpiece it is usually hailed as, but very original and atmospheric. An album where to come back from time to time.
A deep album with lot of significance. Not perfect, but a must listening whatsoever.
Catchy punk album, as fresh as it was at the day!
A personal record which feels like coming out of the darkness. Very good album to listen as a whole...
A true classic from very early 80s. Every listening comes with new discoverings.
One of greatest comebacks of all time. And an amazing 80s rock record.
One of habitual contenders for best live rock album of all times. And deservedly so.
Noisy 90s punk. Skillful, but nothing special
Good neo soul album. Very atmospheric, ideal for intimate moments.
A storm of blues rock from Texas, in the year when southern rock was at its peak. All a statement!
Proto punk album per excellence. Raw power indeed!
One of best pop albums of the 70s, of all-time indeed. An inspired man at the peak of his powers.
Interesting and invigorating capella record from zulu band. For certain moments, but hard to beat on those specific moments....
Innovative and avantgarde in the best possible way: a genius doing it.
Alternative rock with a great sense of melody. A catchy album which is also a relevant indie rock effort.
It begins in the most amazing way with first two tracks... but after that it evolves in a good r&b blues album, but not outstanding.
Hard rock meets NWOBHM in an album that gets the best of both worlds. All-time classic!
Whole lotta classics. One of must have of the genre
Pse pse album... pse pse band...
Good uptempo album with a great voice.
A milestone in the history of pop music. It still sounds as great as usual!
Ahead of its time, a few all-time classics and rest of beautiful pop-rock songs.
Beginning of a gold era for the band and the genre.
One of best psychedelic records of all time. Great melodies, textures, oniric passages… Syd Barrett at his very best
Oniric and relaxing record from the master of jazz
Groove Is in the Heart is amazing indeed, but rest of the record is just generic house pop, nothing special...
A meritorious post punk record which would be much exceeded with subsequents efforts.
Obscure and overdramatic effort. Just that is a very good one.
Is there a better way to start a decade?
An album you need to dive in to find its treasures… it’s worth the effort
The end of an era. Dream is over. And the record is brilliant
Awesome minimalist electronic pop record. 2/3 years ahead of its time.
Alternative rock at its most intrigant... the textures, that voice, obscure melodies... not easy, but you never get tired of it
Minimalist alt rock with attention to detail and lots of imaginative and interesting textures
Beautiful brilliant neosoul album from the mid80s new wave Manchester scene no more no less
So innovative and brilliant. A stroke of genius making of the electronic next big thing in pop world. 4,5
Atmospherical, psychedelic, interesting textures and cosmic sounds. To be heard as a whole, you will never get bored of it
Serious jazz pop music to be enjoyed in so many contexts. They would get better with the years, but their first is still a strong statement.
A capital work in the evolution of rock. A milestone in hard rock history. A pleasure to listen every fkn time
One of those serious, elegant, stylish beautiful pop records which transcends time but all the same time is a product of its era
When protogrunge is better than 90% of grunge. Great big classic
Random alt-rock record, with some cool textures and a couple of good songs
What a lovely uplifting wonderful soul album
One of best pop rock albums of all time. Beyond the hit singles, every now and then you can rediscover classics such as The Chain, Gold Dust Woman, Oh Daddy...
One of milestones of new hip hop, with beautiful r&b, soul pieces. First half of the record is just perfect
As in other landmark albums reviewed like 'Nevermind' or 'Rumours', 'Electric Warrior' is a top-of-genre, jewel of the crown of the glam-rock movement and one of best 70s rock efforts
Great old school hip hop album, melodic, poignant lyrics and some beautiful soul moments
Wonderful, imaginative, catchy, sunny record which brings happiness and joy at every listen
Compact wall of sound with intriguing but beautiful melodies in what is one of more significant shoegaze releases
One of best rock albums.... EVER. A genius at his prime
Imaginative inspired record where the band takes their jazz and country influences and make them merge with beautiful melodies. 60s pop at its best
Seminal synth-pop record with a dark flair which recalls their previous albums or even Ultravox's. A few of them are best songs of the genre
Post punk vibes, avantgarde pop, catchy melodies, strong production. A great way to say hi from Bjork indeed
A sensational art pop record for all times and ages
Categorical industrial effort, kind of protoRammstein vibes. It was probably revolutionary in the communist world back in the 80s; now sounds dated and irrelevant to me. Curious covers of Queen and Opus.
Old school hip hop masterpiece... but not that masterpiece imo... a handful of untouchable classics in any case
Beautiful uplifting country record. Title song an all-time classic; rest of them light and positive tracks backed with a great Nashville band
Reportedly a great british band from early 00s overshadowed by the likes of Coldplay, Travis and co... Nah, they are pretty average, veery far from those acts. There Goes the Fear is an impressive track though
Cool new soul record from early 80s, with a handful of minor classics. Especially Burn It Down, but also Geno, Keep It, Tell Me..., 7 Days Too Long
Sad, dramatic, apocalyptic, superb, amazing, outstanding. A truly masterpiece
Outstanding jazz masterpiece. A referential and milestone record of the XX century. Not a jazz connoisseur but I keep coming back to the vinyl every now and then, and every time is a great experience
One of the pleasant surprises of the list. I was not aware of Fela Kuti's son music career; the record is pretty strong. Fierce funk and jazz with long arrangements and appealing choruses and leading voice
In my opinion, far from its predecessor. A bunch of good songs, bu pretty average overall.
Cool pop record with jazzy vibes
Upbringing sunny post punk effort with great melodies
One of most innovative indie pop records from the first decade of 00s. Lots of psychedelic vibes and creative harmonies, although for my taste it clearly lacks melodies, being just an intriguing curiosity rather than a masterpiece.
Classic of classics. Still relevant, still magnificent rock anthems
One of alt rock 80s jewels. They never did a bad album, and this one is one of their best
Cool brit pop record with beautiful melodies and some Madchester vibes. Not amazing though
That's what you call roots music I guess. I appreciate the deep feeling, quality and honesty of these bluegrass and country tunes. Just not my thing
Creative and inspiring alt rock. More melodic than previous efforts and a couple landmark songs. 80s alternative NYC at its best
One of best examples on how to transform sadness into art. Beautiful melancholic songs with great arrangements. One of those albums
Beautiful songs with vibrant melodies and elegant arrangements. I personally preferred From Langley because of the songs, but this one is pretty goo too
One of the most outstanding albums from one of the best and most creative periods in pop history. Syncopated guitars, funky rhythms, lyrics full of meaning... its fame is well deserved
An album to keep coming to dig in and enjoy every now and then. Nothing Compares 2 U of course, but also Emperor's New Clothes, Jump in the River, Feels So Different... Pop at its best
One of the most renowned return to form in pop history. Layback tunes to enjoy in the evening of a cool summer day
Is there anything left to say about it? The record of their lives. The record of our lives.
A milestone in live albums history. You can feel the young energy and a confident band climbing his way to superstardom. Probably being there should had been all an experience
Visceral energy mixed with lo fi angst. A sign of those times. It is just that the band did better than this, and also lotta bands did better that year
Blues rock at its finest. Not a fan of the genre, but you can feel the emotion and authenticity in these young Mayall, Clapton and co. A record to let it soak into your skin
Sophisticated indie pop from a time and age of cheesy synth pop and radio oriented sugary tunes. Only for that the band deserves a hats off. They did better records before and after though
One of best pop albums of the 80s. Synth pop, new wave, classic melodies, jazz vibes... not a single bad song. What a way to finish a career...
Uncommon upbeat album in 90s Costello discography. Still boring though
It was a surprise back in the mid 00s, such a rara avis in that musical landscape. I always preferred his posterior Ladies' Bridge, but The Ocean is such a beautiful song
Good celtic pop album, an original proposal when it was released. Fisherman's Blues is a great single. Rest of album is full of ups and downs, though...
One of best canyon albums. Relaxing classic rock to enjoy in a summer evening
Cool 90s East coast hip hop. Not my thing, but you can feel the musicality and quality in every of the songs of the record
At being avant-gard-ist, he is one of the best. Lots of textures, mesmerising ambients, searching of new sounds here and there, and then suddenly a song as beautiful as Here He Comes... a true innovator
Cool latin jazz album with African vibes. More latin than jazz and African
Seminal live album from a very particular time and age. As good as Folsom's and among best albums in Cash's discography
Beautifully sad folk rock effort, stuck between the first melancholic Five Leaves Left and the depressing Pink Moon. Inspiring arrangements, punching lyrics, charismatic singer. 3,5 stars
Street Life, the song, is cream of the crop, one of best 70s songs. Rest of the album is decent instrumental jazz with cool funky and r&b/soul vibes
Absorbing psychedelic record with medieval arrangements and beautiful melodies. It is child of an era and although it was probably made to enjoy in the mid 60s, listening to it now kind of takes you back then
The Rolling Stones meet sixties garage. Groovy record with a bit too much filler. A few killer tracks though
First of an indispensable array of albums. Not the best of the lot but a truly great r&b/soul effort, with some unforgettable tunes
Unforgettable pop album. The one in which GM combines the commercial touch of Wham! with his artistic aspirations, which will be further developed in his later works. The mixture in here originates the almost perfect pop meets r&b album
What a great rock album, the one which put them in the spotlight and probably their best
It is too long and not everything is at same level of inspiration, but altogether is one of those albums which makes you regain confidence in rock as a genre
Art pop at its most magnificent. You have to listen carefully to let yourself go with the intricate melodies and arrangements but it's worth it. The One You Love is simply one of best 00's singles
Hypnotic charismatic disco record, full of great rhythms, summer vibes and cool tunes. And 'Le Freak' and 'I Want Your Love', of course
Experimental in the best sense of the word, when new textures and sounds are in the service of great songs. In its best moments (I Saw the Light, It Wouldn't Make Any Difference, Hello It's Me, Black Maria...) takes the form of a masterpiece. A lot of content though, not always at same level, but very compensated and a necessary listening altogether
Sparkling pop record with a couple of awesome songs, Mr. Soul and Broken Arrow; two really strong ones, Bluebird and Expecting to Fly, and rest a bit of r&b, psychedelic pop and some filler
Wonderful rock record with an equally excellent folkie B side. Rock at its prime in its heyday, difficult to beat
There's just something about this album... Its attitude, its strength, its lyrics... it is one-of-a-kind indeed... and jewel of the crown of US punk
Sensitive brit pop which keeps growing. Also the place where to find Yellow, Don't Panic or Trouble... At the time it was a very welcome surprise; who would have said they would be releasing better records for two decades and beyond...
Best Stones' record and one of best rock albums of all time. Just perfect, from start to finish
Prog rock at its toughest; classical work reimagined w lots of virtuosity and bravura. You need some guts to keep it from the beginning to the end
I can appreciate the coolness of the record, the vibrant funky vibes with more moody r&b/soul and smooth arrangements. Just not my thing, I feel bored and it is just too long
Exciting voice, amazing lyrics, cool jazz vibes, clever arrangements... boring songs
Neo punk alt.rock record which was celebrated back in the late 90s. It has a bunch of good songs, but now sounds a bit dated and does not feel as an essential listening
One of best double records in rock history. A well deserved status of classic
You can feel he is enjoying all the way; complicity with audience -which is in constant attention to the lyrics and the man- is almost palpable. Kind of a greatest hits enriched and improved. One of most memorable and original live records ever. 4,5
Un disc per l'estiu. Increïbles harmonies vocals, pop psicodèlic -però accessible- i brillant i algunes de les millors cançons de l'època (ni més ni menys)
El típic disc madur després d'un èxit tan apoteòsic com "Faith". Encara hi ha petites espurnes de genialitat pop com 'Praying for Time' o 'Freedom' 90', però la major part del minutatge evoluciona i redunda en els tocs jazzístics de l'anterior, aquí protagonistes. Es fa sentir tot, però, de forma natural i honesta; i continuen havent-hi uns quants temes molt destacats
Un disc inovador, ple de textures originals, d'aromes d'estiu, de seccions de vent enriquidores i de melodies potser no gaire obvies, però que acaben obrint-se pas dins un mateix escolta tras escolta
Un dels clàssics del roots reggae, amb temes mítics, com 'Legalize It' o 'Till Your Well Runs Dry'; i d'altres també top, com 'No Sympathy' o 'Why I Must Cry'. Encara dins l'ona dels Wailers, un disc a l'alçada dels de Marley en aquells anys
Un dels discos i bandes descobertes a partir d'aquest "repte". Bon disc de garage rock, que pot recordar a estones a The Sonics, però també a The Troggs o The Yardbirds; tocs d'avantguarda i de proto-punk; força original, sobretot si tenim en compte que està editat en un any que ni els Beatles havien començat a evolucionar cap a nous sons!
Una de les artistes més sobrepreuades de les últimes décades. Potser va sorgir en el moment adequat, l'estèril de mitjans dels 90 després de la bogeria grunge, però sembla m'ha semblat que està molt lluny de les lloances generades. 'Human Behaviour' és un bon tema, tot s'ha de dir
En el seu moment recordo que sonava com cap altra cosa. Posar-se 'Rocket', 'Animal', 'Women', 'Love Bites'... era espectacular, un viatge a un terreny desconegut però increïble. Després de tants anys, em continua semblant igual d'original. Ja no té el mateix efecte, però continua sent una de les obres mestres del rock dels 80. No és perfecte perquè la segona cara perd una mica de força, però tot i així.... déu n'hi dó
Un dels discos més accessibles de The Fall. Malgrat això, continua requerint una dosi important de predisposició a l'escolta. Un cop dins, l'aventura val la pena: riffs que se't queden clavats, melodies cruixents, cançons com cap altres; un desafiament amb una bona recompensa
L'últim bon disc de Madonna (com a mínim, fins 2021). Més per les textures i atmòsferes al llarg del disc que per les cançons en sí, tot i que aquí és on descansen grans temes com 'Frozen' o 'Ray of Light'
En el seu moment va semblar un intent desesperat de seguir en actiu per part de Dave Grohl, no gaire diferent del de Novoselic amb Sweet 75. Qui havia de dir que seria un dels seus pitjors discos i que durant anys cada nova obra seria igual o millor que l'anterior. D'aquesta destaquen 'Big Me', 'This Is a Call'... i poc més
Disc de l'època. Té la facultat de transportar-te a un lloc i un temps que tot i no viure'l el pots sentir a través de les cançons. No és poca cosa. També té dos temes tan mítics com 'Somebody to Love' i 'White Rabbit'
Un dels discos emblemàtics del post punk, que moltes bandes han referenciat anys/ décades després. Mai li he trobat el punt i no serà per oportunitats. Temes molt genèrics amb actitud, però sense res especial a oferir
Disc d'avantguarda d'una de les èpoques d'or de la música brasilenya. Es pot percebre el talent i l'originalitat de la proposta, però al final, les cançons mai arriben a destacar per sobre de la proposta, que acaba quedant a mig camí, només sobresortint en el seu atreviment
No és complicat percebre la perícia d'Evans, la manera tan particular de juntar notes al piano, aquí amb molt més protagonisme que a 'Kind of Blue', i com de bé es complementa amb baix i bateria. No m'arriba de la mateixa manera que altres obres de jazz, però té un lloc merescut a l'Olimpe del génere
No coneixia el disc; considerava la banda un one hit wonder del protogarage, pel primer tema, i m'ha sorprés molt positivament que el disc estigui tot ell, sinó a l'alçada, molt a prop del seu single més conegut. 'Train for Tomorrow', 'Sold to the Highest Bidder', 'Get Me to the World on Time'... tot temes punyents i reivindicables
Sóc dels pocs que sempre va preferir 'The Great Escape', potser perquè va ser amb el qual els vaig conèixer. Però 'Parklife' és indiscutiblement la punta de llança del brit pop i una de les obres excelses del pop britànic contemporani. Seria un 5 estrelles de no ser per la durada, excessiva, que dona encaix a uns quants temes que no estan a l'alçada
Un dels artistes més sobrevalorats del nou soul. El disc és corrcte, un compendi de temes r&b/ soul sofisticats i fets amb gust, però tots ells genèrics i de ràpid oblit
Bon disc de pop amb elements electrònics, molt ben considerat a l'època, tot i que per mi fa una baixada respecte els dos anteriors. Té moments interessants, com el primer tema, però no el consideraria essencial
Un disc que justifica una carrera. Cap més artista em ve al cap que tingui un doble en directe tan (merescudament) mític i en canvi cap dels discos en estudi estigui, ni de lluny, a l'alçada. Sigui com sigui, un disc a disfrutar al llarg de tota una vida
Un disc de pura creativitat i experimentació ben entesa. És clar que requereix vàries escoltes i no és una obra mestra, però situant-lo en contexte dins l'època i dins un génere del qual van sobresortir tant, guanya en pes i significació
Més enllà de les crítiques sobre apropiacions o abusos, ningú pot negar que es tracta d'un disc de pop soberbi, innovador i molt inspirat. No només va donar a conèixer nous sons i revitalitzar la carrera de Simon, també és el lloc on trobar cançons tan increïbles com 'You Can Call Me Al'. 'Diamonds on the Soles of Her Shoes' o la mateixa 'Graceland'
És el disc que millor capta el primer Tom Waits. Antiheroi passat d'alcohol però irredentment optimista, envoltat de sons de jazz-blues amb una audiència còmplice que li arropa de forma fantàstica les seves actuacions i les tonades amb la seva inconfundible veu cazallosa. No hi ha temes que sobresurtin, aquí tot és ambientació i reviure el clima d'una nit de copes i bona música a una taverna qualsevol, però impossible d'oblidar
Canvi de paradigma per Bowie, que malgrat les novetats i la influència de les drogues continua inspirat al màxim i en plena època per emmarcar dins la seva carrera. N'hi haurà millros discos abans i després, però continua sent dels més reivindicables de la seva carrera
Álbum catedralici de blues rock, amb un Rod Stewart increïble i un Jeff Beck en el seu millor moment. La primera cara es antològica. La segona deriva molt més cap al blues, però no desentona. Un clàssic entre clàssics
Un dels discos de rock més creatius i inspirats dels '60. No hi ha tema que no sigui excel.lent, però és que a més hi són puntals del génere com 'Street Fighting Man', 'Sympathy for the Devil', 'No Expectations'... Una joia a disfrutar sovint
Disc de la vella escola de hip hop. Exageradament llarg, i això que acaba cansant al poc de començar... algun tema interessant, però moolt sobrevalorat
Una nova descoberta de la llista. Evidentment, el que més destaca és l'increïble treball de guitarres, que juntament amb una percusió minimalista i unes veus encisadores creen un disc hipnòtic, magnètic. Una mena de 'Marquee Moon' meets 'Graceland' filtrat per l'herència senegalesa. Molt bó, realment
De la seva primera época daurada, és el disc amb menys hits instantanis. Fora del tema titular, la resta són 'album songs', però això no les fa menors. Tot el contrari, és un dels discos d'Alice Cooper on més es pot tornar a descobrir nous matissos, des dels aires jazzístics de 'Blue Turk' al rock punyent de 'Gutter Cat vs the Jets', passant pel dramatisme d''Alma Mater'
Un dels discos claus del prog rock, segurament part del triunvirat històric del gènere. I merescudament. La primera cara, tema titular, és per perdre's infinitament; sempre trobaràs nous racons on disfrutar. La segona no és gaire pitjor; un dels discos que fan honor a la seva fama
Disc de hip hop molt musical, amb apropaments al soul, pop i tot de tonades i samples que el fan d'escolta molt lleugera. Amb el flow característic de Jay-Z i alguns dels millors temes de la seva discografia
Un d'aquells discos que sobrepassen el génere. Hip hop de llibre, però també temes de pur r&b/soul com 'The Seed 2.0', 'Complexity' o 'Break You Off', flirtejos amb el pop a 'Sacrifice' o apropament a la experimentació a 'The Water'. O, simplement, temes tan bons com 'Pussy Galore'. Molt a prop de les 5*
Possiblement el millor disc de la banda, transició entre el post punk dels començaments i el pop més elegant que anirien desenvolupant durant els '80 i '90. Aquí aglutinen el millor dels dos mons i temes com 'Nocturnal Me', 'Crown of Thorns', 'Silver' o, és clar, 'The Killing Moon' destaquen, no només al disc sinó com alguns dels millors temes de l'època
Petites píldores melòdiques moltes de les quals prometen molt, però no s'hi acaben desenvolupant. Un notable exercici de lo-fi, però lluny de l'excel.lència
Va ser força reconegut quan va sortir, una mica d'aire fresc enmig de tot el gruix del nu metal que dominava l'època. Ara, però, es fa difícil d'escoltar. Molt del moment i tot i la seva originalitat els temes no destaquen i molts d'ells són directament mediocres. Una banda que va anar de menys a més, indiscutiblement
Un dels millors discos de rock alternatiu... de la història? I això que personalment sempre li tindré més carinyo a 'Bossanova', amb qui els vaig conèixer... però el llistat de singles imbatibles d'aquest és tan difícilment superable....
Es nota que venia de ser un productor d'èxit, per com bé que sona i totes les col.laboracions top al llarg del disc. Més enllà del personatge, que ja aleshores apuntava maneres, el disc és molt bó, amb uns quants temes que destaquen entre el millor del hip hop 00's, especialment 'Jesus Walks'
Notable disc de pop seixanter, amb influències d'r&b i alguns temes molt destacables, com 'You Better Run', que després versionaria Pat Benatar o 'How Can I Be Sure', un dels grans singles del '65. De la resta, a diferència d ela majoria de discos de l'època, no hi ha gaire ompliment, una molt bona col.lecció de cançons
Va quedar injustament desplaçat pel seu següent disc, pero ell mai va sonar tan fresc, optimista i radiant com aquí. Segurament el millor disc r&b dels '70, ni un sol tema a oblidar; clares influències disco, soul, pop... Tot un clàssic
Entenc que una llista tan exhaustiva hagi de donar lloc a propostes molt variades. El tema és que la música sudafricana de començaments dels 60 ni la conec ni és un génere que em motivi especialment ara mateix. El disc sona bé, i la versió de 'House of the Rising Sun' és top, però ja...
Tenen aquesta manera tan peculiar i personal d'enfocar el rock sureny barrejat amb el rock alternatiu que tots els seus discos són inconfundiblement seus, a més que es fa difícil no disfrutar-los. Com a falta, sempre sonen una mica lineals, sense grans tonades ni singles... però és que ells són així
Jazz, big band, r&b, blues... una mica de tot i tot bó... no és la meva música preferida, però cal reconèixer un gran disc quan t'hi trobes amb ell...
Un dels grans álbums de pop lluminós dels primers temps del pop. Les excel.lents versions de Dylan, les composicions de McGuinn i Gene Clark, el treball vocal de David Crosby... Una de les bandes més interessant dels 60, i una de les millors estrenes discogràfiques de la década
Sóc poc objectiu amb aquest disc, perquè el vaig descobrir molt jove i des de la primera escolta em va semblar una obra maestra. Ja no és que no tingui temes fluixos, és que tots i cada un d'ells és una joia a disfrutar cada vegada que s'escolta. Un dels discos que mai em canso de sentir, i un dels pocs que em fan sentir orgullós de l'edat que tinc
Un disc en directe de referència, punt àlgid en la carrera de la banda i resum immillorable dels seus primers discos, tots ells incontestables. Per reviure'l un cop i un altre
Punt d'inflexió en la carrera de la banda, que per mi es tracta més aviat de la sublimació dels discos previs, aquí donant ja plena llibertat a la distorsió i l'emborronament amb guitarres i mur de soroll de les melodies pròpies de la casa
Primer disc majestuós de Monae. Ja quan va sortir es va convertir en un secret a veus i des d'aleshores no ha perdut un bri de la seva frescura. Hi ha temes immediats, com 'Faster' o 'Cold War' i d'altres que requereixen més atenció, però com a estrena discogràfica és molt meritòria
Interessant disc de techno ambiental, que transcendeix el génere de l'electrònica i pot agradar a qualsevol amb interés i ment oberta
Força revolucionari quan va sortir, mai li vaig trobar la gràcia que hom semblava trobar-ne. Vaig preferir els discos posteriors de Lauryn Hill i Wyclef Jean, tot i que les versions de 'Killing Me Softly' i 'No Woman No Cry' i sobretot el single 'Ready or Not' valen el seu pes en or
Un dels discos clàssics de pop dels '60 més innovador i refinat. Lletres una mica fosques i intimistes, però melodies inoblidables i arranjaments de primera. També, és clar, temes com 'Sunny Afternoon', 'Dandy', 'Party Line'...
Curiosa l'elecció per formar part de la llista dels 1001. Disc obscur, pessimista, trist, ni tan sols especialment inspirat. Destaca el single 'How Can You Mend a Broken Heart', que va ser un gran hit a USA, potser d'aquí la pressència de l'àlbum a la llista. Diferent a tot el que van fer i a tot el que havia de venir
Exquisit disc de r&b/pop amb producció totalment vuitentera, però que en aquest cas encaixa com un guant amb les composicions de fàcil escolta, on destaca la poderosa veu d'Anita Baker, que va ser arribar i moldre, però que endavant mai va aconseguir arribar a les cotes, de qualitat i ventes, de 'Rapture'
Els primers 5 discos de Metallica són tan increïbles que és difícil trobar-lis flaquesses. En aquest cas, disc de transició entre el trash metal dels començaments i el metal més clàssic dels propers treballs, proposen temes llargs, barrocs, complexes, però tots ells dos esglaons per sobre de la resta de millors bandes del període. A l'últims temes afluixen una mica, però la seva gran part és tan excel.lent que es fa difícil no donar-li les 5 *...
Álbum de blues rock correcte, llarga i exageradament sobrevalorat
Conjunt de cançons amb influències hindi però amb un toc pop prodigiós, 'Brimful of Asha', 'We're in Yr Corner', 'Funky Days Are Here Again', 'Good to Be on the Road Back Home'... barrejades amb interludis instrumentals que no aporten gaire i alguns temes força menys ambiciosos
Ritmes balears de finals dels 80, noves idees per la banda que els hi senten genial. Un disc molt de l'època però que curiosament encara sona fresc. 'Round & Round' és un dels seus millors temes
És el disc de sublimació del pop més elegant de la banda, sense perdre encara els tocs ska dels començaments. Més tard arribarien els discos de maduresa, que tendien massa a l'ensopiment. Aquí encara conserven la flama, embolcada de lletres sobre l'Anglaterra de la seva infantesa
Groovy jazz record with hints of funk, soul and an astounding Hammond organ sound throughout the album. I just knew 'The Sermon', so it is a great discovery
Àlbum de rock d'arrels d'Stills, mena de crisol de tots els estils al voltant del rock i americana. Hi ha una mica de tot: blues rock, folk, country rock, rock clàssic per tots els gustos... Píldores en la seva majoria breus, cap d'elles essencial però el conjunt fa de força bon acompanyament
El flow tan característic i associat a la banda ja començava aquí. El hit incontestable és 'How I Could Just Kill a Man', però la resta està a un bon nivell, amb la vena llatina més pronunciada que a treballs posteriors i la compenetració entre B-Real i Sen Dog ja liderant les composicions del grup
Folkie i piscodèlic, producte 100% de l'època; els seus arranjaments destaquen per sobre d'unes composicions que no són gaire excepcionals, però sí d'escolta fàcil
Dels que conec, és sense dubte l'àlbum més jazz de Zappa. Sense perdre de vista la seva habitual inventiva experimental i búsqueda de nous sons, és un disc clarament jazzero, gran part d'ell instrumental. Sempre m'ha tirat més aquesta visió que la dels seus primers treballs, massa en búsqueda del xoc i l'experimentació...
Quan van aparèixer van ser força reivindicats, amb la portada tan xocant i temes tan increïbles com la inicial 'Genesis' o singles imbatibles com 'D.A.N.C.E.' o 'We Are Your Friends' amb Simian Mobile Disco, que no és aquí. El disc, però, acaba sent força ratllant, house 'machacón' que té més de tortura que de revolucionari
En ocasions, sobretot a les extenses 'Birdland' i 'Land', està més a prop de la poesia recitada que de la cançó, però la banda que l'acompanya, la seva actitud i compromís amb el que diu, i cançons pròpiament dites com 'Break It Up', 'Free Money' o la versió de 'Gloria' fan del disc un d'aquelles obres magnes que apareixen molt de tant en tant. 4,5
Un dels discos més cool dels 90, i on sempre que tornes pots trobar nous temes que havies oblidat o no havies considerat el suficient, a més de poder disfrutar de nou dels hits de sempre. Una d'aquelles obres que marca una generació
Tancava un poker de 4 triomfs seguits, del millor que va donar el pop a la década dels 80. I ho va fer de la millor manera possible, amb el disc més ambiciós, millor produït i amb millors composicions de tots. No hi ha tema dolent (que el menys bo sigui el tema amb Prince, l'altre gran ídol pop dels 80, ja és significatiu). La portada, l'icònic vídeo del tema titular, l'olor a perfum a l'obrir el disc, i un seguit de hits incontestables li van fer tancar la década com la reina que ja era. Mai més tornaria a ser igual, però a aquestes alçades, tampoc calia....
Acull un dels millors temes de la década, 'Papa Was a Rolling Stone'. Però la resta del disc es fa tediosa de vegades i queda la sensació que van posar tot el focus en l'altíssim nivell del single, deixant de banda la resta, soul/r&b més que digne i amb un savoir faire fora de tot dubte, però molt lluny de l'excel.lència del seu millor moment
Bon disc per iniciar els 80. Pop sofisticat amb melodies elegants i tocs jazzy, allunyat del rock de Traffic de la década anterior. Un disc sorpresiu a la llista, que m'ha vingut de gust escoltar (començaments setembre '21) i no m'ha decebut el més mínim
Clàssic del jazz fussió, un dels fills bastards de l'In a Silent Way' de Miles Davis, aquí amb Wayne Shorter portant la veu dominant, juntament amb altres grans noms com Jaco Pastorius o Joe Zawinul. Un gran èxit comercial gràcies a 'Birdland', tot ell un dels discos de jazz més accessibles i d'escolta més agraïda que conec
Una de les primeres obres capitals del thrash, des de la perspectiva tan particular i original del génere de Mustaine. Sense la genialitat de Metallica, ni l'oscuritat de Slayer, ni la velocitat d'Anthrax, però amb el punt agressiu i les estructures complexes que van fer d'ells un dels grans
El disc on es nota l'inici de la seva progressió a l'hora de buscar noves fórmules i experimentacions dins del pop. Les cançons continuen estant, a més ara amb uns arranjaments més interessants i unes harmonies de primer nivell. Una altra de les seves obres mestres
Imagino que es feia difícil en aquesta época seguir el camí de Paul Weller i els seus 'ever changing moods'. El seu primer disc postJam no pot estar més allunyat del que va fer amb la banda, amb temes instrumentals d'una gran influència jazzística, de vegades amb elements de big band. Curiosament, la primera part, molt més jazz, resulta més meritòria que la segona, més propera al pop, però sense cançons gaire memorables
Una meravella que transcendeix géneres. Lamar es trobava dos esglaons per sobre de la resta, ja fossin vaques sagrades com Jay-Z, Kanye West o Eminem, o noves lluminàries com Frank Ocean o Tyler, The Creator. Aquesta obra capital és una bogeria en la seva fusió de géneres, idees, ritmes, samples... Més enllà del seu enfocament polític i racial, tot i acceptant la seva importància, que no fa més que enfortir el missatge i la seva força, és un dels millors discos dels '10
Es pot respirar el carisma de Sam Cooke a l'escenari, encara que sigui escoltant-lo enllaunat gairebé 60 anys després. Tota una personalitat del soul. I quina veu. I quina banda. He de dir, però, que fa poc em va tocar el 'Live at the Apollo' de James Brown... I bé, les comparacions són odioses...
Un dels treballs postpunk més aclamats, però al qual mai li he trobat la seva excepcionalitat. És clarament un producte de l'època, amb els seus ritmes desacompassats i la seva atonalitat, però per mi està lluny dels millors treballs del génere. No desentona amb la producció mitja del període, però ja....
Disc de layback country; 100% old school amb la veu i presència d'una de les grans del génere. El tema titular és un clàssic merescut (i molt divertit). La resta, ideal per disfrutar conduint en una posta de sol o en un capvespre estiuenc mirant com es posa el sol al mar
Art rock en la seva forma més recomenable: composicions extraordinàries però digeribles, arranjaments creatius i avantgardistes però agradables a l'oïda i cançons que per més que les escoltes sempre acabes trobant elements nous per disfrutar-les. Tot i les clares diferències, em recorda el que també aconseguiria Talking Heads als pocs anys. Unes formes d'art de molt alt nivell que no estan dirigides només a estudiants de conservatori o crítics amb ínfules
Bon disc, tot i que amb molts altibaixos... 'California Stars' es podria comptar entre el millor de la discografia de Wilco, 'She Came Along to Me' és pura glòria en la veu de Bragg; gran part de la resta no és gaire memorable però, folk rock passable musicant les lletres perdudes de Woody Guthrie com a principal interés
La història és coneguda: banda en plena descomposició, temes més individuals que de grup, medley final per poder treure alguna cosa profitable de les gravacions... Malgrat tot, aquí viuen cançons com 'Here Comes the Sun' i 'Something', cúspides de Harrison com a compositor; 'Come Together', 'Carry That Weight', 'Maxwell's Silver Hammer', el dur 'I Want You' o, perquè no, 'Octopus's Garden'... tot un tour de force per acabar de manera brillant la trajectòria de la banda més important del segle XX
Disc d'estrena d'alta volada, començant amb 'Buffalo Stance' i 'Manchild', les dues millors cançons del disc i del millor de l'r&b de finals dels 80. També destaquen 'Inna City Mamma', 'Love Ghetto' o 'Phoney Ladies', però sobretot l'actitud i personalitat de Neneh Cherry, que ja no va poder igualar aquesta fita (fins al 2021 com a mínim), però aquí la seva estrella brilla amb molta força
Sorpresa positiva. No m'esperava gaire d'un grup que desconeixia i una portada tan poc atractiva... i el cert és que el hip hop estilós de The Pharcyde és força engrescador. Barrejat amb funk i molt de soul, comet l'error habiual del génere en donar cabuda a massa temes, alguns d'ells se'ls podrien estalviar, però n'hi ha uns quants ('4 Better or 4 Worse', 'Ya Mama', 'I'm That Type of Nigga', 'Soulflower') que mereixen un lloc molt destacat al hip hop més melòdic dels 90
Un disc de folk rock intimista, crepuscular com la portada. Meritori, però res espectacular. Entenc l'aura que sembla ha envoltat a l'artista des dels dies de The Byrds, però el disc està molt lluny del que jo calificaria com a "essencial", certament
Jazz rock que segueix la ruta dels últims àlbums d'Steely Dan, tot i que jo crec que sense la solvència que en aquells es mostrava. Un disc duret, on costa entrar, i que no sempre està a l'alçada de les expectatives
No són les cançons. És l'esperit del disc. El clima lo-fi, aquí sublimat, abans que tantes altres bandes malinterpretessin la filosofia DIY i es llancessin a publicar mediocritats disfressades d'andanades alternatives. Però també hi ha cançons: 'Trigger Cut', 'Summer Babe', 'Here'... Encara ho farien millor, però la ràbia i el to subversiu d'aquest primer cop els garanteix un lloc etern al podi del rock alternatiu
Sempre que torno al rock gòtic em porto alegries, malgrat l'aparent contradicció. I aquesta és una de les cimes del génere: percusió repetitva, baix opressiu, riffs de guitarra genials i la veu tan característica de Robert Smith. No és només la seva qualitat i originalitat, és que aquesta tercera part de la 'trilogia obscura', la més fosca i depressiva de les tres, és una obra mestra, que viu fora del temps i de l'espai
Grindcore en la seva expressió primigènia. Entenc que més que per les seves qualitats intrínsiques, l'"essencialitat" d''Scum' ve per la seva irrupció, en plena època de Whitneys Houstons, Madonnas i Geroge Michaels, amb el seu so atronador i la seva violència sense paliatius. Recordo la trascendencialitat de quan va sortir i la seva influència posterior... però mai m'ha semblat un disc per disfrutar de la seva escolta, sincerament
Un dels grans discos del postpunk, que destaca per la seva originalitat. Clarament del gènere, però sense l'ostentació fosca d'altres grans figures. Més orientats a les melodies crepusculars, amb uns treballs de guitarres increïbles i la veu inconfusible de McCulloch. Els seus quatre primers discos són per anar recuperant i disfrutant
No és perfecte, perquè cap al final de la segona cara comença a baixar el nivell, però els temes que sí ho són, que es són molts, eleven el nivell del disc per sobre del 90% de la producció musical de la década. A 'Violator' es van refinar definitivament com a compositors, però aquí els agafa en el seu millor moment d'inspiració, culminant una ratxa de sis discos en trajectòria ascendent (començant ja el primer d'ells des de molt a dalt!)
La millor obra dels Yardbirds, amb Jeff Beck iniciant la seva carrera i deixant la seva emprempta en el blues rock fanagós de la major part de temes del disc. Molt bon disc, però crec que la seva etiqueta de clàssic queda ja una mica desfassada
Un megaclàssic del smooth soul que fa honor a la seva fama, ni que sigui per la profunditat estilística de la que fa gala Hayes, amb temes dens i orquestats i la seva veu tan inconfusible fent de fil conductor de tot plegat
S'ha de trobar el moment i les ganes per endinsar-s'hi en un disc que ja des del seu primer tema, una cavalcada sinuosa de sons i sorolls de gairebé un quart d'hora de duració i que donaria nom a tot el génere, deixar clar que això no és per qualsevol. Quan t'hi poses, trobes les gratificacions, sobretot en els temes que s'apropen més a la forma de cançó ('Jennifer', 'The Sad Skinhead') que en les experimentacions més rimbombants i estrafalàries (bàsicament, la resta del minutatge)
Un disc que trobo que viu més del seu so, genuí i descarnat, que de les seves cançons. Per mi és la fita inaugural de tot el génere d'americana i brou de cultiu de centenars, milers de bandes que haurien de venir en el futur. A més, és clar, 'The Weight', 'I Shall Be Released', 'Tears of Rage'...
Interessant i meritori reciclatge de sons clàssics de funk, soul i tonalitats disco amb una producció moderna (pels 90) que el situa com un producte de la seva època, amb el plus de la veu i la presència carismàtica de Jay Kay
Disc de folk gòtic, crepuscular, depressiu, gairebé suïcida on l'ambientació, la veu trencadissa d'Oldham i sobretot les lletres prenen protagonisme per sobre les lletres. Per moments molt concrets, però en ells, el disc excel.leix
Hi ha clàssics i clàssics. Aquest és dels de veritat. Punt d'inflexió de la NWOBHM, del heavy metal en general, i porta d'entrada al génere de milions de joves. Un cop hi entres... ja no hi ha marxa enrera. I aquest és una de les millors empentes per creuar la porta que es pot trobar
Un dels millors discos del génere dels 90. 'Babylon' per suposat és un dels grans hits dels 90, per la seva bellesa i la seva qualitat, però és que la resta del disc no va gaire per sota. Destacant sobretot el portentós de la veu de Gray i la seva manera d'omplir l'espai, gairebé de forma cinemàtica.... un disc per conservar
Un dels discos clau de finals dels 90, barreja de pop, r&b, funk, jazz i molt de soul. N'hi ha per tots els gustos, i en el seus millors moments, 'Scooby Snacks', 'Smoke 'Em', 'Come Find Yourself' és una de les millors bandes sonores que es poden trobar sobre la Nova York més salvatge
La manera en què busquen la porta de sortida del punk. Podria haver acabat amb un bodri, però una de les grans virtuts de Lydon és saber envoltar-se d'una banda que porta les seves ambicions a un altre nivell, donant vida a un disc experimental però inspirador, tan transgressor com rellevant. No és una obra mestra, però s'apropa força
Que és el disc amb millors guitarres dels 70 és gairebé una obvietat. No només dels 70, em costaria trobar un àlbum amb tants temes on els riffs provoquin tal cascada de sentiments. Però és que a més té les cançons... No n'hi ha cap que sigui simplement bona, totes són radicalment excel.lents
Cançons pop gairebé perfectes com 'Somebody's Watching You' o la mateixa 'Stand!', soul pantanós a "Don't Call Me Nigger, Whitey' o 'Everyday People', psicodèlia en la seva expressió més robusta a 'Sex Machine'... En el seu quart disc la banda va semblar trobar la clau... de tot plegat
Es un d'aquells discos que representen una década, i totes les seves particularitats: en quant a so, en quant a actitud, imatge, missatge... No tots els temes (sí, hi ha massa) estan a l'alçada dels millors, però la gran majoria no queden lluny, i els que més destaquen ('1979', 'Tonight Tonight', 'Zero', 'Bullet with Butterfly Wings', 'We Only Come Out at Night') també es troben entre el millor de la década
Si hi ha un génere sobredimensionat a la llista és el hip hop. Aquest cas és un altres dels molts discos suposadament imprescindibles, canònics, obres mestres de les primeres generacions. No sé. És mitjanament disfrutable el to jazzístic amb el flow dels dos MCs i les lletres compromeses que s'allunyen de l'habitual agressivitat de l'época, però no és res de l'altre món, lluny està de ser-ho
La versió del tema de James Bond no està pas malament. Tampoc la revisió de Gainsbourg. Per la resta, elèctronica de supermercat que suposadament va marcar tendència... ok
Clàssic de hard rock. Feia temps que no l'escoltava, i sincerament el record estava per sobre de l'escolta que he fet... Per suposat, 'Child in Time' és un dels millors temes dels 70. 'Speed King' és pura adrenalina. No hi ha cap tema dolent... però encara sonen una mica bruts i desgarbats, el seu millor moment estava per venir
Un disc de contrastos. Els temes més melòdics, 'She Comes in Colors', 'The Castle', 'Orange Skies'... són del millro que va composar mai la banda, la resta està a un nivell alt també, tot i que mai he estat fan del single '7 and 7 Is'... Lastra el tema de 18 minuts de la cara B, una amalgama de sons precursor del rock progressiu que es podrien haver estalviat
Hi ha discos que s'han de valorar per sobre d'imatges, actituds i èpoques. 'Rio' és la cúspide del génere new romantics i un dels millors treballs de pop comercial dels 80. No es cansa un mai d'escoltar-lo i sempre és font de sol, platja i bons moments. Podrien ser nou singles junts en un sol disc, i algun d'ells, com 'Save a Prayer', 'The Chauffeur', 'Lonely in Your Nightmare' o 'Hungry Like a Wolf', destaquen entre els millors temes pop de la década
Clàssic del soft rock de començaments dels 70, on destaca l'apropiació per sempre del tema de Badfinger 'Without You', però que no acaba aquí. Les divertides 'Coconut' i 'Gotta Get Up', les musculoses 'Jump Into the Fire' o 'Let the Good Times Roll'... tot el disc en sí és un poderós exercici de pop rock molt ben escrit, executat amb cura i produït amb encert
Sublimació de les aportacions del primer disc. Protoamericana i arrels del folk americà passat pel filtre dels 60. Sense la frescura de 'Music from Big Pink' ni els seus aires improvisats, però amb cançons més treballades i millor acabades. No hi són 'The Weight', ni 'Tears of Rage, ni 'I Shall Be Released'... però sí que estan 'The Night They Drove Old Dixie Down', 'Up on Cripple Creek' o 'Across the Great Divide'...
Rock and roll de la vella escola. Una banda que sempre m'ha semblat sobrevalorada. No tenen res de dolent, i fins i tot alguns temes que estan força bé, cas de 'Debris' o 'Stay With Me' en aquest disc, però cumpleixen a la perfecció tots els clitxés del génere i cap de les seves obres m'ha semblat mai memorable, sent aquesta un bon exemple de tot plegat
Reconec el disc com un dels moments àlgids de la cultura rave i el cert és que tants anys després es deixa escoltar molt bé i té els seus moments... però més enllà de la seva importància històrica i la seva competència técnica, no m'arriba; tampoc és el meu món....
Un altre descobriment de la llista, disc en solitari d'aquest Jefferson Airplane tancat per esquizofrènia. Em resulta més destacable pel seu posi històric (sembla que les composicions van ser gestades durant la seva estada al frenopàtic) que pels seus resultats. Folk rock psicodèlic, a mig camí entre l'intimisme depressiu d'un Nick Drake o el folk piscodèlic d'un Syd Barret amb tonades que semblen provinents de la seva banda mare. El conjunt, però, no destaca per una inspiració de primer nivell
Força soroll va causar en el moment que es va treure, per la novetat del seu so, per la seva ambició i pel cacarejat pla de dedicar un disc a cada estat dels EUA, que després del 'Michigan' anterior i aquest va acabar quedant en no res. És un disc admirable, dens, de digestió lenta, amb no més de dos o tres temes que puguin entrar de primeres... però és un d'aquells discos que trascendeixen moments i períodes i acaben quedant allà... per sempre
Un dels clàssics de la primera època del trip-hop, però que sempre va tenir més nom i repercussió que mèrits propis. Malgrat els atractius, que en té, per mi queda molt lluny en quant a qualitat dels primers discos de Portishead o Massive Attack
Comença de forma gairebé impecable; 'Lights On' i 'Two Weeks' són dues joies atemporals. A poc a poc, però, va decaient en sons genèrics d'un r&b alternatiu, fet amb molta classe, però que no arriba a posicionar-se entre els grans discs del génere
Country hillbilly californià de la vella escola. La cançó titular és prou entretinguda, així com la versió de 'Streets of Laredo', 'Cryin' Time' o els aires rockers de 'Fallin' for You'... sembla que és tot un clàssic del seu estil... fantàstic, però a mi no m'ha deixat gaire emprempta
Històricament sempre havia preferit 'Second Helping', imagino que per la inclusió de 'Sweet Home Alabama', primer tema que vaig conèixer d'ells. Amb el temps, però, aquest disc de debut s'ha anat reivindicant i ja no només és per mi el millor disc de la banda, sinó un dels millors discos de debut de la història. Cada cançó és un monument en si mateixa. 'Tuesday's Gone', 'Simple Man' o 'Gimme Three Steps' sobresurten de primeres, merescudament... però amb el temps un acaba meravellant-se amb els riffs de 'I Ain't the One', el ritme del delta sureny pantanós a 'Poison Whiskey' o 'Things Goin' On' o la divertida 'Mississippi Kid'. 'Free Bird' mereix menció apart és clar; poca cosa a dir d'aquesta bogeria de tema, candidat a encapçalar rankings de millors cançons de rock de tots els temps
Hi ha discos que en el seu moment van resultar molt revolucionaris, punts d'inflexió d'algun génere o noves portes obertes a maneres d'escoltar i entendre la música... però que amb el pas del temps la seva originalitat s'ha anat apaivagant a poc a poc per nous discos i géneres que els han superat. L'estrena discogràfica de Suicide és un d'ells. Malgrat tot, a dia d'avui, sinó amb la mateixa rellevància que quan va sortir, encara es disfruta com un disc força interessant. 'Frankie Teardrop' és clarament el punt de ruptura principal, amb els més de 10 minuts d'inquietant i ominós minimalisme. L'estètica musical de tota l'obra, la seva atmòsfera opresiva, especialment brillant en temes com 'Girl' o 'Rocket USA' el fan un disc encara molt digne i captivador
Aquest va ser el punt en la seva carrera que les forces van confluir i totes les mostres que havia deixat anar amb Mano Negra, més un nou toc més llatí i més personal van donar origen a EL disc de Manu Chao. El posterior encara conservava alguns temes interessants, però a 'Clandestino' va ser on els astres es van conjurar amb l'artista per fer el disc de la seva vida, i on la seva particular barreja d'excerpts, tonalitats, idiomes i cançons sobreposades van adquirir tot el sentit i la força. Només una major aposta estilística el separen de ser perfecte
Beck és un dels artistes més mimats per la crítica... i més sobrevalorats. Ho va ser amb 'Odelay', que és un disc fantàstic, però lluny de ser una obra maestra; ho va ser amb 'Mutations', que té alguns temes increïbles, però ja... i ho va tornar a ser amb 'Sea Change', condecorat com una de les millors obres nascudes de ruptura de relació. Va, home. Comparar el disc amb un génere (?) que ha donat obres tan icòniques com 'Blood on the Tracks', 'Rumours' o 'Shoot Out the Lights', pero posar els primers exemples que em venen al cap, ha de ser una broma... el disc es deixa escoltar, és agradable... i poc més...
Existeix un dels típics llocs comuns a l'hora de catalogar certs discos i artistes que assegura que tots els discos d'estudi de Dylan des dels 90, exceptuant els discos de versions que ha anat fent al començament dels '90 i mitjans dels '10, són obres mestres... i no. 'Time Out of Mind' és el disc que va encetar la història, i de pas el concepte estilístic que ha continuat emprant Dylan fins ara (novembre 2021), i és el millor de tots ells. Però dista dels seus grans discos, no només dels '60 i '70, sinó també dels millors moments dels '80 com 'Infidels' o 'Oh Mercy'. Grans temes com 'Love Sick', 'Standing in the Doorway', 'Tryin to Get to Heaven' o 'Make You Feel My Love', algun d'excepcional com 'Not Dark Yet', però també molt minutatge que baixa en molt la qualitat i rebaixa la nota mitja del disc
Disc de pop sofisticat, elegant, sobri però poderós. Passa per ser una joia oculta dels 80, a descobrir per les noves generacions. No m'ho sembla. Té dos grans singles, 'Poison Arrow' i 'The Look of Love', però la resta no deixen de ser bons temes pop; ja es van fer moolt millors discos de l'estil en l'època, i també abans i després d'ell
Un dels clàssics de la new wave, amb tota la raó per ser venerat com a tal. En uns anys (1977-1981) d'inventiva i creativitat musical com no s'havien donat ni s'han tornat a donar des d'aleshores, '77' destaca com un dels pinacles. L'únic que li falta per ser perfecte és algun tema més a l'alçada de 'Psycho Killer' -una de les millors cançons de la década. Però tot ell traspua qualitat a un molt alt nivell
Un altre (i van...) dels suposats grans clàssics del hip hop que va deixant anar el seu minutatge sense pena ni glòria. 'Mr. Wendal' és una gran cançó, poc dubte hi ha... però la resta hip hop amatxambrat amb jazz, funk, reggae... interessant, però definitivament no essencial
Segon disc de la banda, on es perd l'impacte de l'estrena però sense baixar massa el nivel.. Art pop en la seva essència més pura. Més a escoltar com a disc sencer i deixar-se emportar pel viatge que proposa que per disfrutar de temes concrets o singles colpidors
Soft rock en el seu format més reposat i californià. Excel.lent disc de carretera o de capverpre d'estiu. A més, destaquen és clar les lletres de Taylor i la seva veu melangiosa i crepuscular, fins i tot de jove. Un bon disc
Un dels grans clàssics de la primera onada de thrash. Dec ser l'únic que sempre m'ha semblat sobrevalorat, i he preferit, de lluny, l'increïble, aquest sí, 'Seasons in the Abyss'. Potser a la seva època va ser demolidor i sorprenent, no ho vaig viure. Però dels grans clàssics en el génere als '80, és dels que menys he entés
Passa per ser el millor de la banda, que no és poca cosa. Jo sempre he trobat que els seus primers quatre discos són tots ells igual de bons, una banda en ple estat de gràcia abans que els excessos els restessin creativitat (tot i que 'Draw the Line' no baixa molt el llistó). Aquí, no hi ha cançó a no disfrutar. 'Walk This Way' i 'Sweet Emotion' són les més conegudes, però cada un dels temes és una joia per si mateixa
Disc complexe i difícil, que es una mica dur de sentir. Es pot percebre la seva qualitat i els temes són d'una densitat que no embruta la intensitat en la composició i execució de Wyatt. Un d'aquells famosos "clàssics per descobrir" que jo acceptaria (en la seva suposada magnitud) només en part
Un disc a ser degustat tot d'una, com una ràfaga huracanada de funk, r&b, soul amb un James Brown cantant com un cavall desbocat i la banda seguint-li tots a una fent de tot plegat una estona de pura màgia. Mai es fa pesat, sempre es manté fresc, per més anys, décades que passin
Un dels millors discos de disco... perquè de fet tampoc en té gaire dels tòpics del génere. El que més en té és curiosament el tema titular -i gran single de l'època. Per la resta, una molt elegant combinació de pop, soul, r&b, funk amb uns arranjaments de luxe
Nascut en una època increïblement fecunda en els dos géneres, i també en la fusió d'ells, aquest és un dels treballs que en destaca. Dos mestres barrejant sonoritats i influències, que a mi m'apropa més a Brasil que a EUA, però la temperança i savoir faire dels dos protagonistes el fan d'escolta deliciosa, especialment per matins o capvespres de relax i esparciment
Creativitat al seu nivell màxim. Quncy Jones té un paper destacat, però són les composicions de Jackson les que han portat justificadament aquest disc a l'estratosfera de l'r&b, del pop. Un estat de gràcia a un nivell gairebé sobrehumà en un àlbum que va definir una década i més d'una generació
Un altre dels grans clàssics del thrash que per mi no passa de bon disc, amb algun tema destacat, com 'Hangar 18' o 'Tornado of Souls'. A l'igual que 'Reign in Blood', sempre m'han semblat més autènticament clàssics altres discos posteriors, com en el cas de Megadeth 'Countdown to Extinction'... però això no treu que sigui un dels grans renombrats de l'època, i molt disfrutable
Un dels millors discos pòstums de la història, juntament amb el del seu amic Jimi Hendrix. I una pena que el seu millor disc es publiqués un cop morta, perquè ens fa preguntar-nos quin hauria estat el seu sostre creatiu. Sigui com sigui, tot un manual de blues i rock d'alt octanatge per deixar enrera els temps hippies i donar la benvinguda a la década del rock. Una llàstima que els seus ulls no la veiessin i disfrutessin
Una joia ben trobada. El coneixia a ell i coneixia el disc però no ha estat fins que m'ha tocat escoltar-lo per la llista (passejant per la platja de San Pedro a Belice) que l'he pogut assimilar en part de la seva essència. Recorda al Neil Young de l'època, també a Stephen Stills, i sobretot a ell mateix, en els seus temps a Byrds i també en solitari. Mai, però, va arribar a aquest punt de qualitat, ni abans ni després
Bressol del so de Brighton i un dels trets de sortida del trip hop, em passa amb ell el mateix que amb l'estrena de Tricky, coprotagonista aquí també: mai ha aconseguit arribar-me de la mateixa manera que altres discos, ja no tan sols del génere (Portishead, Sneaker Pimps, etc) sinó de la mateixa banda; 'Mezzanine' em sembla molt més recomanable per exemple. Malgrat tot, la qualitat hi és i no posaria en dubte les raons per incloure'l a la llista de referència
Sense estar a l'alçada dels seus millors moments, 'Here, My Dear', un altre d'aquells discos de separació històrics, sobreviu millor el temps del que la seva fama presuposa. Soul suau, punyent, melangiós, taciturn en ocasions, suggestiu en unes altres. Molt llarg i s'ha d'estar en disposició adequada a la seva escolta, però si tot conflueix, resulta en una estona memorable
Un dels grans clàssics del rock, merescudament. Del rock pantanós de 'Can't You Hear Me Knocking', un tema a redescobrir cada vegada que s'escolta o 'Brown Sugar', al country rock atemporal de 'Dead Flowers' o 'Moonlight Mile' passant per alguna de les millors balades del rock, com 'Wild Horses' o 'I Got the Blues' o el guiny al passat blues de 'You Gotta Move'... i apart de tot això, com si res, es presenten tres temes tan particulars i màgics com 'Sway', 'Bitch' i la particularíssima 'Sister Morphine'... poques altres recopilacions de cançons es poden apropar a tanta perfecció
Dels primers grans clàssics del hip hop, és un dels pocs que realment m'ho sembla, juntament amb algun de Run DMC. Molt per sobre en tots els sentits dels clàssics de la costa Est, Dr. Dre, Ice Cube, Eazy-E i companyia excel.leixen a l'hora de crear una hora de la millor mala baba, violència verbal amb intel.ligència, en uns temes que, a diferència dels de Public Enemy, t'atrapen amb els seus samples, recitats i bases de primer nivell. Com la gran majoria de discos del génere, és massa llarg i no tot el minutatge eatà a la mateixa alçada, però és impressionant la gran quantitat que sí ho està
Disc lànguid i depressiu, que fa honor al seu títol, en un monòleg trist i melangiós que s'intueix a altes hores de la nit (o primeres del matí) sobre el desamor i la desesperació. Tot això amb la veu característica i inigualable de Sinatra i amb l'acompanyament d'una big band amb forts elements jazzístics
Els grans discs de cantautors solen tenir com un dels seus principals hàndicaps l'excessiu recolçament creatiu en les lletres i el missatge, descuidant moltes vegades la música. No és aquest el cas. Més enllà d'unes lletres d'alt nivell compositiu i d'una veu increïble, es nota la búsqueda per part d'Armatading d'unes melodies que resultin atractives i uns arranjaments que estiguin a l'alçada. I ho aconsegueix. És un disc per descobrir o redescobrir per part d'un públic molt més massiu del qual ha tingut fins ara
Un es pregunta si realment aquests discos van arribar a ser tan revolucionaris en el seu temps com per merèixer ser escoltats per tothom abans de morir. Disc passable de 'sitar rock', si és que existeix tal génere, amb dues versions curioses encentant el disc i algunes peces interessants a continuació, si bé alguna d'elles excessivament llarga
No sé exactament on veu l'autor la primera part del títol del disc; un altre dels clàssics del folk rock intimista i flagelant, on més enllà de les lletres trascendents poc més queda a salvar
La primera gran òpera-rock de la història. He fet l'experiment d'escoltar-lo en shuffle i s'ha demostrat un gran error: sona totalment desllavassat i inconnexe. Tal com s'ha de sentir, però, reforça el seu posi històric. Malgrat que a mí sempre em va semblar més complet i disfrutable 'Quadrophenia', 'Tommy' va ser el primer i amb el qual van aconseguir arribar a l'estratosfera com a banda. I això sense gaire singles roents, més enllà de les increïbles 'I'm Free'. 'We're Not Gonna Take It' o 'Pinball Wizard', però amb un tot molt difícil d'igualar, tant en història com en composició
El disc que ho va començar tot gairebé. Sense ser un fanàtic del génere, els pocs discos que van a arribar a editar com a banda em semblen una meravella, especialment el to i flow dels MCs, aquí tan brillants a 'It's Like That'... Encara millorarien, però aquí ja van estrenar-se a una altura molt alta
Banda sonora d'un any punyent, 2020, i específicament del moviment Black Lives Matter, el disc és representatiu del seu moment, també en l'aspecte musical, amb un alternative r&b elegant i sumptuós, que agafa elements del jazz, soul, black music en general. Només li falten cançons més encisadores
Un dels grans discos històrics del que a nivell global podríem anomenar world music. No només és el lloc on trobar la peça original de 'Pedro Navaja'; altres temes com 'Plástico' o 'Maria Lionza' no difereixen gaire en el seu aroma a clàssics instantanis. De fet, cada un dels set temes és una història en si mateixa, cap d'elles sobra en el disc, que parteix de la salsa per donar-li un contingut més evolucionat del génere, apte per tots els melòmans. Molt a prop de les 5*
Disc de country crepuscular, honest i emotiu on Nelson aboca tots els seus sentiments en una música força evocadora. El disc clau de l'outlaw country, i un dels millors del génere
Disc de ressaca d'una década. Mateixos vibes en aquest sentit que 'Bridge Over Troubled Water', però radicalment diferent en quant a plantejament, filosofia i motivacions. Les harmonies vocals tracten de recuperar l'esperança dels 60, però es veuen maniatades per unes melodies i temàtiques opressives, pessimistes, apesarades. Tot plegat, però, tot i ser molt lluny de la immediatesa de les seves primeres obres, transpua una qualitat i pes artístic de primer nivell
Un mini clàssic per descobrir. Barreja del new pop elegantot i classicista d'uns ABC, amb el synth pop més seriós i fins i tot tocs del pop arty de The The. Cançons com 'Stay' reivindiquen la seva rellevància i tot ell és una obra per continuar recuperant de tant en tant
Rebosa creativitat i mostra la banda en un estat de forma increïble. Es pot escoltar tantes vegades com dies té l'any, i cada una d'elles provocarà una experiència diferent a l'anterior. Per arribar a ser perfecta, li manca un toc més melòdic, però molt a prop hi queda
Com si d’un disc de vinil es tractés (l’obra es va publicar abans de l’arribada de la segona época dorada del vinil), el cd es composa de dos parts molt diferenciades. Les primeres cinc cançons són composicions pop perfectes, banda sonora ideal de la segona meitat dels 00’s, fresca i original, que ens transporta a tots els que la vam viure als millors moments d’aquells anys. La segona part és més densa, fosca i complexa, pista de per on anirien les coses en els següents dos discos del duet, abans que recuperessin la inspiració pop a ‘Little Dark Age’. No desmereix, però, i tot i estar lluny de l’efectisme meritori de la primera meitat, és la que aporta gran part de la vigència a llarg termini del disc
Un disc presoner de la seva llegenda. Composat en ple vincle matrimonial amb Cobain (hi ha qui diu que ell és gran protagonista de les lletres i melodies del disc), publicat entre la mort de Cobain i la de la baixista de la banda, amb un tema fantasma, ‘Rock Star’, enretirat en últim moment (no dels crèdits, però) per la seva fatídica predicció a les lletres… tenia tots els números per convertir-se en històric. I ho és. Pel seu misticisme i pel seu punch postgrunge, del millor que va donar el génere i que va fer de Courtney Love una rock star a tenir en compte. Perfil que confirmaria pocs anys després amb el també excel.lent ‘Celebrity Skin’
Un dels primers discos en importar les influències africanes a la sensibilitat occidental, uns quants anys abans de ‘Graceland’, i de forma molt diferent. Tal com és McLaren, aquí està tot molt més a prop del caos, i la melodia no cobra tanta importància. Fortes influències també del hip hop i de la cultura graffitera i urbana en general de començaments de la década. Tot plegat hilvanat per la narració i excerpts radiofònics à là Manu Chao. Per sort, Trevor Horn en el seu millor moment, es troba darrera de tot plegat per donar-li coherència i fer de l’àlbum una obra molt disfrutable
El pop fet art. Un altre dels grans discos que van fer bons els vuitanta, amb una sensibilitat artística (i lletrística) que molt pocs artistes han demostrat, tota ella al servei d’unes cançons inoblidables, tan fossin grans èxits del moment (‘It’s a Sin’, ‘What Have I Done…’, ‘Rent’, ‘Heart’…) com temes més amagats però igualment portentosos (‘It Couldn’Happen Here’, ‘I Want to Wake Up’, ‘One More Chance’)
Quan es va publicar passava per ser el disc més accessible de la banda. I així és, efectivament. Encara hi ha temes taladrants, però el metal melòdic fa aparició en cançons de molt bona factura, juntament amb mig temps brillants i la influència de l'altra banda de Corey Taylor, Stone Sour. Afortunadament la inspiració nu metal dels seus començaments queda cada cop més enrera, consolidant la transformació de la banda en una de les grans del metal contemporani
Un clàssic del tropicalisme, el disc que ho va encetar. No és de fàcil escolta, ritmes complexes i arranjaments barrocs amb un munt d'instrumentació fent laberints sonors en cançons poc habituals a l'època. És un disc històric, però, digne del seu estatus
Un altre dels petits clàssics d'un lloc i un moment determinats. Banda que apareix, entrega una col.lecció de cançons brillants, i desapareix. 'There She Goes' és un dels singles més importants dels 90, però el disc no només viu d'ella. 'Timeless Melody' és igual de bona, sinó més. 'Son of a Gun' comença el disc amb molt bon peu... Malauradament, la segona cara baixa clarament el llistó i allunya el disc de ser l'obra mestra que de vegades apunta clarament a ser
El rock gòtic té la particularitat de poder ser escoltat tantes vegades calgui, que mai cansa, sempre es troben nous moments i cançons que havien estat passades per alt destaquen en una nova escolta. Com a mínim és el que passa amb els seus millors discos. 'Mask' està a prop de ser-ho. No és el millor de la banda i està lluny d'estar entre els millors del génere, però les escoltes, si es trien bé, mai es fan pesades i temes com 'Hair of the Dog', 'Kick in the Eye' o 'Passion of Lovers' sempre són benvinguts
El fet que es publiqués l'any del punk i que el seu protagonista fos un personatge perfectament catalogable dins el génere podria portar-nos a engany, ja que els temes que composen el disc no poden estar més lluny de la improvisació i la ràbia espontànea. Més a prop del pub rock, amb cançons més properes al rock més clàssic i altres gairebé tocant el music hall, la col.lecció que engloba el disc és original i un bri d'aire fresc entre géneres. Sempre estimula quan s'escolta de nou
Quan va aparèixer va ser com un terratrèmol, punt d'inflexió a l'hora d'entendre el metal com a génere. Els anys no han fet sinó que fer-lo encara més mític. No és perfecte, però és capaç de portar més enllà l'evolució de 'Cowboys from Hell', i la conjunció de riffs de Dimebag Barrell amb la veu de Phil Anselmo és insuperable
Primera col.laboració amb Bryan Eno i començament de la trilogia clàssica de la banda. Disc complexe, ple de racons a descobrir en noves escoltes, sense grans singles però un conjunt molt ben tramat d'arranjaments i harmonies
Un altre dels discos històrics que ha perdut ja gran part de la seva rellevància. Acòlit de Woody Guthrie i per tant un dels primers mestres de Dylan, els temes sonen ja prehistòrics i cal tenir una gran conciència històrica del folk i la música en general per poder acceptar la seva importància
Plena època hippie i aquests dos treuen un dels discos més representatius del moviment. Enclaustrat entre l'himne atemporal de 'Sound of Silence' i els discos icònics 'Bookends' i 'Bridge Over Troubled Waters', de vegades no se li presta l'atenció deguda. I se la mereix. De tant sentir-les, cançons com 'Scarborough Fair' o 'Homeward Bound' semblen ja part de la memòria colectiva... però aquí és on van nèixer... i per darrera, temes de molt bona factura com 'Emeily Whenever I May Find Her', 'Cloudy ' 'Fellin' Groovy'
Un dels millors discos de reggae de la història. He escoltat la versió jamaïcana, no la més comercial publicada el seu dia. Té un toc més chill, més laidback que encara fa més justícia a les cançons. De tant escoltar-les algunes han perdut una petita part de la seva força, i fer-ho un 27 de desembre (2021) sembla contradir l'esperit del disc, però encara en aquestes condicions continua sent un 5 estrelles
Country clàssic fet al nou mil.leni, obscur i intimista. Treball sobretot de guitarra i armonies vocals, banda sonora molt bona de certs moments i contextos
Una de les grans fites del hard rock, i això que no feia ni un any que el génere havia nascut a les mans d'ells mateixos. La primera cara és demencial, 4 temes amb dret a figurar en qualsevol llista; la segona és menys coneguda però gairebé igual de bona. Rock de malson, pesadot, agressiu, recargolat, que t'absorbeix de mala manera per no deixar-te anar mai més
Resposta de dos dels primers membres de Kraftwerk a l'incipient èxit de la seva exbanda. Aquesta autoreivindicació deu ser en mode d'expressió krautrock, perquè déu n'hi dó l'abstracció amb la qual s'expressen. 'Hero' és el tema a destacar i el més accessible. La primera part és dominada pels paisatges musicals més onírics i la segona es deixa emportar per un protopunk batallador
Un disc de pop com aquest només podria haver sorgit en un període com el de 1978-1982. Abans la producció no hauria estat igual de poderosa, i després hauria quedat massa edulcorat. Les cançons també hi són, però no hi ha cap single que domini el minutatge; és tot plegat un excel.lent disc de pop en el millor sentit del génere. Belinda Carlisle cauria més endavant en les urpes dels 80, malgrat algun que altre gran tema. Però aquí, ella i la banda brillen de forma espectacular
Un dels grans clàssics del rock de la primera década del segle. En un moment en què NME encara era mitjà de gran rellevància a l'hora de modelar l'opinió pública a Europa, els van empènyer amb força fins i tot abans de sortir aquest primer disc. Molt molt de hype, merescut només fins a cert punt, com han demostrat ells mateixos, millorant al llarg de la seva discografia. Això sí, alguns dels himnes que aquí es troben, espurnes brillants de juventut i espontaneïtat, mereixen tot el reconeixement
Un dels millors debuts possibles. Poeta transformat en cantautor sense deixar de ser poeta, aquesta és la casa de 'Suzanne', 'Sisters of Mercy', 'Hey That's Not the Way to Say Goodbye' o 'So Long Marianne'. Totes tonades perfectes, tant lletra com melodia com arranjaments. La resta camina una mica per sota, però amb tanta elegància i sofisticació, en el millor sentit de la paraula, seria injust no donar-li les 5 estrelles
Disc de barreja de sons del món amb hip hop, molt ben entramat i amb una execució molt pro. Recorda els primers anys de segle, la ressaca del 11S i la intencionalitat que hi havia aleshores d'agermanar pobles i cultures
El disc que marca la nova etapa de Tom Waits, allunyant-lo del jazz rock tabernari i endinsant-lo dins el seu propi univers sonor. Aquí va començar tot. Jo el valoro més com a món creat a partir dels instruments, arranjaments, veu i lletres que com una col.lecció de cançons; no n'hi ha cap que destaqui especialment... però si estàs disposat a deixar-te emportar, els llocs on et transporta són gairebé tan reals com la vida mateixa... i gairebé tan obscurs
Una altra de les joies per descobrir dels 80. Punk, country, folk, tot barrejat amb molt de gust i inspiració. Una mena de Levellers accelerats, The Pogues meets Buzzcocks amb temes tan bons com 'Darkness and Doubt', 'Hard to Be Human Again' o la versió de 'Lost Highway'. Sempre l'he tingut al radar i havia escoltat alguna vegada, però aquesta és la primera on finalment he captat la raó de la seva inclusió a la llista
Una col.lecció de breus postals de r&b barrejat amb hip hop, funk i un toc de jazz que en els seus millors moments, 'Walk On By', 'Captain Stupido', 'Drink Dat'... està a l'alçada de les crítiques extasiants que va rebre al ser publicat, i al nivell dels millors discos de música negra del període. La resta, però, fa baixar el nivell, i sent tan llarg, acaba sent més la palla que el gra malauradament
Un dels grans clàssics nadalencs. Algunes de les girl bands més conegudes del moment recreant clàssics del Nadal amb la producció d'Spector. Ha quedat ja molt superat, però no deixa de ser un dels discos a escoltar quan es vol recuperar l'esperit d'aquesta època de l'any afegint-li un toc retro
Disc lluminós de country pop, ple de melodies brillants i optimistes, 'Oh What a World', 'Space Cowboy', 'Golden Hour', el toc melancòlic de 'Happy and Sad'. Una bonica descoberta
En plena segona época daurada de la banda es treuen de la màniga un dels seus millors discos, amb algunes de les seves millors cançons, com 'Love in an Elevator' (al seu moment pensàvem que era un clàssic dels '70 d'ells!), 'Janie's Got a Gun', 'What It Takes'... se'ls nota amb un plus d'energia i savoir faire que els situava un cap per sobre de la nova generació de bandes metaleres del moment
Producció 80s de Costello. Es deixa escoltar fàcilment però tampoc trobo cap raó per situar-lo per sobre de la seva discografia de la década (molt per sota dels seus primers anys)
Una de les grans fites dels 90. Un disc inacabable i inabarcable, ple de violència musical, amb un so i una imatge que feien por i sobresurtien de tot el que sentíem a l'época (fins i tot de Nine Inch Nails). Grans temes com 'Tourniquet', 'Beautiful People', 'Antichrist Superstar' o 'Chryptorchid' es barregen amb d'altres amb menys melodia i més pensats en harmonitzar la violència i missatge del conjunt
Another random hip hop record in the 1001 list. It is almost a joke, thinking about all masterpieces left out of the list to make some room for boring random releases like this one. An exWu Tang Klan member trying to vindicate himself. That's ok, even a few good tracks like 'Whip You With a Strap' and hilarious skits like 'Bad Mouth Kid'... but come on...
Una obra mestra atemporal. Cinc petites joies d'orfebreria tan ben engastades que no es desgasten per més escoltes que es facin. Quina millor manera d'acabar el 2021 que escoltant un álbum 5 estrelles!
El primer disc amb cara i ulls de la banda, abans dels dos dobles que els garantirien una posició destacada entre les bandes alternatives dels 90. Aquí ja es dona la barreja de funk, metal y r&b marca de la casa, més extrema que la d'altres bandes com Peppers, FNM o Urban Dance Squad... Grans temes com 'Ma and Pa' o 'Change' es barregen amb altres que destaquen més per la seva voluntarietat que pel seu punch
One of greatest jazz albums of all time. And deservedly so
'Cloud Nine', el tema, és tot un clàssic; sembla la inauguració dels 70 i l'avançament de la blaxplotation abans que comenci la década. 'Runaway Child, Running Wild' és una altra joia, com si anessin preparant la bogeria musical que editarien pocs anys després sota el nom de 'Papa Was a Rolling Stone'. El problema amb la resta del disc és el mateix que amb la majoria de discos d'ells, hi ha massa palla. El so, però, i la brillant transformació del grup conforme als nous temps que havien de venir fan del disc un de molt disfrutable... i de molt recomenable
Una altra de les grans bandes sobrevalorades dels 90. Aporta el toc oníric, confós i suficientment enrevesat de l'época per fer-se passar per música d'alt nivell per cervells escollits. Nah. No és més que soroll blanc amb molts apunts d'idees sense interés per desenvolupar-les
Un d'aquells discos que mai et canses d'escoltar. Sense grans singles destacats ('Drive' vindria anys més tard), tot ell és un conjunt de temes sense màcula. En els anys de més brillantor en la música pop més creativa, aquest destaca com un dels seus discos més disfrutables. No és pas poca cosa
Un dels millors discos del canvi de mil.leni i la primera gran obra de PJ Harvey, que barreja l'experimentació dels primers discos amb el posi madur i més melòdic del que havia de venir en el futur. Aquí exceleix en tots dos aspectes, marcant canvi de rumb i la cúspide de les seves dues maneres d'entendre la música. 'The Mess We're In' és incomensurable, i altres temes com 'Good Fortune', 'You Said Something' o 'We Float' són del millor que va donar el rock aquells anys
El disc pel qual es jutjarà la trajectòria de Lorde. Una obra magna on es buida per dins i fora i dona origen a temes tan increïbles com 'Liability', 'Supercut' o 'Green Light'. El temps juga al seu favor i ara (gener 2022) sona molt millor que quan va sortir, el poso de les escoltes el fan encara millor del que inicialment semblava
Amb la veu rasposa i esguinçada per les drogues, Holiday dona llum al seu testament, un mes abans de morir. Els arranjaments són excelsos i tapen la feblesa de l'abans mejestuosa veu. Posat en el seu context, és un disc a admirar i celebrar. Escoltat sense context, és un disc pesumbrós, trist i dur
Disc divertit, fresc, reivindicatiu, de vegades iconoclasta, presoner del seu temps, però que continua tenint el seu punt en temes com 'Deceptacon', 'Eau d'Bedroom Dancing' o la divertida 'What's Yr Take on Cassavetes'. Et torna a 1999 i et fa moure els peus, i el cap... poc més es pot demanar
Una de les obres mestra dels '70 i un home en plena eclosió de creativitat i inspiració. Més enllà dels seus temes més destacats, tot el disc, gairebé hora i mitja, mereix un monument a la música millor entesa, sentida, i expressada
Un treball que expressa la música des d'una forma molt personal d'entrendre-la. I la persona que l'expressa demostra ser una artista en el seu sentit més punyent, rebosant -en aquell moment al menys, de coses a dir i de maneres com dir-les. Un disc molt personal, i a la vegada molt obert i fàcil d'entrar en ell. El cènit de Faithfull com a artista i una altra joia a conservar d'uns anys màgics de creativitat
L'èpica en la seva expressió més colpidora. Grandiositat, estat de plenitud d'uns músics consumits per la musa. Una producció increïble per uns temes que han marcat més d'una década. La primera cara, per emmarcar con una de les millors de la història del rock, està ja tant assumida que es fa difícil valorar com es mereix. Ens queda la segona per anar-la redescobrint i saborejant amb els anys
Frank Black en plena efervescència de llibertat. Té espai per tot, des del punk més hardcore al pop més melòdic. Més de 20 temes on hi ha de molt bó i de més prescindible, però en un moment que encara no havia perdut la flama, tot i que és lluny dels mèrits aconseguits amb Pixies
Revolucionari en el seu moment, mostra a Bruce per primer cop despullat de la banda, amb unes balades rurals a guitarra i harmònica que supuren sabor a terra endins, a pobles perduts i perdedors sense futur. Un pont entre 'The River' i 'Born in the USA' que no pot diferir més del seu so bombàstic i espectacular. Un moment de reflexió en plena època de musa inspirada del de New Jersey
Un dels millors discos de la història del rock. Des de l'icònica portada a l'èpica de 'Baba O'Riley' i 'Won't Get Fooled Again', passant per l'himne dels himnes, 'Behind Blue Eyes' i un reguitzell de temes menys coneguts però igualment triomfants. Obra mestra molt difícil d'igualar
Una banda en plena evolució, conservant el pop fresc i juvenil dels primers discos i a la vegada introduint nous sons i conceptes melòdics que acabarien d'explotar a 'Pet Sounds'. Al final, un dels seus millors discos dels '60, irresistiblament estiuenc
El típic disc favorit de la crítica del moment, però que no sobreviu a la seva fama. 'Maps' és un gran tema, i hi ha algunes cançons destacables, una mena de punk intel.ligent, garage rock de nou mil.leni amb la veu encisadora de la Karen O. Un bon disc, molt bo en certs moments, però ja...
Disc de hip hop molt musical, conceptual sobre les vivències del protagonista a Londres, i les seves penúries diàries. Recordo quan era la "nina dels ulls" de l'NME, mitjans dels 00s, el van reivindicar massa, jo crec. Però el disc és força bo i molt més digerible que el 80% del hip hop USA
Quan el vaig escoltar per primer cop va ser una bomba, molt semblant al primer cop que vaig escoltar 'Nevermind', en els mateixos anys. La sensació que una nova década començava i que ho feia mitjançant la música, trencant amb tot al que estàvem acostumats. Amb els anys, el seu pols revolucionari ha anat deixant pas a un disc immortal, barreja de géneres feta amb la màxima inspiració i que sobresurt com una de les obres més importants d'aquells anys
Contextualitzat en els primers anys del mil.leni, com un dels primers i millors exemples de grime, rap anglés urbà i amb temàtiques del dia a dia, encaixava força bé. Però no em sembla gaire destacable musicalment, i amb els anys ha perdut l'interés que en algun moment va poder tenir
La portada, els arranjaments, les melodies, els efectes de so, els pasatges instrumentals... No hi ha res en aquest disc que no sigui perfecte
Most overrated album of the last decades
Un dels àlbums per excel.lència de l'época hippie, que té la gran virtut de transportar-te als 60 tot d'una. John Phillips en el seu millor moment, i una banda en estat de forma increïble, amb unes harmonies vocals d'una altra dimensió. Massa versions per ser considerat una obra mestra, però no hi queda gaire lluny
Un merescut clàssic dels 90. Els pasatges instrumentals, la ràbia postadolescent, el so convulsiu i algunes cançons especialment inspirades fan d'ell un dels discos més definitoris del so del rock alternatiu de la década
Comença de forma formidable amb 'Love Goes On!', pop lluminós i radiant, que té una bona continuació al llarg del disc amb tonades amb menys punch però que fan una escolta somiadora i agradable
Un dels grans directes editats en vinil, amb un Muddy Waters en plena efervescència presentant-se al públic blanc de Newport per primer cop. Referència ineludible de tot el blues rock que havia de venir en el futur i un dels millors directes de blues de la història
Disc arquetípic de la contracultura dels seixanta. Psicodelia a tope, lletres subversives, fet i dissenyat per disfrutar sota l'efecte de drogues alucinògenes. Importa més el concepte que les cançons. Molt del moment, d'un estat d'ànim
El primer disc amb composicions pròpies i una nova pica en Flandes per demostrar quina era la millor banda del moment, de la década, i una de les grans bandes de la història. No hi ha un sol segon que sobri
Primer disc postservei militar i última llamarada abans de perdre's en una década de films millorables. Ell i la banda en plena forma, se'ls nota vius i amb energia
Un dels nous clàssics. A l'alçada dels millors discos històrics del rock alternatiu. Una banda en un estat de forma sobrenatural. 'Boxer' ja havia deixat emprempta però no ens havia preparat per aquesta bogeria de creativitat i savoir faire. Tampoc després han pogut igualar-lo. Així que només ens queda disfrutar-lo i ser feliços per haver estat coetanis de tal obra mestra
Alguns dels millors discos de la década són d'ell. Una visió profunda de la música, juntament amb un missatge poderós
Segurament el millor disc de KISS, i el que va cimentar la seva fama monstruosa als '70. En el seu génere és gairebé perfecte, de començament al final. El toc de Bob Ezrin a la producció també mereix esmenta
The team behind the decision of choosing 1001 Records should have the bar set higher, imho
Un disc que és gairebé un quadre impressionista sobre la vida anglesa. Tot i ser preciós i recomenable, mai he entés l'aura que l'acompanya. La banda va fer millors discos abans i després
Curiós que el que es podria considerar pitjor dels quatre discos oficials de la banda estigui a la llista. Sigui com sigui es millor que el 30% d'ella
Disc d'r&b sedós i cumplidor, amb una veu i uns arranjaments a l'alçada del personatge
És gairebé un greatest hits de la millor música pop dels 80. Té tot el necessari per fer-te feliç una estona. Estiu pur
Un dels grans àlbums perduts del pop. La versió finalment editada de Brian Wilson va ser molt celebrada a la seva publicació. Però no és més que un bon disc de pop simfònic, amb dos o tres grans temes, ja coneguts, i la resta de petites píldores amb gran atenció pels arranjaments, i menys per les melodies
Ruidisme i distorsió molt del moment i el lloc, que ha envellit malament. Algun tema se salva, com 'Spike Island' o sobretot la llarga 'Getting Bright at Night', però és un disc que en el context del 2022 passaria força desapercebut
Folk 60s amb un interessant treball de guitarres que hauria d'influir a generacions venideres d'artistes i unes lletres que parlaven a una generació
Folk punk en la seva millor expressió. Un tercer LP amb la inspiració en cotes màximes, recull de temes que barregen la tradició irlandesa més alcohòlica amb l'actitud punk i nihilista de Shane and co. Conté, a més, una de les cançons més boniques de la década
A mig camí entre el swing i el crooner clàssic, no m'ha encisat especialment, però com a banda sonora de segona part dels 50 funciona i l'optimisme de Prima acaba resultant contagiós
Per més anys que passin, sempre caldrà reconèixer la valentia de la banda de signar la continuació d''OK Computer' amb un disc com 'Kid A'. Experimentació i avantguarda portades des de la creativitat, no des de l'assaig-error com tantes vegades s'ha donat el cas (i amb molts exemples en aquesta mateixa llista). No és l'obra mestra que va ser 'OK Computer', però va cimentar la carrera de la banda com una de les grans formacions modernes a tenir sempre molt en compte
Rock alternatiu amb pedigree. Sona de vegades a Hüsker Dü, però amb personalitat pròpia. No tot a la mateixa alçada però és força consistent
Una bona descoberta. Vibes d'Au Revoir Simone per tot el disc i una sensibilitat a l'hora de traçar temes d'inspiració folk amb instruments electrònics que em fa posar l'artista al radar
Una de les poques obres crucials de l'última década i segurament el millor disc de hip hop de la història. Tot ell és excels, perfecte, un home en el màxim de les seves qualitats i amb tota l'ambició, coneixements i experiència per executar-les. És llarg, de més d'una hora, però no sobra un sol minut
L'eterna banda per descubrir del punk anglés. No tan iconoclastes com els Pistols, ni tan excelsos com The Clash, ells van anar al seu ritme, amb un punk rock accessible i original, molt personal. Malgrat l'aparició d'aquest disc a la llista, cap dels seus àlbums s'apropa a l'escolta "obligatòria", però la majoria d'ells són suficientement bons com per pertànyer a qualsevol col.lecció, i sempre amb alguns temes excel.lents, tot ells recopilats a la, aquesta sí, imprescindible 'Singles Going Steady'
El millor disc del punk, i un dels grans discos de la història. Allunyats de la broma que representaven els Pistols, tot aquí és música. Cançons perfectes, diferents estils, lletres compromeses. Encara haurien d'evolucionar a encara millor, però ja seria en un altre estil. El punk rock primitiu però poderós i intel.ligent del seu disc debut no ha estat mai igualat
Un secret amagat del r&b setenter d'un artista llargament oblidat. No és cap obra referencial a descubrir, però sí un bon tractat del génere, amb cançons especialment aconseguides com 'Aht Uh Mi Hed' o la que li dóna títol
Un dels grans clàssics del thrash, merescudament. La banda en plena eclosió d'adrenalina i inspiració, amb uns primers sis temes que són sis clàssics. És el més a prop que van ser d'apropar-se a les grans obres dels altres 4 grans noms del génere
Un dels discos de folk rock amb millors melodies i arranjaments. Punt àlgid en la carrera de Cat Stevens, temes com 'Wild World' alegren qualsevol dels dies
Primer disc en solitari de Simon, i trobem ja el que serà una constant en tota la seva discografia. Dos o tres temes excel.lents envoltats de material genèric. En aquest cas, 'Mother and Child Reunion' i 'Me and Julio Down by the Schoolyard' es porten la palma, tot i que 'Duncan' i 'Congratulations' també hi destaquen. La resta, potser a excepció de 'Everything Puts Together Falls Apart', queda molt lluny dels mèrits i lastra l'escolta del disc sencer
Un dels discos fundacionals -i una de les grans fites- de l'AOR. Cançons pensades i executades amb precissió milimètrica i un Tom Scholz exultant de creativitat. A més, incorpora un dels grans hits de la década
Un dels grans retorns de la història del rock. Després de 'One Hot Minute' i de gairebé una década des de Blood Sugar, no crec que ningú esperés gaire de la banda a aquelles alçades, ni ells mateixos. I es treuen de la màniga, no un bon retorn, sinó el seu millor disc. Una banda sonora perfecta pel final del mil.lenni que superava tot el que havien aconseguit fins ara. Ho prova el fet que la banda des d'aleshores als seus shows recupera molts pocs temes anteriors al disc; una segona part de la seva carrera que els catapultaria com a banda d'estadis. Qui ho havia de dir al 1998!
Va ser la tomba del grunge i el començament d''una altra cosa'. Potser qui no ho va viure en el seu moment no pot apreciar el posi revolucionari que va suposar, perquè tampoc ha envellit especialment bé, i musicalment no era cap trencament. Però l'aire fresc que va donar a la primera meitat opressiva dels 90 va ser molt important. Temes com 'Basket Case', 'Welcome to Paradise', 'When I Come Around', 'Longview'... no paraven de sonar als walkmans de qualsevol persona entre 14 i 25 anys
Un dels millors comiats de la història del rock. Venint del poderós 'Morrison Hotel', es treuen de la màniga un altre tractat de blues rock, encara més musculós i potent. Morrison ja no era la figura mesiànica dels primers discos, sinó un barbut borratxo igualment carismàtic, però molt més madur i amb una veu que t'arrastra sense pietat. Uns quants himnes de la banda, i dels començaments dels '70 s'apleguen aquí. Els que no ho són, son gairebé igualment formidables
Soft rock de digestió fàcil on destaca clarament el tema titular, un dels grans hits de la década... però poc més
Jazz d'ascensor
Una de les pedres filosofals d'on va nèixer el post punk i un altre dels grans discos de 1977, que sembla un any beneït per la inspiració. Petites píldores subversives, ja poden ser melòdiques ('Mannequin'), polítiques ('Reuters'), sarcàstiques ('Field Day for the Sundays') o pròpiament cançons del moment ('Strange'). Tota la influència que va generar parla del disc per si mateixa
Segon disc de la primera etapa de k.d.lang, més centrada en el country. Un country molt influenciat pel pop, però també pel r&b, tocs de jazz i, per sobre tot plegat, la seva veu tan característica. Sent un disc predominantment country, ja deixa entreveure la personalitat càustica de la protagonista, que sobresurtiria en futures obres
Un dels discos que pertany i sobresurt als 90. Donant l'esquena al brit pop més melangiós, Elastica recupera la búsqueda del rovell de l'ou de la melodia, amb disotrsions, brevetat i un reguitzell de cançons poc discutible. Aquí van brillar... i aquí es van quedar
Un de les primera clares obres mestres del pop. Incentivat pels Beatles, Brian Wilson decideix explorar les possibilitats del génere en una simfonia de melodies, sons diversos, explosió d'il.luminació i creativitat i un conjunt de cançons difícilment superable
Franklin sent i sentint-se lliure per primer cop. Es nota i molt en el poder i fortalesa de la seva veu i la manera que ataca els temes del disc, des del 'Respect' d'Otis Redding al 'Change Is Gonna Come' de Sam Cooke. Respecte, i molt, efectivament
Va sorprendre que el que suposadament era un entreteniment d'Alex Turner fora d'Arctic Monkeys amb el seu amic Miles Kane de The Rascals acabés sent tan interessant. El començament, amb 'The Age of Understatement' i 'Standing Next to Me', és magnífic. Després baixa força de pistonada i tret d'algun tema com 'My Mistakes Were Made for You' o 'The Meeting Place' no deixa de ser un bon disc de génere, amb moltes referències retro i molt ben aconseguit
Originalitat, savoir faire, paisatgístic, evidentment molt cinematogràfic. L'ex Bad Seeds sap el que es fa i la seva barreja de soundtrack music, amb jazz, electrònica i rock alternatiu és d'un nivell força alt. Tothom es queda amb el tema de 'Lost Highway' 'Something Wicked This Way Comes', però a mi em sembla que 'The Sweetest Embrace', amb Nick Cave, destaca per sobre de la resta
No és l'obra mestra que havia de venir per duplicat amb els seus següents dos discos, però 'Surfer Rosa' s'hi apropa i molt. El primer avís seriós de qui havia de ser la banda que reformulés el rock alternatiu i influenciar gairebé totes les bandes del génere que vindrien després d'ells. Em faig creus que en el seu moment no se'ls valorés com es devia
Un dels dos pics de la carrera d'Iggy Pop en solitari, juntament amb el molt posterior 'American Caesar'. Més musical que 'The Idiot' i més ambiciós i inspirat que tot el que vindria després -amb les excepcions de 'Brick by Brick' i l'esmentat 'American Caesar'- un jove Iggy Pop acompanyat encara per l'ajuda del Bowie berlinés ofereix un compendi de rock molt personal, de digestió no gaire senzilla, però d'una gran honestedat i versatilitat. I contenint a més, és clar, 'The Passenger'
Interessant banda sonora de la vida a Sao Paulo per part del malograt artista, que va perdre la vida poc mesos després de la sortida del disc. No m'ha transportat als meus mesos per Brasil ni és un disc que m'emportaria a una illa deserta però té els seus moments i, clarament, els seus mèrits
Més enllà de 'Cosmo's Factory', que sobresurt de la resta i 'Mardi Gras', el contrari, se'm fa complicat distingir entre els discos que Fogerty and co van publicar en tan breu període de temps. Per mi tots estan a un mateix nivell, molt notable. 'Green River' és el primer d'una trilogia immensa, gairebé sense fisures, amb temes com el titular o 'Bad Moon Rising', que porten el rock d'arrels a un altre nivell en un context, San Francisco finals dels '60, que els fa més anticontextuals del que serien en qualsevol altra época, incloent l'actual
De forma cíclica, hi ha moments en què el rock sempre torna. D'alguna manera, sempre hi és, però des dels seus moments de glòria als '50 i '70, sembla que queda soterrat pels géneres més populars del moment fins que un disc esclata i el fa tornar amb tota la seva força. El 2018 va ser Greta Van Fleet, començaments de mil.leni es va viure amb tota la seva intensitat amb The Strokes, The White Stripes i tot el que va venir després. El 1990 va ser el debut de The Black Crowes que va posar tot del revés. En plena eclosió de hair metal i mentre alguns a Seattle es començaven a deixar sentir, un rock d'arrels, pantanós i honest ens va agafar a tots per sorpresa. El disc, a més, tenia un bon grapat de bons moments; grans cançons envoltades d'una veu increïble i una actitud i carisma que els va portar a ser una de les millors bandes de la década que començava
Una inesperada sorpresa que després de dos discos com 'Zooropa' i 'Pop', fins i tot 'Achtung Baby' que tot i la seva magnificiència quedava molt lluny del que havien fet fins aleshores, U2 tornés a la seva manera personal d'entendre el rock com a manera d'encetar el nou mil.leni. I ho van fer donant-nos un dels seus millors discos. Singles incontestables com 'Beautiful Day' o 'Walk On', temes tan poderosos com 'Stuck in a Moment You Can't Get Out of' o 'Elevation'. I tota una resta del disc per anar assaborint i disfrutant en noves escoltes al llarg dels anys
Oxygène Pt 2 i Pt 4 són dos dels millors temes de la protoelectrònica, i el segon d'ells podria entrar en un Top del millor que va donar la música popular als '70. El disc en sí és el pic de creativitat de Jarre i obté un lloc merescut a la llista de discos que s'han d'escoltar abans de morir.
Un disc que només sobresurt per les seves lletres queda mancat d'una part molt important de la seva essència. No es tracta d'un poemari o un relat, sinó d'una obra musical. No és que Mayfield s'oblidi de l'envoltori, els arranjaments són molt professionals i la seva veu sedosa et transporta per tot el material, però al disc li falta alguna cosa molt semblant a la inspiració
Un dels pics de la protoelectrònica. 'Europe Endless' i el tema títol són dos dels grans temes que donarien força al génere als seus albors. Però és 'Hall of Mirrors' on excel.leixen; tema hipnòtic amb una melodia brillant que tal com la vesteixen t'acaba absorbint per complet. Molt a prop de les 5 estrelles
Blues d'arrels, pantanós i cru. En algun moment em sembla estar a la gravació, amb uns músics dsifrutant en l'execució dels temes. Són talls ja coneguts de la seva carrera, aquí revisitats amb una força i una veu que realment sorprenen. Un blues massa pur pel meu gust estilístic, però molt de respecte
Percebo la professionalitat dels músics i la veu d'Elis està a l'alçada de les grans veus de Brasil, que no és poca cosa. Temes com 'Aprendendo a Jogar' encandilen. Però es troba molt lluny dels grans clàssics de la MPB i no crce que mereixi pertànyer a la llista
Un dels grans clàssics de la década. Tots temes inoblidables amb algunes de les millors lletres de cançons dels 80, musicades amb un estil molt del moment però que en el seu cas no ha passat de moda. Fins i tot els dos únics talls que no han sonat fins a l'extenuació des d'aleshores, 'Jazz Police' i 'I Can't Forget' mereixen ser revisitats cada poc temps
Disc curiós en la discografia de Radiohead. Va sortir de forma sorprenent amb la possibilitat de descàrrega gratuïta -anys abans de l'streaming, i sense la fanfàrria habitual. Malgrat això, aviat es va reconèixer la seva vàlua, i ja és un dels seus àlbums més apreciats. Mena de calaix de sastre, força irregular, però on els seus millors temes -'Nude', 'All I Want', 'House of Cards' i sobretot 'Reckoner'- es troben entre el millor que ha fet mai la banda
Hard rock clàssic anglés dels 70, del que només podria pertànyer a aquella década. Com un dels grans pics del moviment, tot el disc en si mereix la pena, no hi ha tema que no sigui punyent, melòdic i amb el seu punt just d'agressivitat. No et canses mai d'escoltar-los. Quina pena que la relació entre Ian Hunter i Mick Ralphs no tingués més continuïtat
És difícil no donar les 5 estrelles al disc, malgrat el seu contingut ha quedat ja tan superat. Bressol de tot plegat, punt d'inflexió musical, cultural i sociològic al segle XX. Va ajudar a construir la cultura pop a la qual vivim i els seus temes són ja estàndards del rock i d'una època
Un dels discos que apropa el jazz a altres sons populars com el rock i el funk. Potser el millor de tots ells. Amb Miles Davis encetant una altra de les seves revisions de la música moderna i una portada per la història
El començament del rock dur i el heavy metal. En realitat, blues rock dur i fort, acompanyat d'un so primitiu i una producció de mímims, que en aquest cas glorifica la música. Les lletres, la veu d'Ozzy i els efectes sonors fan la resta. A més, conté dos dels grans clàssics del génere i la década, 'N.I.B.' i la mateixa 'Black Sabbath'
Des de mitjans dels 90s fins meitat dels 00s el rock alternatiu va viure una de les seves millors etapes. Semblava que l'experimentació fos universalment aplaudida i hom es treia el barret davant la búsqueda de diferents sonoritats i de la barreja de sons i estils. Encara que no tinguessin cap interés, ni una espurna de creativitat, ni tan sols un punt d'inspiració. Com és el cas que ens ocupa
Començament de l'etapa gloriosa d'Elton John, que durant 4 ó 5 anys no donaria ni un sols pas en fals. Sense singles destacats ni cançons que hagin passat a la història (com a mínim fins que 'Almost Famous' va glorificar 'Tiny Dancer'), tot el disc en sí és un exercici de pop rock brillant i consistent, sense daltabaixos. Un dels discos que ofereix motius per reivindicar l'artista
Jazz melangiós i intimista, podria ser la banda sonora perfecta d'un film noir clàssic
Un dels grans directes del rock. Porta la fama d'estar massa retocat com per estar tan ben considerat, però malgrat això és un recull generós que glossa la carrera de Thin Lizzy en un dels seus millors moments, amb un Phil Lynott exultant i una banda ben engreixada
Àlbum de hip hop per seguidors també d'altres géneres. A diferència d'altres discos suposadament clau del rap, aquest realment encisa des de la primera escolta i va guanyant en matisos en escoltes posteriors. La seva imatge i imagineria no fa més que pronunciar encara més el seu signe d'independència respecte als seus competidors, fent-lo encara més especial
El seu xorro de veu destaca per sobre de tota la resta, i la lectura que fa dels clàssics de l'època del rock és sobèrbia, especialment en la increïble 'Cry to Me'
Curiós descobriment musical. Fusió de sonoritats caribenyes, africanes amb tocs de jazz i treballs vocals sorprenents. Original i força interessant
Un disc del seu moment. Emparentat amb el grunge per l'època, però no pel seu so, rock alternatiu amb certs aires de soul. Molt del seu temps, que en el seu moment em va passar desapercebut. La fama de clàssic perdut la té ben merescuda
Disc essencial del soul blanc, gravat amb alguns dels millors músics de l'època i la veu de Springfield acaparant l'atenció, sobretot en l'imprescindible 'Son of a Preacher Man', però també a altres clàssics indiscutibles com 'Just a Little Lovin'' o 'The Windmills of Your Mind'
Un dels àlbums més recordats dels '90. Una Morisette emprenyada i angustiada deixa enrera el pop teenager dels seus primers dos discos i carrega amb la mala llet pròpia de l'època. Un número apreciable de hits de la década es condensen aquí, des de 'You Oughta Know' a 'Hand in My Pocket' o 'Ironic', passant per 'All I Want' o 'Head Over Feet'. Molt a prop de ser un clàssic 5* noventer
Enmig de la trilogia berlinesa de Bowie, continua amb l'experimentació de 'Low', aquí encara més hermètica i gairebé industrial. Clares influències de Kraftwerk, el krautrock i els sons més particulars en el rock d'aquella época. I, és clar, conté un dels millors temes de Bowie i dels 70 en general
Entenc l'imprompta revolucionària que segurament va causar en aquell moment, en uns temps molt diferents als de la segona década dels 2000s, però em fa la sensació que ha envellit molt malament. Els arranjaments sonen molt passats, els temes han viscut millors versions i l'únic que destaca és la veu de Charles, i el seu esperit
Ens va sorprendre a tots. Ningú esperava això després d''Out of Time'. Semblava que la banda ja havia arribat al cénit de la seva carrera amb 'Losing My Religion' i la resta de singles extasiants que s'havien tret de la màniga... i ens donen no un disc que estava a l'alçada, sinó una obra mestra indiscutible i que competeix de tu a tu amb molt pocs altres per ser reivindicat com a millor disc dels '90. Obscur, melangiós, pessimista.. i increïblement inspirat. No hi ha cap tema que no sigui meravellós i alguns d'ells estan entre el millor que ha donat la música rock
En mèrit de la banda, cal dir que van editar el disc en una época en la qual tractar d'epatar encara no era la norma. En aquest sentit van ser un dels pioners. Fora d'això, 'Human Cannonball' és un gran tema. Tota la resta, entre l'experimentació i la broma; no aconsegueixo pensar en quin perfil de persona es posaria el disc per disfrutar d'una estona de música
Més melòdic i musical que 'Astral Weeks', menys donat a la improvisació i mostra perfecta del que hauria de ser la resta de la seva discografia en el futur. Folk rock pastoral i molt personal, amb una de les veus més característiques del rock
Ha passat a la història pel contenir un dels grans himnes immortals del pop, que dóna títol al disc i que és ja un clàssic de la cultura pop. Però el mèrit principal és que la resta del disc no està per sota. De fet, en casos com 'Jealous Guy', 'Gimme Some Truth' o 'How', està per sobre, i a les lletres tan d'aquests temes com d''I Don't Want to Be a Soldier' o la pròpia cançó títol, es concentra tota la ideologia i filosofia de l'artista. 'How Do You Sleep' continua sent la millor cançó de revenja contra un antic company i amic, des de l'elegància, però amb tota la mala llet imaginable
La obscuritat feta disc. Gairebé impermeable, opac, dur, amb la producció tan característica de Martin Hannett, que és un dels protagonistes principals del so i del disc, que regnaria com a millor símbol d'un génere, postpunk i d'una ciutat i el seu moment, Manchester. Una obra mestra més pel seu significat, so i valentia que per les seves cançons
Cal donar mèrit a qui sho mereix i Courtney Love, malgrat el personate histriònic amb què ha fet envoltar la seva persona, ha estat capaç de publicar en els 4 discos d'estudi de la seva banda Hole, 4 discos molt recomenables, diferents entre sí i meritoris per diversos motius. 'Celebrity Skin' és el tercer, i el més musical i melòdic. El més orientat a les cançons que s'hi apleguen i que es deixa sentir amb més facilitat i bons moments. 'Petals', 'Malibu', 'Awful' o la cançó que li dóna títol estan entre el millor que ha cantat fins el moment (abril 2022)
Hi ha una diferència notable entre el rock experimental que tracta d'obrir nous camins fet per ments artístiques i inspirades i el perpetrat per wannabes amb ambicions. Gran part de la tradició, que a les últimes décades s'extén amb bandes com Butthole Surfers als '80, Super Furry Animals als '90 o The Icarus Line als '00, per posar tres exemples distanciats entre sí, es basa en la intenció d'acumular sons i la pretensió d'epatar a l'oient, sense pràcticament res aprofitable en les seves propostes. The Mars Volta és una altra cosa, molt diferent. Rock visionari, amb textures úniques, mutacions de géneres i melodies identificables. Aquest primer disc tras la ruptura de At the Drive-In ja deixa veure tota la màgia que portaven al seu interior, i que gairebé mai va deixar d'assecar-se fins la seva dissolució
Una época que mereix revisions periòdiques, perquè està plena de petites troballes que valen molt la pena. El garage rock és un génere especialment procliu a això i aquest disc és una de les seves joies. Meravellós
Un dels discos de la pandèmia del Covid. I un dels més aclamats. En aquells moments, Swift era gairebé intocable i, tot i que el disc és força consistent, no és ni s'apropa als grans discos de pop del període. Malgrat tot, del llarg minutatge hi ha molts temes que s'adhereixen i no hi ha cap de dolent
Un dels milestones de l'anomenat postrock, per una de les bandes clau del génere. Hauria de donar origen en els anys posteriors a tot un grapat de propostes semblants, encapçalades comercialment per Mogwai. Un disc interessant i intel.ligent
Gairebé tot instrumental, servint de banda sonora a la primer film, impactant i recomenable, de Sophia Coppola. En el seu onirisme i en les sebves atmòsferes agafa vida pròpia, i va ser justament valorat al seu moment per revistes de pop i rock, tot i ser un producte eminentment electrònic
Punk rock nordamericà de primer nivell. No arriba a ser tan memorable com el seu primer disc, l'anterior 'Los Angeles', però no baixen gaire el llistó. Temes ràpids, precisos i tot i que no compte amb singles que destaquin és un bon i consistent treball
El debut de Kravitz ja prefigurava el so de tota la discografia que hauria de venir. Rock retro, contagiós, amb un so descaradament vell però molt particular i personal. Tot i tenir èxit, els seus propers treballs encara dispararien molt més la seva popularitat, i encara hauria de millorar molt el que aquí es conté, però continua sent molt bon material, disfrutable al 100%
Una de les primeres obres mestres (no la primera) de Bowie, que tot just feia poc que encetava la seva época d'inspiració màxima, que hauria de durar uns quants anys. No hi ha una sola nota que estigui de més, un disc perfecte
Més aprofitable, musical i melòdic que la gran majoria de la suposada música experimental que hauria de venir en la década posterior. Els arranjaments i els temes, partint d'un pop enrevessat influït per la psicodèlia i uns quants géneres més, arriben de vegades a bon port, mentre que altres es queden perduts enmig del no res... disc interessant, si més no
Una de les peces fonamentals dels post-hardcore i disc reverenciat, que donava inici a la década dels 90 i tot el que hauria de venir. Ha quedat superat i li manquen temes que marquin la diferència, però el seu pes històric és irrebatible
Janis Joplin sortint de l'ou i agafant el protagonisme de la banda, després d'un disc merament psicodèlic, portant-los aquí a unes aigües molt més marcades pel blues rock, sense perdre el punt de la psicodèlia de l'época. Haria de millorar en els seus discos posteriors, però temes com 'Summertime' o 'Piece of My Heart' ja donaven fe de la increïble personalitat en la veu de Joplin
EL disc per connoisseurs de la banda. Enrevesat, contundent, inspirat. Era només el seu segon disc i ja estaven a la cúspide de la seva etapa més experimental. Un disc, potser l'únic de la banda, que no cansa amb les escoltes repetides, es pot esgotar l'agulla i les seves cançons continuen sonant fresques i sempre amb nous matisos per descobrir
Homenatge a la bossa nova en la etapa tardia de Sinatra. La veu sona delicada i vulnerable. I la pressència de Jobim és un plus, així com la versió à là Sinatra de "The Girl from Ipanema".
Disc icònic del director i pianista, envoltat de primers noms del jazz, amb una secció de vents molt potent i uns temes que brillen amb uns arranjaments i una producció de primer nivell
Jorge Ben deixant enrera la seva samba més chill i propera al soul per donar entrada a ritmes africans i sonoritats del funk, sense perdre la seva identitat pel camí. Interessant experiment de barreja de géneres portada a bon fi
Música pop perfecta en el seu plantejament i resultat. Rara avis en el panorama dels '90, res a veure amb el brit pop o l'escena rave de l'época, van sorgir com tot un misteri, que envoltava les seves portades i imatge i continuava en uns temes de pop d'orfebreria, diferents a tota la resta, bevent d'influències pretèrites però amb una originalitat molt especial. Tenen una sèrie de discos genials, però aquest primer (o segon, si comptem 'Tigermilk') és segurament el millor. Et fa sentir còmode i feliç, estiguis en l'estat d'ànim que estiguis. De molt pocs discos es pot dir quelcom així
Rock despullat i cru però amb cançons imaginatives i honestes. Una llàstima que la banda no donés més de sí, perquè Richman en solitari mai s'ha apropat a l'aconseguit en aquest disc. 'Pablo Picasso', 'Roadrunner', 'Hospital', 'Modern World'... un molt estimulant conjunt de temes
Estaven en ratxa. Després del formidable 'White Blood Cells', que semblava insuperable, presenten aquest 'Elephant' que comença ni més ni menys que amb un dels himnes incontestables dels 00s, 'Seven Nation Army'. Rock de garatge de primer nivell, amb els dos White en el punt culminant de la seva carrera. Molt a prop de les 5*
El synth pop sublimat a la categoria d'art. No només és una obra mestra, la primera dels '90, sinó que té un mèrit sobrenatural ser capaç de continuar un disc com 'Music for the Masses' i la seva gira posterior amb un àlbum que va més enllà, en tots els sentit i eleva la banda a una nova categoria. Himnes immortals com 'Personal Jesus', 'Enjoy the Silence', 'World in My Eyes' o 'Policy of Truth'. I els que no ho són, continuen sent peces d'orfebreria igual de fina
Country despullat i sense grans himnes, és curiosament un disc d'escolta fàcil. Un dels precursors de l'outlaw country, el disc deixa entreveure la formació de Jennings al rock, i no és només per entusiastes del génere
Hip hop molt influencia pel r&b, soul i tocs de jazz. Com alguns discos de The Roots o posteriorment gent com Kendrick Lamar, Q-Tip es demostra gran coneixedor de la música negra i tots els samples i arranjaments de cada tema s'acoplen de manera perfecta amb el rapejat elegant de Q-Tip
Blues descarnat i viu com poques vegades he sentit. B.B. King i Lucille es posen al públic a la butxaca, no només l'assistent a The Regal, sinò també tot el que hauria de sentir aquestes expressions en viu en les décades per venir. Les revissions aquí de temes com 'How Blue Can You Get' o 'Help the Poor' posen els péls de punta
Un d'aquells discos en què la producció és molt. Els temes deuen més al seu moment i lloc que a la seva perícia compositiva, però la mà d'Oakenfold als comandaments fa màgia. Un disc testimoni d'una època. Molt lluny del primer disc d'Stone Roses, els seus partenaires de Madchester, però una escolta recomenable i plena de moments disfrutables
Encara superarien quatre anys després el que aquí ofereixen, tant a nivell de producció com de composició, però això no treu que 'Pyromania' sigui un dels àlbums de l'anomenat pop metal més singulars i rellevants que existeixen. Deixaven enrera el seu passat NWOBHM i s'embarcaven en un viatge per conquerir el món de la música dels '80. Ha superat la prova del temps i temes com 'Photograph', 'Rock of Ages', 'Too Late for Love' o 'Foolin'' sempre són igual de benvinguts que el sol després de la pluja
Comença de forma magnífica amb el seus primers dos temes, i no baixa gaire el nivell al llarg del recorregut. Es repenja massa, però, en l'activisme i missatge polític que empapa tot el minutage del disc. Malgrat tot, i tot i la seva duració, més d'una hora, és un dels pocs discos de hip hop que no es fan pesats i llargs i fa un bon paper com un dels llegats rellevants de la primera meitat dels '90
Els primers discos de Paul Weller en solitari estan a l'alçada del millor d'Style Council (no de The Jam), tot i la clara diferència estilística. Aquí Weller reprén les seves influències més pretèrites i entrega un disc de folk rock molt consistent. 'Sunflower' és un dels millors temes de la seva carrera
Un dels pocs discos d'ambient que es necessiten. Aconsegueix donar forma als diferents estats d'ànim de manera molt competent. De vegades sembla banda sonora de la vida, d'altres un somni, o un malson. Hi ha temes, com 'Aquarius', terriblement hipnòtics
Alguna cosa els hi va passar aquell any, de forma similar a quan 10 anys abans van donar origen a 'Dookie'. Ni entre un i l'altre ni des d'aleshores han tornat ni tan sols a apropar-se. Ja des de la primera vegada que l'escoltes notes que és un disc especial. Curiosament, el single principal i tema que dona títol, és un dels pitjors del disc. Original, atrevit, creatiu... tot el que gairebé sempre li ha mancat a la resta de discografia de la banda. Curiosament, a la primera edidió dels '1001 Discos', de 2005, no hi era, i això que n'hi havia uns quants discos del 2004. Això demostra també la seva rellevància en el temps.
Un disc curiós enmig de la discografia de Marley. No hi ha cap single dels més reconeguts, cap de les seves cançons va aparèixer a 'Legend'. I tot i així, és un conjunt molt consistent i ferm de temes que no baixa en cap moment el nivell. 'War', 'Roots, Rock, Reggae', 'Positive Vibration'... tots temes estelars que no han estat massa sobrexposats a la ràdio i compilacions del génere
En aquell moment eren intocables. Després del disc debut, tan cacarejat des d'abans d'editar-se, i que va complir amb totes les expectatives, i el single 'Whatever', una altra victòria, es treuen de la màniga un disc que encara és millor que el predecessor. Que l'altre tenia un himne com 'Live Forever'? Aquí n'hi ha dos, 'Wonderwall' i 'Don't Look Back in Anger'. Que l'altre combinava les melodies beatlenianes amb un rock corrossiu a 'Cigarettes and Alcohol', 'Rock and Roll Star' o 'Supersonic'? Aquí la inspiració creativa arriba a cotes més altes amb 'Some Might Say', 'She's Electric' o 'Champagne Supernova'. El que no esperàvem ningú és que a partir d'aleshores la caiguda fos tan en picat... però sempre ens quedarà el disc per disfrutar-lo com es mereix
El pinnacle del brit pop i una de les cimes compositives dels '90. No hi ha un sol moment fluix en tot el disc. És curiós com una banda pot esclatar en un moment d'inspiració divina que ni abans ni després es torna a repetir, ni tan sols a apropar-se. Sort en tot cas van tenir ells de ser un dels pocs escollits per brillar d'aquesta manera
El rock alternatiu quan era rock i era alternatiu. Per "culpa" de discos com aquest i el seu èxit, el génere ha acabat donant tantes obres de tan poc calat i substància. En aquell moment, però, els artistes que s'hi dedicaven era perquè realment estaven inspirats en trobar sons diferents, i sortir-se del mainstream no buscant epatar, sinó amb un sentit honest de la búsqueda artística. 'Stop!', 'No One's Leaving', 'Then She Did', la inigualable intro... tot queda ja per la història... i per anar-ho disfrutant sovint
Hi ha uns quants discos als quals les 5 estrelles se'ls hi queden curtes. Aquest és un d'ells. Onze petites joies d'orfebreria, simplement perfectes, que costa creure hagin estat ideades per algú d'aquest planeta
Una de les autorreivencions més exitoses del rock. 10 anys després de posar el món del blues rock del revés amb 'Tres Hombres', donen la benvinguda als '80 amb un disc que abraça tots els tics de l'época, especialment l'amor pels sintetitzadors i les melodies contagioses. Vist amb la perspectiva del temps, el canvi, tot i ser majúscul, manté però l'essència de la banda texana. 'Dirty Dog', 'Bad Girl'... podrien pertànyer a algun dels seus discos dels setanta. En qualsevol cas, els grans singles que contenia el disc són del millor que va donar la primera part de la década, i plenament disfrutables tants anys després. Encara seguirien per aquest camí amb dos discos posteriors fins a tancar la década. Però les cotes d'inspiració ja no tornarien a ser les mateixes
El funk en la seva forma més punyent. No basant-se només en la forma i el concepte, com Clinton i Funkadelic i tants d'altres en els anys que havien de venir, sinó prioritzant les cançons, i les lletres, acompanyant-les d'uns ritmes endiablats o seductors com poques vegades més s'ha igualat en el génere
El que va fer aquesta gent en tan sols dos anys és fora de tota lógica. Sis albums excel.lents, sense gairebé fisures. 'Cosmo's Factory' els agafa a la part final de la seva bogeria creativa, i és possiblement el millor de tots els seus treballs. Des del blues rock de 'Before You Accuse Me' a la sensibilitat de 'Who'll Stop the Rain' o 'Long As I Can See the Light', tot és pura joia i inspiració desbordada pels quatre cantons
L'experimentació portada des de l'inspiració. Cal ser un geni per dur a tan bon terme temes com 'Voodoo Chile' o '1983'. No és un disc fàcil d'assimilar, però és una porta d'entrada sempre oberta immillorable a nous mons de pura psicodèlia
Soul lisèrgic i evocador. També polític. I una de les cimes de l'autor, gràcies a temes com el titular, 'Freddie's Dead', o la inicial 'Little Child Runnin' Wild'
No hauria de pertànyer a la llista, perquè és més aviat una boutade de la banda en un moment fluix de la seva trajectòria. Malgrat tot, l'orquestació de Michael Kamen és meritòria, i alguns temes cobren nous matissos. Però res espectacular, i no en tots els casos. Ni tan sols en la majoria
McCartney excel.lint per fi en solitari en el seu millor disc dels 70. La primera cara és de 5 estrelles, gairebé incontestable. La segona afluixa una mica, però continuen sent grans temes de pop que mai s'esgoten en les successives escoltes
Un disc inspirador. Es poden escoltar els ressons que vindrien anys després amb bandes com Au Revoir Simone. També hi ha guitarres, i una producció de mèrit interposant capes i capes per acabar donant vida a un treball interessant i en moments com els de 'Olv 26' o 'Cybelles Reverie', captivador
Un dels discos imprescindibles del rock. Enmig d'una època màgica per la banda, entre altres dues obres mestres com 'Beggars Banquet' i 'Sticky Fingers', aquí donen origen a temes tan immortals com 'Gimme Shelter', 'You Can't Always Get What You Want' o 'Midnight Rambler'. No és un disc fàcil, amb un rock de vegades proper a un blues pantanós.. però un cop hi entres, t'hi quedes ja per sempre
El primer pas de la conquesta del món del pop per part de Prince. Molt funky, molt groovy, molt llarg, molt atapeït... Combinació de temes imbatibles amb altres menys meritoris i que desgasten el resultat global. Malgrat tot, un disc per emmarcar entre el més destacable de la primera part dels '80
Mai he entés gaire la dèria per aquest home, ni per aquest disc. 'What's Going On' té tota la força política del missatge que porta, però discos com aquest, o els que vindrien després, no aporten gaire al génere, més enllà de la seva veu majestuosa. Sempre et trobes amb temes que destaquen, això sí. Aquí l'obvi és el tema titular, però 'You Sure Love to Ball' té també cos de clàssic
El disc de punk rock definitiu. L'actitud, les cançons, les lletres, l'imatge, la portada...
Una altra bona descoberta de la llista. Coneixia el grup, però no havia sentit res en detall. Hardcore embrutat i original d'una banda que, salvant les diferències, recorda als Fishbone de la década següent. Van influenciar, obrir portes, i deixar uns quants discos per recordar, però mai van aconseguir el favor del gran públic
Els The Beatles més experimentals, i en alguns moments, més brillants. Un dels grans dobles discos de la història, merescudament. Aquí no es pot dir allò que si fos un sol disc brillaria molt més. Més aviat el contrari, hauria d'haver estat triple!
Era molt difícil definir una continuació d'un disc com 'Psychocandy'. Els anglesos ho van fer de forma intel.ligent, canviant de concepte, mantenint l'actitud, però amb unes cançons més accessibles, tot i conservant l'essència de la banda. Part de la màgia es va perdre, però el disc és digne i va mantenir a la banda en primera línia
No cal ser fan de Brel per saber apreciar la seva veu portentosa, i la majestuositat de la seva interpretació, que es reflecteix de la millor forma possible en els seus mítics vespres a l'Olympia.
El primer disc de Hendrix i el més "tradicional", si és que aquesta paraula existia en el seu vocabulari. Es noten més les arrels de blues rock, tot i que la psicodèlia i el toc lisèrgic ja deixen la seva emprempta, sobretot en la genial 'Are You Experienced'. Rock suat, corià, de la vella escola... una de les grans joies que ens va deixar aquest geni
L'última gran obra de Bowie. Un disc de post-maduresa on dóna la benvinguda a la mort mitjançant 7 temes complexos, difícils, de gran qualitat. Jazz, rock, experimentació, intel.ligència compositiva es donen la mà per dir-nos adéu d'una forma colpidora, de mestre
Aquest indie britànic, mig psicodèlic mig electrònic, pretesament lisèrgic, va tenir els seus millors moments a finals dels 00's, començaments dels 10's amb bandes com Wooden Shjips o les últims discos de Maccabees. 'Microshift' sóna a tot això, amb records també al krautrock setenter. Res memorable, res especial
El disc comença prou bé, amb 'The Case Continues' i 'Tango Ballad', dos temes que impressionen pels seus arranjaments i la veu portentosa de Lemper. Pero de mica en mica el disc va afluixant. El concepte es prou bo; versions de temes punyents però poc coneguts d'artistes de primera línia, passats pel filtre obscur i tenebrós de la veu de Lemper. Però l'execució, malgrat els mèrits inqüestionables, no està a l'alçada
Proto-punk, rock vanguardista, rock de garatge made in Detroit... moltes coses és aquest disc. En la limitada discografia de la banda abans de la seva tornada décades després hi ha molta poca cosa que no sigui aprofitable. Aquí ho és gairebé tot: des de la reivindicació i sucietat de '1969' i 'I Wanna Be Your Dog' als 10 minuts hipnòtics de 'We Will Fall' o l'himne que és 'No Fun'. Molt molt a prop de les 5 estrelles
The Fall és una de les bandes més originals i recuperables que existeixen. Tants i tants grups haurien de prendre nota de què experimentar només s'hauria de fer quan s'és un geni de veritat i tens el toc de màgia de la creativitat dins teu, com és el cas de l'ínclit Mark E. Smith. Aquí grans temes com 'Lost in Music' o 'It's a Curse' s'envolten d'altres cançons no menys aprofitables. Cap d'elles òbvies, totes producte d'una ment brillant
En el seu moment ningú se'ls va creure gaire. Productors estrella amb una noia de bon veure aprofitant les cendres del grunge? "Va, home..." Bé tothom no, perquè el disc va ser un triomf comercial. El temps, però, els hi ha donat la raó. I malgrat els trucs de producció i els elements tant de l'època (imatge, lletres...) l'obra ha superat el test de les décades i s'aguanta força bé. I conté uns quants temes demolidors
Dos discos, dues obres mestres. Difícil triar una per sobre de l'altra. Diferents de la resta, immortals, obscures però embriagadores
Dos grans temes, 'Suedehead' i 'Everyday Is Like Sunday', posada en valor dels temes que marcaran la seva carrera en solitari, i, mal que em pesi, molta palla. És força correcte, però està a anys llum de qualsevol dels discos de la banda mare
Un d'aquests discos suposadament obres mestres i que no passen de ser un meritori exercici d'art des de la depressió. La voluntat i el que envolta els objectius del disc solen encumbrar-lo més enllà del que realment és: un bon disc de psicodèlia noventera, amb una veu molt característica, uns arranjaments amb classe i dos grans temes, 'Opus 40' i 'Goddess on a Higway'
Un d'aquells discos que són més banda sonora de l'època i el lloc que obres amb un valor intrínsec. Interessant i depén de l'edat amb un toc nostàlgic important, pero incomparable amb altres discos realment seminals com el debut d'Stone Roses, del qual es troba a anys llum musicalment
Best rock record. EVER
Es fa difícil triar entre les tres obres que formen la trilogia màgica de Dylan a mitjans dels '60. 'Blonde on Blonde' és massa perfecta, però 'Highway 61 Revisited' no es queda lluny. Poques vegades, si és que hi ha alguna, un artista ha tingut tal nivell d'inspiració durant tres discos seguits
Curiosa descoberta. Banda sonora de Bollywood plena d'influències de tot tipus, incloent occidentals. Música diferent a la qual estem acostumats a Europa, i molt consistent
Un dels punts culminants de la segona etapa de Waits. Mai han estat els seus discos les obres mestres que es cacareja arreu, però cal treure's el barret amb la seva inventiva, originalitat, qualitat i expressivitat. Aquest home és un génere en si mateix
És un dels discos que s'aprofita per a bé del so 80's. La música sentida de Vega, xiuxiueig de vegades, que en altres époques hagués conformat un disc de folk trist i pesat, en 1985, i gràcies també a la feina de Lenny Kaye, es transforma en un disc intimista però ric i variat, amb arranjaments sutils però que fan brillar les excel.lents lletres de l'autora
El magnum opus de Jeff Lynne. Un doble disc infinit que barreja els grans temes pop amb melodies contagioses com 'Turn to Stone', 'It's Over' o 'Sweet Talking Woman' amb temes més experimentals, i també la pompositat orquestral i barroca, que és una altra de les marques de la casa de Lynne. Tot plegat un experiment que li surt força encertat i que es demostra con un dels grans discos dobles de la década
El primer de la trilogia màgica de Flaming Lips. Van perfeccionar la seva música a partir de la seva pròpia experiència i la refinació de les seves influències. Psicodelia moderna, aventures musicals, lletres personalíssimes i imaginatives, i una música que et transporta. Potser a 'Yoshimi Battles the Pink Robots' encara van anar un pas més enllà, però aquest 'The Soft Bulletin' està pràcticament a la mateixa alçada i és un dels discos que dona sentit als 90
Brit pop portat a la seva sublimació. Morrissey amb les lletres més increïbles de la seva carrera, Johnny Marr amb unes guitarres que fan fiblar d'emoció i unes cançons que no tenen escletxa per on poder trobar febleses. Perfecte en tot el seu minutatge
Masekela fent cas de Davis i recuperant les seves arrels sudafricanes amb un doble disc molt meritori i amb moments per recuperar, però que no termina mai i es fa més llarg que un dia sense pa
Una llàstima que la resta del disc ni tan sols s'apropi a la força de 'The Sun Always Shines on TV', 'Hunting High and Low' o, és clar, 'Take On Me', un dels singles definitius dels '80. Malgrat la qualitat desigual, un disc encissador de synth-pop 80s, fantàstic per disfrutar a l'estiu
El disc definitiu del so californià i un dels grans discos dels 70, i de la història del rock. Tot en ell és magnífic, des de la portada fins a l'últim segon de 'The Last Resort'
Un disc de rap polític i compromés. 'It Was a Good Day' és un dels millors temes de hip hop dels '90. La resta es deixa escoltar i per fans del génere segur que és un disc excel.lent
Un dels discos fundacionals del psychobilly. El títol i la portada són molt engrescants, les lletres i l'esperit de tot plegat encara més. Simplement és que la banda mai va tenir temes que sobresortissin. I el seu so és descarnat, en el seu pitjor sentit, i sense gaire substància
Un dels discos més creatius en un dels períodes més creatius. És la sublimació del so de The Jam en la seva primera etapa. I aquesta sublimació és d'una excel.lència i exuberància gairebé màgica
A l'època post 'Nevermind', el rock alternatiu va començar a agafar cada vegada més embrenzida. PJ Harvey va ser un dels primers icons de la decada. La seva discografia posterior ha amagat les virtuts del seu primer disc, però aquí ja presentava tot el que vindria: cançons colpidores i descarnades, lletres i melodies molt característiques i molta personalitat. 'Dress' és un dels hits més interessants de començaments dels 90
Un dels grans directes de la història, reconegut sobretot per la seva segona part, amb els primers clàssics de la banda i la relectura efervescent i en plena inspiració de 'Whipping Post'. El primer disc, farcit bàsicament de versions de blues rock, tampoc és poca cosa. No apte per tots els moments, per la seva duració i desenvolupament dels temes, però sí un d'aquests discos que sempre agrada tenir en disposició de disfrutar
Una obra mestra del thrash. La primera cara és simplement perfecta. La segona només mig esglaó per sota. 'Ride the Lightning' encara va ser més inspirat, si és que això es possible, però del que eren capaços aquests 4 durant els seus primers 10 anys de carrera està fora de l'abast de qualsevol
L'obra magna del rock industrial i un dels discos més importants, inspirats, dels '90. Complicat, complex, recargolat, va ser el punt àlgid de la carrera de Trent Reznor i una inspiració per molt del que hauria de venir. Gairebé al tocar de les 5*
Synth pop lluny de la comercialitat. A l'igual que The The, van ser rara avis en el génere. No ho van ser però a la década dels '80, a la que van ajudar a posar imatge i so ja des d'aquest disc del '79, plenament identificat amb el moviment dels new romantics. No hi ha hits, i el so lisérgic, que barreja les sonoritat dels anys berlinesos de Bowie amb les aventures musicals de Roxy Music, és més d'escoltar de forma pausada i reflexiva que com a banda sonora per anar a la platja
Una altra banda més que sobrevalorada. Cal reconèixer la potent imatge i el carisma de Richard Ashcroft, però la lisèrgia i psicodèlia revisitada pels '90 d'aquest disc és molt lluny de resultar encissadora. L'ambient està ben trobat, però no hi ha cançons. El posterior 'Urban Hymns' almenys tenia 3/4 temes demolidors. Aquest simplement no en té cap
Quan feia més falta. El disc post 11S definitiu. Diria que no només a USA, sinó a tot el món occidental. Cal haver viscut aquell temps per valorar-ho de forma completa. Ho fa amb l'E Street Band, per primer cop plegats des del 1984 a 'Born in the USA', un altre disc que va marcar la seva década. I ho fa amb un to conciliador, d'esperança i solidaritat, tan allunyat dels crits clamant revenja de l'época. I ho fa amb un grapat de cançons de primer nivell, que plegades formen un dels discos essencials dels 00's
Déu n'hi dó amb el tour de force que suposa encaixar tot d'una l'estrena de Chicago (i com devia de ser per ells crear-la). I què diferent del que faria la banda quan Peter Cetera agafés les regnes. Aquí potents influències del jazz es barregen amb un rock majestàtic, amb elements també de r&b/soul. Complexe i difícil, i no sempre els experiments que intenten arriben a bon port, però al final, és un disc amb prou cos i temes com per ser tingut en compte
La primera obra mestra de la banda. 'Ok Computer', el que va suposar i el que va venir després, han posat ombra sobre els dos discos anteriors de Radiohead. 'Pablo Honey' era el treball d'una banda trobant el seu so i massa esclava encara de les seves influències. Però 'The Beds' és extraordinari. Un disc essencial del rock alternatiu dels '90, més accessible que l'obra posterior, però a la mateixa alçada artística
Un dels artistes cabdals del nou mil.leni. El disc, però, està sobrevalorat. El millor de Lamar hauria de venir just després d'ell. Aquí es congreguen petits diamants ('Bitch, Don't Kill My Vibe', 'Swimming Pools', 'Compton'), i es dona la forma final del que ha de ser el 'so Lamar', però és massa llarg i irregular
Un bon disc de rock alternatiu. Segurament el més accessible de la banda. No per això el millor. L'anterior 'Return to Cookie Monster' era més avebturer i arribava a llocs més interessants. Però la perícia de la banda encara estava a un molt bon nivell i és un disc agraït de tenir, conservar i seguir escoltant de tant en tant
Todd Rundgren va ser tot un aventurer musical. El Dr. Livingstone dels estudis de gravació. Cal dir que la majoria de vegades acabava arribant a illes despoblades i no gaire atractives, però els anys 1972 i 1973 sembla que la màgia l'acompanyava i els dos discs que va facturar són obres magnes de la seva discografia, i de la década. Sempre et pots perdre en alguns dels seus excerpts, o dels seus tours de force de més de 10 minuts. Meravellós
El disc més ambiciós dels Gibb. També el que marca el seu primer punt d'inflexió entre els seus anys psicodèlics i els anys al desert que van suposar els primers 70. Encara eren massa joves per una aventura així, i no arriben al port on segurament intentaven arribar, imagino que perseguint els resultats dels The Beatles poc abans amb 'Sgt. Pepper's'. Tot i així, continua sent un disc d'uns compositors magistrals i amb una inspiració per la melodia molt per sobre de la mitja. L'únic single que va transcendir els anys, 'First of May' està a l'alçada dels seus millors temes de l'època
Una veu, una manera de cantar i unes composicions tremendament personals. D'una cruesa i una sensibilitat gairebé extremes. Temes com 'Today I'm a Boy', 'You Are My Sister' o 'Hope There's Someone' són d'una preciositat que fa posar els péls de punta. Va ser la seva cúspide artística i un dels discos a reivindicar dels 00's
Més que de transició, com sí va ser 'Young Americans', 'Station to Station' és una porta d'entrada a la trilogia berlinesa. Tot i no estar emparat per un context com el de Ziggy o Berlin, el disc és una meravella. Mai una cançó de més de 10 minuts s'ha fet tan curta, ni les altres 5 que l'acompanyen no passar desapercebudes, sinó reclamar el seu protagonisme com a joies d'orfebreria musical cada una d'elles, sense excepció
La seva mort prematura l'ha envoltat d'un aura mística i fatalista que els seus discos no mereixen. El seu últim disc abans de suïcidar-se segueix el mateix camí de folk rock depressiu amb lletres punyents. Potser arriba a qui ha d'arribar... afortunadament, no és el meu cas
Disc que passa per ser una de les fites de l'electrònica dels 90 i que va encumbrar al seu autor, que ja no va tornar a fer res que ni tan sols s'apropés. Es tracta d'un poti poti de samples extrets d'un munt de discos desconeguts, aquí acoblats amb molta traça. Més enllà de la técnica, no li trobo ànima
El primer gran disc de hip hop és en realitat un poti poti de géneres i fussions. 'The Message', tema, és tot el que es pot demanar del proto hip hop. Una base adictiva, i per sobre un rapejat amb un flow de mestre. Un 10. 'It's Nasty', sense arribar a la mateixa perfecció, segueix el mateix camí. La resta, un mix que beu del r&b tenyit de la música disco que encara sonava a l'època, balades com 'You Are' o 'Dreamin'' -dedicada a Stevie Wonder, funky comercial ple d'efectes i instrumentals ben construïts
Experimentació sense creativitat ni ànima. Voluntat d'epatar sense un nivell artistic que la faci rellevant. Dues estrelles i no una per la seva precocitat en algunes de les técniques de gravació i sons, que amb els anys (décades) es reprendrien i millorarien amb escreix
Un dels grans magnum opus dels '70. El seu començament, amb 'Funeral for a Friend/ Love Lies Bleeding' és demolidor i una bona mostra del camí que ens queda per davant. No tot està a la mateixa alçada, impossible estar-ho a la de 'Candle in the Wind', 'Goodbye Yellow Brick Road' o 'Grey Seal', però res és menor, i en conjunt, una de les obres mestra de la década
Segurament, el clàssic instrumental més important de la història del rock. Les primeres notes formen part ja de la cultura pop universal, molt lligades a la BSO de "The Exorcist". La resta, un bon exemple de rock progressiu fet des de la ment i técnica d'un artista de veritat, com és Oldfield. Molta elegància i savoir faire, tot i la juventut que encara tenia en aquella época
Malgrat els seus primers discos solen estar millor valorats, aquí és on Muse va culminar artísticament el seu rock épic i grandiloqüent. Tot el que fa Muse de Muse és aquí, i aquí és on millor s'hi troba. 'Starlight', 'Invincible', Kinghts of Cydonia'... van contribuïr a fer d'ells una banda d'estadis a Europa, rol que s'acabaria de confirmar en el següent 'The Resistance'. I temes com 'Map of the Problematique' o 'Supermassive Black Hole' el confirmen com l'opera magna de la banda. Encara estava a anys vista la davallada increïble de qualitat que vindria a partir de 'The 2nd Law' (fins a 'Simulation Theory' com a mínim). Aquí encara eren imparables
Folk pastoral de superbanda del génere. El domini musical dels seus membres i el seu savoir faire és el que fan del disc quelcom especial. Las influències, sobretot de Dylan, però també del rock de l'época, enriqueixen les cançons i fan de 'Unhalfbricking' una escolta recomenable i agradable
Ha estat molt elogiat durant molts anys, per mi sense gaire raó. La profussió de samples i la técnica del trio es admirable, però comparat amb la major part de la resta de la seva discografia, no deixa de ser quelcom semblant a una fugida cap endavant, sense gaire inspiració. Encallats entre l'éxit inesperat de 'Licensed to Ill' i encara sense la màgia que hauria de venir amb 'Check Your Head' i 'Ill Communication', el poti poti de samples i rapejats no impressiona gaire
Un d'aquells discos que realment guanyen amb les escoltes. El to opressiu i angustiós encaixa bé amb l'atmósfera d'aïllament individual de començaments del mil.leni
Part de la que sembla tan inevitable com innecessària quota de hip hop random i sense interés de la llista dels 1001
És curiós que una banda coneguda pels seus singles tan radiables, com el que dóna títol a aquest disc, sigui un dels grups de synth-pop menys comercials dels '80. Més enllà dels hits, la música de Dave Stewart, tan bé complementada per la veu d'Annie Lennox, és hipnòtica i freda; complicada i distanciada de l'oient. Aquesta barreja de cançons que van donar banda sonora als estius de la 'década feliç' amb temes gens coneguts que encaixarien millor amb un hivern a Sibèria és el que fa del duo un conjunt tan interessant i que va bé recuperar décades després dels seus grans moments
A priori, no semblava que els '90 anessin a ser una bona década pels Pet Shop Boys. 'Behaviour', l'any 1990, semblava un comiat en ple estat de forma, més que una benvinguda a la nova década. El seu to nostàlgic i més pausat que els seus anteriors llargs no feia més que reforçar aquesta idea. Per això que 3 anys després sortissin amb 'Very', a l'alçada dels seus millors treballs, va sorprendre. 'Go West', el primer single i gran éxit a l'época, és el tema més anecdòtic. El material propi és excel.lent. Sempre el tindré vinculat a l'hivern de 1993, de tantes vegades que el vaig escoltar aquells mesos. Per això se'm fa fins i tot estrany posar-me'l a l'estiu. Estaven per venir més de deu anys de decadència artística per la banda, però amb 'Very' van tancar un quintet de discos amb nom propi a la història del pop
Funk, psicodèlia, r&b... mix de géneres que sembla fet per ser consumit en un estat mental diferent a l'habitual. El treball de guitarres és deliciós, i tot i que no hi ha singles ni melodies que destaquin, tot ell és un producte d'alt octanatge musical, sobretot el tema titular. Els temes curts que s'inclouen entre 'Maggot Brain' i 'Wars of Armageddon' et transporten als anys de la blaxplotation per la via directa
Marc Bolan regodejant-se en el seu éxit. És el disc més T-Rex de tota la seva discografia. Més enllà de 'Telegram Sam' i 'Metal Guru' no hi ha grans singles, però tot el conjunt explora i explota tot el que va fer de la música de la banda un artefacte tan original i tan orientat cap a la personalitat de Bolan
Els anys que van de 1978 a 1982 és una de les edats d'or de la música: el que va des del final del punk fins als començaments de la música 80's més pròpia de la década. 'Hypnotised' no és ni s'apropa a les grans fites musicals d'aquells anys, però conté grans dosis de la creativitat i de l'esperit de l'época i és un disc divertit, original, atrevit i infecciós
Més enllà de la seva història i la seva influència, totes dues d'una importància destacable, l'últim disc de Drake destaca per la seva nuesa, el seu to directe, i sobretot pel seu excel.lent treball de guitarra. A més de letrista portentós, Drake destaca aquí per la seva perícia instrumental. El que havia de passar i el camí que va obrir a tants com ell va ser l'epitafi no desitjat del disc
Disc molt propi dels '90. Una época que va jugar a l'experimentació dels últims '70s i primers '80s, però amb uns resultats molt més tristos. Aquí l'espacialitat de la música i el to lisèrgic i psicodèlic que la impregna no deixa de tenir un rebuf a voler i no poder
Hi ha experimentacions auditives que potser no caldria incloure en la categoria de música. Aquí dos estudiants d'art juguen a epatar l'oient amb un mur de soroll que no inclou cap gest de creativitat ni inspiració. A alguns els hi sembla una genialitat, i surt en una llista suposadament creïble com aquesta, així que els nois poden donar-se com a guanyadors de la pantomima
La auto-reivindicació de King després de la seva etapa de compositora no li va poder sortir millor. Ja des de l'icónica portada, la sensació de familiaritat i confiança no deixa en cap moment el minutatge. No millora les versions de Shirelles i Aretha Franklin dels seus temes, però els hi dona un toc diferent. I altres com 'I Feel the Earth Move', 'You've Got a Friend' i, sobretot, 'It's Too Late' demostren que King no només va ser una de les millors compositores, sinó també una cantant amb molt que aportar
Els discos d'estudi de Grateful Dead sempre han semblat la nina lletja de la seva discografia, exceptuant uns pocs clàssics. Aquest és un d'ells, continuació d'un altre ('Workingman's Dead'). Rivalitzant amb The Band pel títol de la gran banda d'arrels nordamericana, títols com la indispensable 'Truckin'', 'Attics of My Life', 'Sugar Magnolia' o la reivindicació de Bob Weir a 'Box of Rain' van ajudar a fer d'ells la institució en la cultura del país com ja fa temps que se'ls considera
El començament, amb la versió de Brel 'Jackie', és imponent. L'orquestació, i sobretot la seva poderosa veu fan de protagonistes en versions i originals, alguns tan punyents com 'Plastic Palace People'. Vindrien discos millor considerats, com '4', però no ve malament recuperar aquest de tant en tant
El començament del primer tema, sobretot l'in crescendo de la primera part, és espatarrant, et deixa amb la pell de gallina. Un dels descobriments pels quals val la pena aquest repte dels 1001 discos. Saber a més que tot ell és un repertori improvisat, és encara més boig. A mi em projecta un sentiment optimista per part de Jarret, com d'enamorament, ves a saber si d'algú o de la vida, un d'aquells efectes misteriosos -i màgics- de la música. Els seus supirs i onomatopeies encara potencien més l'efecte. Meravellós
Barreja màgica de rock, blues, psicodèlia... Per part de tres mestres de la música i en un dels contextes històrics ideals. Triomf assegurat. Temes com 'Strange Brew', 'Tales of Brave Ulysses', 'Sunshine of Your Love'... són tan bons que és difícil de creure. Molt molt a prop de les 5 estrelles
Pensar que aquest era només el seu segon disc i ja era tota una celebritat, després de l'èxit del primer i de la mítica actuació a Woodstock, li dóna encara més mèrit al risc i l'evolució que presenta des de la seva estrena discogràfica. El pes principal és tota la càrrega llatina a temes com 'Oye Como Va' o 'Samba Pa Ti', boníssimes les dues. La versió de 'Black Magic Woman' es menja l'original de Peter Green, i la resta de temes no dista molt lluny de l'excelència d'aquestes tres meravelles
El disc on Springsteen va començar a ser Springsteen. Tot és aquí. La grandiositat del so, les magnífiques intros, les lletres evocadores... i vuit temes immortals
Un jazz amb elements de world music i un toc espiritual que li dona un aire diferent. No m'ha captivat, malgrat tot
Curiós que fins i tot el pitjor disc de la banda estigui a la llista, tot i que sembla que va desparéixer en les últimes edicions. Malgrat ser clarament la seva obra més fluixa, continua incorporant tots els elements que han fet de Radiohead un nom intocable. Aquí simplement passaven per un moment baix d'inspiració
A ningú que creixés als '90 li va passar desapercebut aquest treball. El disc d'electrònica per la gent a qui no li agrada l'electrònica; punk visceral amb més sintes que guitarres. I temes tan desorbitadament bons com 'Firestarter' o 'Smack My Bitch Up', anys abans de la cultura de la cancel.lació. Un d'aquells discos que marquen una década
Electrònica ambient amb moments interessants, però que es fa més llarg que un dia sense pa
Avançades al seu temps, el disc de debut sona com el rock alternatiu sonaria una década més tard de l'edició del disc. Comença a un nivell molt alt als prmers temes, però es va apagant a poc a poc. Tot i així, molt de mèrit tenir aquest so i valentia al 1986
Pocs haguessin dit quan va sortir aquest disc que seria amb la maduresa quan Britney faria els seus millors discos, amb 'In the Zone' i 'Blackout'. En la seva estrena, un gran tema titular, clàssic del pop de finals de segle, i poc més. Bubblegum pop consistent però que no aporta gaire, a més d'una versió innecessària. La revolució va venir més per la seva imatge i carisma que per les cançons aquí incloses
Abans que Sabbath o Purple. Això sí és protometal en tota la seva intensitat. Blues Rock pesat i improvisat avançant les formes del rock dur dels 70 en plena época hippie. L'únic problema és que ells no tenien les cançons. Tan potent és l'actitud com millorable el contingut
El naixement de l'art-rock. Aquí perpretat per un artista autèntic, però donant vida a un génere que tan mal farà a la música amb pseudoartistes sense inspiració al llarg de les décades. A 'Freak Out' l'experimentació està feta amb sentit i enganxa a l'oient, tot i que el disc va perdent frescura amb el minutatge. Els últims temes, ja de pura experimentació, estan lluny del que Zappa podia donar de sí, com demostraria en obres posteriors
Col.laboracions de primer nivell en una mena d'auto-homenatge a un dels grans del blues. El disc, però no destaca especialment. Blues rock de qualitat amb la guitarra i veu tan característiques del protagonista. Res per perdre la són
El disc on Sonic Youth comencen a ser ells mateixos. Les melodies comencen a aparèixer, per suposat embrutades per tot el feedback de guitarra i la muralla de so i distorsió marca de la casa. Un grapat de bons temes, que donarien inici a l'etapa clàssica del grup
L'esperit DIY que impregna el disc, i el seu to marcadament alternatiu, li dona una capa d'encant especial. És EL disc de la banda, i el material està entre el millor del rock alternatiu dels '80. 'Blister in the Sun', 'Gone Daddy Gone', però també 'Confessions', 'To the Kill', i de fet tota la resta brilla d'una manera que el grup no sera capaç d'assolir mai més en el futur
El menys clàssic de l'etapa clàssica de Wonder, el disc amb les cançons per descobrir, menys conegudes que els seus grans singles d'aquells anys. De fet, la cançó més coneguda, 'You Haven't Done Nothin'' dista de ser la millor; tots 10 temes són petites obres d'orfebreria soul-funk, on destaca especialment 'They Won't Go When I Go', magistral
Líders, juntament amb Mumford and Sons, del resorgiment del folk rock a finals dels 00s. 'White Winter Hymnal' és un dels grans temes de la década i amenaça amb enfosquir la resta, però no seria just. 'Sun It Rises', 'Ragged Wood', 'Oliver James'... el disc en general és força complet i val la pena recuperar-lo de tant en tant
El primer de la trilogia obscura de la banda, i el seu primer gran clàssic. Més que cançons -tot i que hi és 'A Forest', una bogeria de tema, el que conta aquí és l'ambient que genera, l'atmòsfera carregada i opressiva que caracteritzaria a un génere que ells van sublimar
Cant de cigne de la banda, que va acomiadar-se a un gran nivell. Una d'aquelles bandes que no tenen disc dolent, per més que la seva limitada discografia només engloba sis discos d'estudi. La seva opera magna sempre serà 'Zen Arcade', però aquest segon doble no va molt per sota, i el seu to de comiat premeditat amb els missatges intercanviats de Bob Mould i Grant Hart li donen un toc especial
Qui el vam viure al seu moment el vam veure com un altre signe que les coses estaven canviant, no només a USA (Nirvana, Pearl Jam, etc), sinó també a Europa. El seu primer vers, amb menció no gratuïta a Status Quo, és mític, i un bon senyal de per on anirà el disc al llarg del seu trajecte. Un dels millors discos d'aquells anys, que és molt dir, i una obra inspiracional per tots els que vam créixer escoltant-la
La segona estrella és per la bonica portada i pel reconeixement de fer un disc de blues punk, autenticant un mix de géneres tan estrambòtic. Malauradament, res de l'àlbum és memorable, ni tan sols conservable
Meritable barreja de soul, reggae i r&b amb ritmes de club. Més com a banda sonora de nit o de fons que per escoltar i fruir. No em va impressionar al seu moment, i no ho ha fet ara
És un disc que a l'escolta sempre promet més del que dóna. Curiosament, o precissament per això, sempre s'acaba escoltant de nou, trobant-hi nous detalls per disfrutar
Un dels millors discos de college rock. Que en ple post-pospunk i en els primers moments dels new romantics fossin capaços de fer un disc tan original i ple de bons moments com aquest és molt meritori. No és l'obra mestra que molts volen veure... però s'hi acosta molt
Una bona banda sonora de l'apocalipsis. Transmet més del que sembla a primera vista. Tot i tenir pinta de ser un exercici anàrquic de soroll i ira, hi ha moltes capes, riffs, canvis de ritme, etc que el fan una obra interessant... i molt precursora del que serien els '90
La gran reinvenció del rock, i una de les obres capitals dels '90, i del rock com a génere. Com una banda ja en aquell moment veterana i mondialment coneguda van ser capaços de renéixer amb aquest punt àlgid de creativitat, renovació, experimentació ben entesa, inspiració en cota màxima, és un misteri dels temps. Però així ho van fer, donant llum a una obra immortal
La primera reinvenció de Weller, i la millor de totes elles. Que després de fer un dels millors discos de postpunk, 'All Mod Cons', i un disc de transició excel.lent, 'Setting Sons', fos capaç d'evolucionar a noves sensibilitats pop i donar un canvi d'aires tan refescant a The Jam només està a l'alçada de genis. El començament, amb 'Pretty Green' i 'Monday', és insuperable. Però és que apart hi conviuen 'Boy About Town', 'That's Entertainment', 'Set the House Ablaze', 'Start!'... Fregant les cinc estrelles
El cénit de Lou Reed en solitari, que no és poca cosa. Reed amb ganes de reivindicar-se i David Bowie en estat d'inspiració màxima, què podia sortir malament? Una de les obres capitals dels '70 i una de les joies atemporals del rock com a génere
Un dels pics de la música al s XX. Revolució, misticisme, amor... eixos que vertebren deu melodies mágiques. Estiu i felicitat en estat pur
Bon disc del moment, amb un grau d'originalitat i creativitat notable, però lluny de les millors obres del període; un artista molt sobrevalorat, tenint a més en compte que aquest és un dels seus millors treballs
Els canadencs estaven en un període on cada disc era millor que l'anterior. Si la seva estrena discogràfica els havia posat directament en primera divisió, 'Neon Bible' va reforçar encara més la seva proposta, i 'The Suburbs' els acabaria de fer un nom imprescindible del rock alternatiu. A NB junten algunes de les seves millors idees, i el seu millor tema, 'Intervention'. Vivien un moment on eren imparables
Disc excel.lent de pop jazzístic amb ànima de soul i unes melodies que se't queden gravades per sempre. No només 'Smooth Operator'. 'Your Love Is King', 'Hang on to Your Love', o fins i tot 'Sally' són igual d'atemporals. Tot fet amb una elegància i sofisticació a l'alçada de molt pocs
If you are looking for raw, dirty, sleazy, filthy, sticky, hard rock... you really can't get much better than this
2001 va protagonitzar el penúltim resorgiment del rock. I sobretot va ser de la mà de 'Is This It' i d'aquest 'White Blood Cells'. En el cas de The White Stripes, el disc és més un manual d'estil que una obra mestra del génere. Blues rock descarnat, sense cap tipus de floritura; però també és el lloc on trobar algunes de les seves millors cançons: 'We're Going to Be Friends', 'I Think I Smell a Rat', 'Hotel Yorba'... tot i que seria en el seu següent 'Elephant' quan sublimarien el seu so de forma definitiva
Les melodies gairebé perfectes i les cançons per conservar durant décades continuaven sortint a dojo en el cinquè disc de la banda. Crosby ja estava de retirada, però les seves aportacions i les de la resta del grup fan del treball el favorit de molts. El toc hippie i antibèlic de la majoria de lletres encara li dona una pàtina més nostàlgica i atractiva
R&b blanc amb petites notes de hip hop i house; és el suposat 'Lemonade' de Carey, després del seu marimoni frustrat amb el president de Sony. La màgia, però, aquí no hi és, i els temes van deixant-se passar l'un a l'altre sense que res interessant acabi passant
Lluny encara del seu status de banda multiestadi, que esdevindria a partir de 'Viva la Vida' i tot el que vindria després, Coldplay s'anava fent lloc com banda d'arenes i punta de llança del nou pop britànic de començaments de segle. 'The Scientist', 'Clocks', 'In My Place', 'Politik' són himnes de l'època i demostraven que la banda havia arribat per quedar-se
Poques vegades la barreja de tants géneres en un sol disc ha donat un resultat tan interessant i engrescador. Superant la seva primera obra, que no era gens fàcil, Rowland proporciona un dels grans hits de la primera meitat dels '80, 'Come on Eileen', i junt a ell 8 altres cançons que no baixen el pistó en cap moment. Efervescència feta música
Una altra mostra de la màgia creativa que va aflorar durant uns anys que no tenen comparació a la història de la música pop. 'Real Life' és un fill de la seva època, i un disc que acaba enganxat amb les escoltes. No és fàcil, però un cop et fas amb ell, entens que s'hagi convertit en un dels grans clàssics de culte del génere
Un es pot fer la idea que en el seu moment fos gairebé revolucionari, tenint en compte l'any que va aparèixer i el seu contexte. Però al contrari que altres discos també revolucionaris, aquest ha perdut gran part del seu encant i és més un testimoni interessant de l'època i pel sorgiment d'un génere, que pel seu propi valor artístic
Si 'Funeral' i 'Neon Bible' van sorprendre i els van posar en boca de tothom, amb 'The Suburbs' es van reivindicar com una de les millors bandes de rock alternatiu del nou mil.leni. Un disc doble, en el sentit clàssic del terme, ple de grans cançons, melodies intel.ligents, lletres colpidores i una execució immillorable de tot plegat. Va ser el seu cènit creatiu com a banda (a setembre de 2022 com a mínim)
This is not a record, it's a state of mind. Perfect soundtrack for sunny Sunday mornings, it's the pinnacle where all what is the Lips -experimentation, melodies, sonic creativity- reaches its maximum height. Even better than 'The Soft Bulletin', they had never been that good, never were again
Cançons innocents però honestes, algunes d'elles van ser del millor que va donar la música pop als finals dels '80... Llàstima que la segona cara baixi el nivell d'intensitat i inspiració de la primera; si no, hagués estat un dels millors àlbums de debut de la història
Una de les fites més importants del rock alternatiu als '80. Aquí va ser on els novaiorquesos van ser capaços d'aglutinar l'experimentació, el feedback de guitarres i la seva actitud nihilista dels discos anteriors amb unes cançons més accesibles i punyents. La seva proposta va agafar la seva forma més perfecta. El gran cim de la seva carrera
Si treiem de l'equació el seu carisma i l'aura que encercla la seva existència tràgica, el disc de debut de Drake és poc més que un voluntariós exercici de folk rock, interessant pero sense una rellevància anormal
Aquí encara eren uns punkis raveros amb molt malla llet i moltes idees. Electrònica gairebé pura, però feta amb mala sang -en el millor sentit de la paraula- i uns tons polítics i contemporanis que la fan encara més interessant
Hip hop pausat i amb molta influència del r&b i el soul. Molt de tarda urbana passejant en samarreta per un loft industrial amb un mug de café ben calent a les mans
El disc hippie per excel.lència i un dels clàssics dels '60 que millor conserva la seva força, sense perdre l'essència del seu moment. La primera cara és d'una qualitat impressionant, 5 estrelles clamoroses amb 3 grans clàssics de 6 temes absurdament bons. La segona part perd una mica de força, però la seva solvència continua sent incontestable. Un disc màgic
Banda sonora pràcticament instrumental amb molt de groove i molt ben encapsulada en la seva època. El tema titular, és clar, és una de les joies indiscutibles dels començaments dels '70. L'altre tema cantat, 'Soulsville' també te una gran càrrega soul. La resta és molt decent, però res exttraordinari
New country amb una veu d'un altre món i uns arranjaments de molta qualitat. Els temes són molt personals i va suposar la posada al dia de l'artista amb la seva contemporaneitat. Malauradament no hi ha grans cançons que quedin gravades a la memòria
Qui hagués dit que després de 'The Soft Parade', The Doors serien capaços de fer dos discos com 'Morrison Hotel' i 'L.A. Woman'. Aquest va ser el primer dels dos i una tornada a la bona forma de la millor manera possible. Blues rock pesat i potent amb cançons sublims que sobreviuen al temps encara millor que les dels primers discos. I encara ho haurien de millor encara més a la seva última obra...
Pop 60's crepuscular amb una dosis considerable de jazz. Res de l'altre món, però d'escolta fàcil i agradable
Membre i un dels causants del so de P.I.L., Jah Wobble va tornar anys més tard amb aquest nou experiment sonor. La seva vena i capacitat artística és fora de dubte. El so i la tonalitat és d'una gran qualitat. El problema és que la barreja de tants ingredients: guitarres (i veus) espanyoles, sons àrabs, voluntats raveres, percusions africanes... gairebé mai arriben a bon port... Un disc per escoltar més per com sona i què podria arribar a ser, que pel que és en realitat
Era una rara avis quan va sortir, i tot i l'impacte d''Arular', ningú s'esperava que fos capaç de superar-ho, clarament a més, amb el seu segon disc. 'Kala' continua sent la seva cumbre com artista i tot un abanic kaleodoscòpic de ritmes, influències i sons. El millor de tot, és que les cançons hi són. 'Jimmy' i 'Paper Planes' són dos dels millors temes de la década. Però és que també s'hi troben 'The Turn', '20 Dollar', 'Come Around'... tot un pic de creativitat i un disc a recuperar sovint
Pop mainstream fet per un dels líders del génere en el nou mil.leni, fa temps ja abandonades les seves arrels més country... però un disc molt sobrevalorat. El treball ve envoltat per un aura des que va sortir que no es mereix en absolut. L'homenatge que li va fer poc després Ryan Adams supera en molt l'original
És un disc per ser escoltat. L’àlbum menys jazzístic de Mitchell és a la vegada el més innocent, esperançat, bonic, optimista. Com sempre amb ella, falten les melodies i la música és massa depenent de les lletres, però els senzills arranjaments de piano i guitarra aquí sonen fantàstics
Disc instrumental executat per músics de primera línia i que fa d’un matí de diumenge assolejat un dia encara millor. El tema tirular és un clàssic de l’época, i la resta és igualment interessant, si bé res que hagi de canviar el món
Continuació del seminal 'Blue Lines' i previ a la joia generacional que va ser 'Mezzanine', 'No Protection' queda una mica a terra entre un i l'altre. Lluny de la inspiració de qualsevol dels dos, la banda encara estava en un moment de forma molt notable, i com a treball de trip-hop, és del millor que es pot escoltar de l'època
La gran part de la década dels 70 va ser tan absurdament brillant per Bowie, que els pocs treballs que baixaven mínimament el llistó semblen "menors", quan per gairebé qualsevol altre artista serien les seves obres magnes. 'Aladdin Sane' és l'ocàs de la seva etapa Ziggy Stardust, composat gairebé tot a la seva gira. L'emmarca la seva portada més icònica i el subratllen temes tan emblemàtics com 'The Jean Genie' i 'Drive-in Saturday'. La resta és, en una paraula, superb. Rock intel.ligent, amb el seu grau just d'experimentació que no el fa perdre punch, i completant una col.lecció de cançons per la posteritat
Dona la sensació que en aquesta època primerenca Stewart encara no havia solidificat la seva personalitat. Semblant al rock suat i belicós de The Faces, aquest segon disc en solitari no està entre el top dels millors discos del cantant. Malgrat això, sempre podem trobar grans moments, com la versió de 'Country Comforts' i un dels temes que passaran al seu llegat de grans èxits, 'Cut Across Shorty'. La resta és rock de batalla, poderós i amb una veu única, però no imprescindible
Que aquest r&b tenyit de soul tan genèric i insípid sigui un dels discos triats per representar 2017 diu molt poc a favor de la música dels últims '10s.
'Ten', 'Achtung Baby', ' Dirt', 'Use Your Illusion', 'Loveless', 'Out of Time', 'Nevermind', 'Blood Sugar Sex Magik', 'Bandwagonesque', 'No More Tears'... and if that wasn't enough, this fucking blast.... Maybe those who claim 1971 was 'the year of music' should have been young 20 years later...
Pop treballat però afable, d'estiu crepuscular. No hi ha temes que destaquin molt per sobre dels altres, però és un treball elegant, sofisticat i d'escolta agradable. El treball de producció de Rundgren es deixa notar i és un disc d'aquells que millora a cada escolta
Quan van aparèixer, van ser tota una sorpresa de nou mil.leni. Banda virtual (suposadament anònima, però amb el timbre de veu de Damon Albarn poc podien fer en aquest sentit), amb una animació curiosa i impactant, i una música que barrejava el trip hop, amb l'electrònica de consum i tonades pop. Encara ho millorarien en els seus següents dos discos, però aquesta estrena ja deixava unes quantes senyals de què la idea era més que encertada. La primera gran jugada d'Albarn, que va saber contrarrestar la decadència de Blur amb aquesta nova aposta
Salsa i merengue en el seu estat més pur i de la ma del mestre del génere. Molt desfassat, però al seu moment devia sonar com la cosa més cool del món
La versió del punk nordamericà més propera a l'europea. Aquí, però, el nihilisme anglés no té cabuda, i les lletres intel.ligents de Jello Biafra són una part tan o més important que la música que les encercla. Dos temes de primer nivell, 'Holidays in Cambodia' i 'California Über Alles' i la resta tot un push d'actitud i d'agressivitat per una década -la de Reagan i Thatcher- que tot just començava... però que ja apuntava maneres
Synth-pop obscur i melangiós, potser més reverenciat del que mereix, perquè hi ha bandes que superen amb escreix les possibilitats d'aquest parell... però 'Souvenir' i la segona 'Joan of Arc' són dos dels millors temes de començaments dels '80. Això no els hi treu ningú
Estaven en una època dolça. Enmig d'una trilogia màgica començada per 'Daydream Nation' i finalitzada amb 'Dirty', 'Goo' torna a ser una lliçó magistral de com experimentar amb el rock aconseguint noves sensacions i sense perdre de vista la música. Una manera fantàstica de començar els '90s, una década que ells mateixos ajudarien a definir
Country folk homenatjant el Wild West, a mans d'un bon coneixedor del tema. Autenticitat, honestedat i cançons que arriben a l'ànima, directament des de la veu i lletres de Robbins
Un altre exercici de fussionar géneres, superposar textures, buscar diferents estats d'ànim... Interessant... però meh
Començament de l'época daurada del rock alternatiu, amb un dels seus millors exemples. Rock intel.ligent i expansiu, amb passatges tan intrincats com bonics. Segurament el millor disc d'un dels grans estendarts del génere
Banda i disc sobrevalorats per la seva magnificiència, que hom sembla haver deificat. És un bon disc, valent i original, però també repetitiu i a estones avorrit. Continua sent el millor disc de Sigur Ros, on van excel.lir amb la seva proposta, però per res una fita del rock alternatiu
Quin fenomen místic o planetari va passar en les vides dels components de Green Day i Offspring al 1994 no el sabrem mai, però per la raó que sigui totes dues bandes van donar aquell any llum dos dels discos més importants de la década, van donar fi als anys del grunge i van encetar una nova etapa en la vida social i musical dels '90. Tot el que van fer abans i després està molt lluny del que van aconseguir aquell any. Això és més clar en el cas d'Offspring, els discos dels quals precedents i posteriors a 'Smash' queden tan per sota d'aquest que un es pregunta si realment pertanyen a la mateixa banda. 'Smash', però, és una obra perfecta del punk hardcore, ram de singles contundents i vibrants que van donar vida i èxit a tota una generació de bandes que vivien de la repetició del patró, de vegades amb certa gràcia, la majoria copiant amb insistència una mateixa idea. Aquest, però, és EL disc del génere i una obra per ser disfrutada sempre
La primera del reguitzell d'obres mestres que l'amic Young aniria destilant durant les décades en què ha estat en actiu. Aquí fonamenta el que seria el so característic de la seva unió amb Crazy Horse, sobretot amb aquestes dues joies de jam imponent que són 'Down by the River' i 'Cowgirl in the Sand'. Apart, li donava temps a deixar-nos altres mostres d'orfebreria més breu però igual d'inspirada a 'Cinnamon Girl' i el tema que dona títol a l'àlbum
El primer gran àlbum de rock alternatiu, molt abans que ni tan sols existís aquesta definició o etiqueta. Tan referencial i important com apunten les cròniques i pura història del rock i dels '60. Art rock en la seva essència
L'obra més variada i completa de Prince. Comença amb un dels millors temes de la década i es va deixant desenvolupar en tota una orgia de cançons, festa, erotisme, ball... no tot està a nivell d'obra mestra, però és un dels pocs discs dobles que no es pot imaginar com a senzill... res hi sobra
Jazz vocal de primer nivell, amb una de les veus femenines més increïbles que ha donat la història de la música i el repertori de dos dels grans compositors de la primera meitat de segle. Més de 3 hores de temes que ens porten a un temps i espais pretèrits, i a la vegada tan atemporals com els seus protagonistes
Dins la miríada innecessària de discos de hip hop de la llista, aquest se salva per la seva originalitat. Diferent, intel.ligent, amb unes bases prou engrescadores i unes lletres pròpies d'un catedràtic, com és l'autor
Reconec que em costa diferenciar els discos d'Abba més enllà dels seus singles d'èxit. 'Arrival' conté ni més ni menys que la joia de la corona, 'Dancing Queen'. També 'Knowing Me Knowing You' i 'Money Money Money'. Com a album track destacat, 'When I Kissed the Teacher' sona genial
Disc pràcticament d'ambient, realment avançat a la seva época. Nu de melodies o arranjaments complexos, és més una búsqueda d'un estat d'ànim que un àlbum de cançons
Indie lo-fi de manual. Melangiós, intrigant, atractiu i amb uns arranjaments de guitarra interessants. Banda sonora ideals pels losers de començaments de segle
Un dels artistes més sobrevalorats de les últimes décades. El que hom pot veure d'interessant en ella és quelcom que se m'escapa. Es pot valorar la seva valentia i les seves ganes d'explorar nous territoris... però és que no arriba gairebé mai enlloc
L'àlbum més sentit de Cave. El seu to introspectiu, de reflexions de matinada va casat de manera formidable amb unes tonades de bar de mitjanit que tot i el seu to ferit no perden la seva essència mística. Ni falten les melodies en temes tan punyents com 'Into My Arms', 'People Ain't No Good' o '(Are You) the One That I've Been Waiting For?'
Rock pantanós i enfebrit, amb multitud de textures provinents dels ritmes de Nova Orleans, sons africans i tot plegat executat amb maestria. Un disc per emmarcar
Hi ha bandes que saben portar les fronteres d'un génere més enllà, i ho saben fer bé. El thrash metal no és un génere senzill de flexibilitzar, però els brasilenys, després de sublimar-ho amb 'Chaos A.D.', van ser capaços de donar una nova volta de rosca i introduir elements folk a base sobretot de percussió i veus, trobant una nova fita en la seva carrera i al thrash, per segon cop consecuitiu
Una de les tornades més celebrades i la base sobre la qual es basarien molts més comebacks a partir d'aleshores, la majoria (Neil Diamond, Black Sabbath, Metallica....) també amb Rubin com a co-protagonista. En aquesta sèrie de discos un Cash despullat prioritza la seva veu sobre un cançoner lluny de la seva zona de comfort... i excel.leix com poques vegades abans a la seva carrera. Aquesta quart entrega és la millor de totes, amb un clàssic modern que dona títol, i amb dues versions amb vida pròpia: 'Personal Jesus' i, és clar, una 'Hurt' que fa tota seva
It's weird to see how hatred has become nostalgia over the years. What we used to despise 20 years ago is being listened now with a mix of remembrance and a feeling of 'ok, it wasn't that bad'. This record, coming from the spectacular success of 'Significant Other' and their infamous appearance at Woodstock, takes you back at a point in time, the turning of the century, when so much things were going on and these songs happened to be part of their soundtrack. So, after all these years, hats off to Fred Durst and co
El contrapunt optimista a 'In the Wee Small Hours...' i, per mi, molt millor disc. La veu de Sinatra encaixa com un guant amb unes tonades vitalistes i romàntiques. Aquí es troba 'I've Got You Under My Skin', però també un bon reguitzell d'altres temes per conservar i anar recuperant
Una altra suposada obra clau del hip hop dels '90. Un altre debut presuntament brillant. Un altre disc aparentment cru i combatiu. Una altra crida a la justícia social sembla ser que feta de manera apabullant. Meh
Un disc d'un moment i una escena. Però que gairebé 15 anys després continua conservant tota la seva força. Ens va sorprendre a tots, de la mateixa manera que discos icònics et deixen amb la boca oberta ja des del primer cop que els escoltes. No han tornat a assolir el mateix nivell des d'aleshores, i l'efecte sorpresa ja va quedar més aigualit, però aquest àlbum continua sent una meravella
En el seu moment sonava retro, ara sona taan '90s... Va ser el disc amb què es van donar a conèixer al gran públic, sobretot gràcies a la versió de 'Mrs Robinson'. Em quedaria amb el seu següent treball, que va ser la seva consolidació, però el peculiar estil de la banda i la personalitat d'Evan Dando, un dels personatges de la década, ja es deixaven notar aquí en tot el seu esplendor
When you look for a mega epic, feel-good, you-only-live-once rock record, you can't get any better than this
Impressionant doble disc de Cave, que sortia del petit sot que havia estat 'Nocturama' oferint una nova col.lecció de temes sense fisures; un doble disc mereixedor de ser-ho, sense temes que sobrin i amb una inspiració al seu nivell més alt. Després d'una carrera que ja aleshores era molt llarga i amb tants discos top a les sevves esquenes, arribar a una nova fita d'estil i savoir faire té un mérit només reservat per als genis
El primer gran avís de Rush venia amb el tancament del seu primer quartet d'àlbums. Barreja de hard rock i rock progressiu, tots els elements que millorarien amb els any ja estaven presents aquí: les lletres de Neil Peart, el so tan característic del trio i la veu encara més característica de Geddy Lee. El tema que dona nom a la primera cara és el triomf evident, però les cançons de la segona part no estan per sota, en especial les dues primeres, 'A Passage to Bangkok' i ' The Twilight Zone'
El renaixement creatiu que va fer la banda des dels seus dos primers discos a aquest tercer és un dels grans misteris de la història del rock. Dos discos de rock pausat, interessant però genèric, evolucionen en un rock mig progressiu mig dur amb melodies que no s'obliden i cançons tan perfectes com 'Hide in Your Shell' o 'School'. 50 anys després, el nom de la banda s'ha oblidat una mica, però el que van fer amb 'Crime of the Century' i les seves 4 obres posteriors és a l'abast de poquíssims artistes
La segona de 4 obres mestres seguides i la més bonica i precisa de totes elles. El tema titular és una de les cançons més emblemàtiques de la història. 'Shine On You Crazy Diamond' és un magnum opus de rock progressiu que corona el génere. Estaven en ple moment de gràcia. Intocables
Van sortir en el moment precís, enmig del sorgiment del nu metal, per portar el génere a unes cotes de creativitat que els seus col.legues de génere no havien assolit ni assolirien posteriorment. Un disc fora de sèrie, marcant un hite en els àlbums que tractaven la barreja de géneres, i compilant gran part de les millors cançons del rock d'aquells anys en un sol disc
Pop britànic efervescent, i mooolt noventer. 'Alright' és dels millors temes que pots escoltar si busques una guspira de felicitat instantànea. Però hi ha molt més: Caught by the Fuzz', 'Lose It', 'Time'... És un disc que viu per sobre dels seus emblemàtics singles. Impossible no sentir-se bé a l'escoltar-lo
Un disc per perdre't en ell. Una de les obres clau del rock progressiu en un dels seus anys clau. No hi ha parts mediocres en la seva hora i mitja passada de contingut, però no tot està al mateix nivell brillant de temes com el titular, 'Carpet Crawlers' o 'Back in NYC'
La PJ Harvey madura que comença amb 'White Chalk' és molt diferent però igual d'encisadora que la Harvey més provocativa i experimental dels inicis. A finals de 2022, 'Let England Shake' és el millor àlbum d'aquesta etapa. Un cant a l'antibelicisme amb unes composicions, una veu, uns arranjaments i unes lletres que estan entre el millor d'aquells anys
Evolució del kraut rock a una mena de proto ambient, amb un tema, 'Moonshake', que gairebé es podria considerar pop mainstream, teint en compte el so habitual de la banda. En general el disc és valent i molt pro, però sense gaires context d'escolta adients
Un cop passada l'eufòria new rock de The Strokes, White Stripes, Kings of Leon, BRMC etc de començaments de mil.leni, a meitat de la década va sorgir una nova generació de bandes de rock alternatiu que van refrescar de nou l'ambient, fent-nos oblidar l'erial que havia suposat la segona meitat dels '90. Franz Ferdinand i The Killers van ser els líders d'aquella nova empenta. El primer disc dels de Las Vegas és el millor dels que es van editar aquells anys, una ristra de singles imponents, amb una producció grandiosa que els feia encara més efectius. Un dels grans discos dels '00's
L'intro i l'outro tenen força gràcia, amb tota la parafernàlia d'arts marcials i violència, si bé l'outro sembla treta més aviat d'un disc de King Diamond. 'Liquid Swords' és una altra de les suposades grans fites del hip hop als '90. I segurament ho és, l'àlbum sona molt musical, les bases són molt bones i l'emprempta Wu Tang és a tot arreu. Però el que se suposa és el gran què, les seves lletres, són complicades de desxifrar per un públic no anglo
La seva manera d'entendre el punk va ser la més personal de totes, fent de pont amb la new wave, génere al qual ells van ajudar a obrir camí. 'Peaches', 'Hanging Around', 'Sometimes'... No és evident a primera vista, però es tracta d'un disc clàssic, referencial i influent
Un disc que va triomfar més pel seu concepte que per les seves cançons. Que la protagonista fos una noia jove guapa, amb una veu excepcional, fent r&b modern i amb un lleuger toc comercial va tocar la fibra del públic mainstream, que es va llençar en tromba a per ell. Jones ha fet discos molt millors a la seva carrera, amb aquest el factor sorpresa va jugar al seu favor
La banda jugava a fer-se gran, deixant enrera els seus anys com a trio composant temes populars però sense gaire substància. Aquí tres membres més de la família s'incorporen, i amb ells un toc més funky, més guitarrer, pre-disco; i un so més madur. Els temes, però, no són res especial. Les dues versions destaquen per la manera que se les porten al seu terreny... però poc més
Hip hop intel.ligent amb influències de r&b, soul i rock. Molt llarg, però hi ha poques vegades que baixin el nivell; i en els seus millors moments, destaca com un dels millors àlbums d'inici del mil.leni. Fàcilment, Top 3 dels discos de hip hop de la llista dels 1001
Venia d'una estrena sorprenent, i aquí encara es va superar més. 'Comme Si', '5 Dollars', 'Girlfriend' són temes que podrien passar per genèrics, però que mitjançant la seva veu i la seva peculiar forma d'interpretar-los, agafen cotes de brillantor molt altes. Sense arribar al mateix nivell, la resta del disc és gairebé igualment colpidor. La confirmació d'una estrella
Neo psiquedèlia amb tractament suposadament innovador i experimental, però com la majoria de casos semblants, la buscada suggestió emmascara un nivell de creativitat molt baix i la manca de cançons interessants a les quals agafar-se fa de l'àlbum un monument a l'avorriment
El beatle introvertit destapant el seu bagul de temes amagats després de la separació de la banda. Història coneguda. Com també és reconegut el seu nivell d'inspiració, espiritualitat i màgia compositiva en la majoria de temes. Passa per ser un dels 3 ó 4 millors discos editats per un exBeatle, de forma merescuda. Un disc triple on pràcticament no hi ha cançó que no sigui excel.lent. El separa de les 5* un tercer disc de jams i improvisacions que, tot i ser més interessant del que podria semblar a priori, baixa el nivell general de l'obra
Si el primer disc fóra l'obra mestra musical de la Factory d'Andy Warhol, el seu segon 'White Light White Heat' l'esforç experimental i el seu últim 'Loaded' el sue disc pop, aquest tercer treball de la banda és la seva obra intimista, melangiosa. Ja sense John Cale al grup, Lou Reed fa de líder únic i porta les cançons a un terreny més personal i nu del que havien fet fins ara. Cap dels seus quatre discos d'estudi va baixar el llistó i els quatre són igual de necessaris
It was such a disappointment when it was released what is now regarded as best Pet Shop Boys album ever... it was received with kind of disgust from band's fans of the first era like myself. We had enjoyed uplifting hits like 'It's a Sin', 'Domino Dancing', 'Suburbia', 'Rent' or 'West End Girls' and did not embrace their new mature direction. 'My October Symphony'? Come on. 'Only the Wind'? Bleh. 'Jealousy'? Booring. 'To Face the Truth'? Give me a break! Even the singles. 'Being Boring' and 'So Hard' were good, but far too serious compared with previous radio hits. Luckily, time has been on its side and we can see now how well they showed a new face, which was going to be developed in the years to come and eventually made of PSB a long-term entity in the History of pop
Un Scott Walker reimaginat pels '90, amb la seva elegància, arranjaments de cambra i veu portentosa. La imatge i concepte supera les cançons, malauradament. Però tot i que no hi ha cap memorable, les sensacions generals són força bones i el disc és un treball molt complet
Ningú els va veure venir. Tot i que a l'época la barreja de géneres ja portava uns anys en boga, amb bandes com Faith No More, Red Hot Chili Peppers, Fishbone o altres europees de menys calat com Urban Dance Squad o Clawfinger, el sorgiment del fenòmen RATM ens va agafar a tots per sorpresa. El treball de guitarres de Morello i la manera d'escupir les lletres de Zack De La Rocha destacaven amb molt sobre tots els seus contemporanis. Les lletres polítiques i subversives acabaven d'arrodinir un missatge sec, dur i directe, com un cop de puny a la cara. Un dels grans discos de la década
La insistència en discos random de hip hop és la gran fallada d'aquesta llista dels 1001. És clar que el pop i el rock tenen la seva proporció més que adequada, però posats a donar tanta preponderància a un génere com el hip hop, es podria haver repartir més amb altres d'igualment importants com el jazz, metal r&b/soul, country... que queden clarament subrepresentats. El de Jungle Brothers és un altre disc de vella escola del génere. Interessant, però gens special i molt llunys de ser una escolta essencial
Va haver un període a mitjans dels '90 en què els suecs semblava que s'havien de menjar el món. Els seus singles eren a tot arreu, i la seva imatge i actitud eren molt atraients. El problema és que els seus discos mai van estar a l'alçada dels seus singles. L'excepció és curiosament el seu tardà 'Long Before Daylight', un disc enorme de començament a final. 'First Band on the Moon' troba la banda en el seu millor moment comercial, després del molt venut 'Life'. 'Lovefool' va ser una carta de presentació magnífica, que va continuar fent moure la roda. La versió d''Iron Man' és tan divertida com curiosa. Però la resta de temes són més genérics. Bon disc en general, amb una producció top i un treball excel.lent per part de la banda, però res que perduri més enllà del seu moment i la nostàlgia que provoca escoltar ara els seus temes
L'inici de la trilogia més màgica a la història de la música pop. Una obra mestra que encara hauria de ser superada per dos treballs encara millors, si és que una cosa així podia ser. Aquí, la primera part eléctrica veu a un Dylan desenfrenat, bluser, àcid. 'Subterranean Homesick Blues' és el punt de partida i durant tota la cara ens veiem sumergits en un rally d'emocions a tota velocitat, amb l'oportunitat de reposar a 'She Belongs to Me' i 'Love MinusZero/ No Limit', dos suntuoses cançons d'amor. La segona part comença amb un clàssic tan irrepetible com 'Mr. Tambourine Man', abans d'endinsar-se en una de les millors cares de la història del rock, amb altres 3 joies immortals com 'Gates of Eden', 'It's Allright Ma' i 'It's All Over Now, Baby Blue'. Va ser el disc que va marcar el pas d'un ídol de la comunitat folk a una icona global. El món girava la seva mirada cap a ell. El seu magnetisme, la seva imatge i actitud, el seu carisma de cap a peus, el tornaven en un tótem de la década i la contracultura, una imatge i responsabilitats de les quals ell no trigaria a intentar-ne fugir
Un disc que brilla més per la seva història que pel seu contingut. La seva transcendència cultural està fóra de tot dubte, però des d'un punt de vista purament musical, la seva força rau poc més enllà de la seva crudesa, del seu compromís amb una estètica. 'God Save the Queen' i 'Anarchy in the UK' són dos hits punks incontestables, però la resta va ser àmpliament superat fins i tot pels seus contemporanis. El primer disc de The Clash es troba a anys llum, i estrenes com les de The Damned o The Stranglers, per dir només dues, tenen molt més a què agafar-se. Malgrat tot, continua sent tot un manifest i la seva irreverència no ha perdut força. segueix sonant com una escupinada a la cara décades després; res fàcil d'aconseguir
Va marcar el punt d'inflexió en la carrera de Blur. Acostumats que estàvem als hits brillants i estiuencs, van sorprendre amb un disc complicat, experimental -dins el pop, rebuscat i complexe. Al seu moment em va decebre i va servir perquè perdés la pista de la banda en els anys que els hi van quedar fins la dissolució. Ara, però, cal dir que és un disc que creix i que conté música més interessant, com a disc complet, que la qual havien editat fins aquell moment. Requereix el seu temps i paciència, però la conclusió final és que cal admetre que és un treball brillant
En ple any del punk, Martyn va sorprendre amb el seu retorn amb un disc amb aires reggae, funk, i uns temes ideals pels capvespres de primavera. Els músics que l'acompanyen, els arranjaments i la producció fan del disc un dels millors moments de la carrera discogràfica de l'autor
Més hip hop que r&b, però amb una bona dosis de tots dos, és el disc més comercial i digerible de Missy Elliott. Gran éxit al seu disc i uns quants temes engrescadors, però res que tregui la són
Encara lluny del so més indie de Gnarls Barkley que havia de venir poc després, aquest segon treball en solitari de Cee Lo Green és una bona dosi de r&b i hip hop, amb lletres desfermades d'ego, moltes col.laboracions i un so brillant. És massa llarg i no conté cap pista que excel.leixi com aconseguiria anys més tard amb Danger Mouse i en solitari, però en l'any del debut de Kanye West, Cee Lo Green va demostrar que ell també tenia caràcter i carisma d'estrella
Un dels discos més esperats dels '10s. El teaser que van oferir amb 'Hello' va augmentar encara més l'expectació, ja de per sí brutal, del disc, precedida per l'obra mestra que havia ofert amb '21'. El resultat de '25' no és tan definitiu, però conté molts moments memorables, des de l'inicial 'Hello, 'I Miss You', 'Send My Love (to Your New Lover)', 'Million Years Ago', 'When We Were Young'... Adele va demostrar que no era flor d'un dia, i que la seva veu, capacitat melòdica i les cançons que podia oferir justificaven de sobres l'status de megastar global que va encetar amb '21' i va reforçar amb '25'
Va tancar la trilogia màgica de discos d'aquests rara avis del grunge, que van fer el seu camí musical totalment independent del dels grans noms de Seattle. Complexe, intrincat musicalment, però amb moltes recompenses quan se li dóna les oportunitats que mereix, 'Dust' mereix un lloc d'honor a la llista de grans discos en els anys de les postrimeries del grunge
El primer que vaig escoltar, i el disc de The Smiths de què guardo millor record. Passa per ser el menys bo d'una discografia tan breu com essencial, però és impossible menystenir un disc amb 10 joies com aquest. 'Girlfriend in a Coma', 'Unhappy Birthday', 'A Rush and a Push and the Land Is Ours'... Brillant de començament a final i un dels millors discos de comiat de la història
Potser la menys perfecta del reguitzell d'obres magnes que va produïr Bruce durant aquells anys. Si a 'Born to Run' havia parlat de la llibertat, en un sentit força ample, aquí la lluita de classes agafa protagonisme, així com la generacional. Veient la qualitat de tots els temes que es van quedar al calaix durant els 3 anys que va haver d'estar parat, potser hauria tingut més sentit fer com després a 'The River' i editar un disc doble que inclogués cançons com 'Because the Night'. 'The Promise', 'Rendezvous', 'Gotta Get That Felling', etc. Seria l'excepció que trenca la regla en aquest sentit, però tal com es va editar es queda molt curt. Continua sent indispensable, és clar
Disc que beu de l'electrònica, del jazz, de diferents músiques tribals, amb unes veus femenines de primer nivell i lletres compromeses. Interessant, però no necessari
Kate Bush va crear la seva pròpia definició de pop. En el que segurament sigui el seu disc més accessible continua en el seu món de sons i influències variades, que dóna fruit a un disc infinit. Cada escolta és un nou camí de descobriment. Més enllà del hit incontestable que és 'Running Up That Hill (A Deal With God)', tots els temes són petites obres creades amb cura, molt de gust i plenes de petits detalls. És la definició d'Art Pop en tot el seu esplendor
Disc interessant en plena new wave, amb un Robyn Hitchcock fent els seus primers pasos i un jove Kimberley Rew poc abans de formar Katrina and the Waves. Es nota que no és un disc qualsevol del període, la inventiva i la creativitat dels seus líders és palpable. Res per perdre la son, però un bon disc, que mereix estar a qualsevol col.lecció de bona música
Un dels grans discos del posthippisme. El més important juntament amb 'Bridge Over Troubled Waters' de Simon & Garfunkel, tots dos d'un any clau, 1970. La primera cara és espectacular, clarament mereixedora de les 5*. La segona part baixa una mica el nivell, tot i mantenir el disc com una col.lecció de temes antològic, del millor de l'época.
Una sorpresa. M'esperava un mal de cap de música industrial pretesament innovadora, Throbbing Gristle style, i per sort queda molt lluny. És industrial, sí, i és innovadora, també. Però no perd de vista el seu sentit musical i el so és tan potent com atractiu. 'Loungue Route' és impactant, i temes com 'Crier les Chiens', 'Charlotte' o la inicial 'La Fille dela Mort' el situen com un dels millors discos de rock industrial que he sentit
Una banda encara buscant-se a si mateixa. El germen del que hauria de ser ja hi és, amb la delicada veu i melodies i arranjaments tan exquisits. Però encara són lluny del que aconseguirien poc després. El salt de qualitat del seu següent 'If You're Feeling Sinister' és eloqüent. Curiós que aquest primer treball surti a la llista, quan el millorarien, amb escreix, en els següents discos que haurien d'aparèixer als següents anys
Una de les bandes que es va veure afavorida per la tornada del rock a començaments de mil.leni, sobretot gràcies al primer disc de The Strokes, i en menor mesura al tercer de The White Stripes. Com aquests últims, els suecs apostaven per un garatge rock brut i descarnat. Aprofitant el revival, es van recopilar els millors temes dels seus dos primers discos en aquest 'Your New Favourite Band', que va fer la feina pretesa de donar-los a conèixer a un públic molt més ampli, gràcies sobretot al hit incontestable que és 'Hate to Say I Told You So'. La resta de temes no tenen el mateix impacte, però conformen un conjunt molt sòlid i disfrutable al 100%
Un disc interessant i original de house 90s, barrejat amb sonoritats reconeixibles i amb temes tan punyents com l''Open Up' amb John Lydon, que va servir de carta de presentació de la banda. El temps l'ha deixat una mica desfassat però temes com l'anomenat o 'Afro-Left' continuen tenint la seva força
Ens van sorprendre a tots els que ens havíem enamorat de 'Different Class', que esperàvem una continuació en el mateix estil. Com Blur un any abans amb 'Blur', Pulp va decidir tallar d'arrel amb el brit-pop i entregar un disc fosc, depressiu, opressiu, complicat. Al seu moment, com tanta altra gent, no el vaig entendre, i va suposar el meu adéu a la banda. Però el temps l'ha situat al nivell que realment mereixia com una més que digna continuació del seu llegat discogràfic, i un disc d'art pop com pocs més aquella década
Art pop en tot el seu significat. Aquí encara en plena lluita pel lideratge entre Brian Eno i Brian Ferry. Malgrat tot, un xic sobrevalorat, com la banda en general, però s'ha de reconèixer l'elegància i alta capacitat artística dels quatre integrants a l'hora de donar llum a un disc que sobresurt més pel seu so i arranjaments que per les seves cançons
... i un altre disc de hip hop 00's amb què engreixar la llista. I de nou com a protagonista un d'aquells personatges que millor tenir ben lluny. Aquest treball al menys té una bona col.lecció de temes, i alguns d'ells: 'In Da Club', 'Many Men', 'High All the Time', 'P.I.M.P'... són del millor del génere aquells anys
La pura definició de funk. Es nota la maestria dels autors i el seu coneixement del llenguatge musical. Els tocs soul r&b i la seva perícia amb els instruments el fan un treball molt disfrutable. I molt de l'época
El retorn de Neil Young als '90 va ser encara millor que l'adéu als '80 amb el també increïble 'Freedom'. Fent de padrí del grunge abans que els mateixos grups de Seattle ho sapiguessin, va reunir a Crazy Horse, va treure les guitarres i recuperar la improvisació, va juntar uns temes amb cert toc nostàlgic, i va donar lluny a una nova obra mestra, a l'hora que inaugurava la seva quarta década com un dels noms més grans a l'Olimp del rock
Hip hop molt tenyit de soul, o bé r&b amb actitud rap. Lletres polititzades i una producció de quan Kanye West encara era un treballador clau en el génere i no un boig visionari. 'Go', 'Faithful', 'Testify'... el començament és de traca. Després el nivell va baixant, però el so és igual de poderós. Un dels àlbums de hip hop millor produïts i amb millors versos de la década
Un dels discos clàssics de la MPB, amb un Milton Nascimento encara per ser famós i un Lo Borges a càrrec d'uns arranjaments de luxe. La banda que els completa està a la mateixa alçada. Un disc per disfrutar
Encara amb una sonoritat molt propera als anteriors Kyuss, Josh Homme dóna una primera senyal del que hauria de venir. Més obert de mires que Kyuss però igual de incómode i resistent a primeres escoltes.
Un disc que en el seu moment segur que sonava molt més subversió que décades després. Malgrat tot, la barreja d'actitud iconoclasta amb un pre-hardcore/punk amb temes força bons, i el segell de fàbrica d'un Steve Albini ja amb personalitat pròpia, el fan un disc a respectar
El final de la trilogia màgica de Dylan i la seva cúspide creativa. Un disc on perdre't, com un llibre amb pàgines infinites, el "llibre de sorra" de Borges fet música
Com uns Teelvision transportats al món del rock alternatiu de començaments dels '90. El treball de guitarres recorda a aquells, però tenen una actitud i sonoritat pròpia. Passa per ser un dels discos maleïts de la década, i amb raó. Per destacar en un any tan boig com 1991, s'ha de tenir una qualitat excel.lent. I 'Spiderland' la té
El pop eteri i melangiós dels britànics va arribar a la seva cúspide artística en el seu sisè disc. A més de perfeccionar el seu so, per fin van trobar les cançons. 'Cherry-Coloured Funk', 'Heaven or Las Vegas', tot el disc en general és una victòria de la música, amb uns arranjaments i una veu que deixaven en molt mal lloc la gran majoria dels seus contemporanis
El proto punk dels novaiorquesos és infecciós i excitant com pocs discos de l'época. La poca més de mitja hora que dura el disc es fa curta i els temes van deixant petjades d'actitud i so del que hauria de venir pocs anys després. Una banda (i un disc) injustament oblidats
El suposat pare dels discos conceptuals, que influenciaria poc després el naixement de 'Tommy'. Passa per ser un disc a descobrir, d'una banda injustament tractada. NI una cosa ni l'altra. Té els seus moments, però 'Tommy' i la majoria dels tants que vindrien després van millorar en molt la proposta de The Pretty Things, i el reconeixement a cada un en aquest cas és l'adequat
Van ser la 'banda a descobrir' quan van aparéixer. Els preferits dels crítics i 'connosseiurs'. És certament una proposta original, amb moments interessants i un so força pulit, però l'estrena discogràfica d'Air no mereix tant de rebombori, i ells mateixos la millorarien en els seus treballs posteriors
Disc hippie en tot el seu concepte i significat. La portada, el so, les cançons de trovador dels 60's. Malgrat el seu reconeixement habitual, els temes són força normalets, tot i que són excel.lents a l'hora de traslladar-te a l'época i el moment. La tercera estrella és per les lletres. No m'he posat a escoltar-les amb atenció, però se les hi sobresuposa com un dels grans atractius del disc
Comença fortíssim amb 'Shining Star', però el tema és un miratge. La resta del disc és un meritori treball de funk y soul, però més un exercici de génere que un disc que destaqui especialment pels seus temes
Un disc excessiu, pletòric, que aglutina i expandeix els '80. Hi ha de tot i no tot és perfecte, però la majoria és material molt robust. Estan els singles: 'Relax', 'The Power of Love', Two Tribes', que van marcar una época. Estan les versions, una 'Born to Run' efervescent o un 'Ferry Cross the Mersey' reverencial. Estan els growers que amb les escoltes guanyen pes, com 'Krisco Kisses' o 'War'... La producció de Trevor Horn i la imatge i actitud del grup, que va marcar aquells anys, acaben per reivindicar-lo com un dels grans discos de la década
Curiós que es reivindiqui habitualment aquest disc com estendard de Steely Dan quan és el més dur de sentir, el més complicat, i no el millor. Sí potser el més ambiciós, amb un jazz rock d'alta volada i uns temes tan ben construïts que un no pot fer res més que treure's el barret. 'Deacon Blues' és un dels seus grans temes
A cavall entre el punk i el post-punk, aquest 'Eternally Yours' és un dels grans oblidats de l'época, que va ser tan fructífera que és lògic que sigui tan difícil d'abastir tot el que va donar de sí. És un disc molt consistent, sense grans singles, però tot ell supura qualitat
A aquest disc se li té més afecte per la història que l'envolta que per la seva qualitat en si mateix. Tothom sentim pena per la vida malograda de Barrett i certament un cert misticisme envolta els temes del disc, però el material no té gaires nanses per on agafar-lo
'No More Mr. Nice Guy', 'Hello Hooray', 'Elected', 'Generation Landslide', 'I Love the Dead', 'Billion Dollar Babies'... This record is like a 'greatest hits' album of best hard rock in the 70s. All in one record. By just one artist
Un d'aquells casos improbables on tot encaixa. Composicions, arranjaments, veu, moment, so... Un disc per una generació
Psicodèlia anglesa en el seu punt més refinat. Dos grans clàssics a la cara A com 'Lazy Sunday' i 'After Glow' i una segona cara espatarrant, una volada psicodèlica influenciada pel recent 'Sgt. Peppers', però amb la qualitat que tenia la banda, la cosa funciona
No té gaire sentit que aquets tercer disc de la banda estigui a la llista i no la seva estrena, molt més compacta i revolucionària al seu dia, sobretot després de l'espectacular inclusió de la banda al film de culte 'Strange Days'. Apart d'això, el disc és força decent, una bona mostra de rock alternatiu de finals de mil.leni, combinant temes tan potents com 'Charlie Big Potato' o 'We Don't Need You You Are' amb mig temps de pes com 'Secretly' o 'Lately'
Una obra mestra de la fusió del brit pop amb la psicodèlia, el rock alternatiu, fins i tot sonoritats hindús. Les composicions són brillants, onze temes que destaquen entre el millor d'aquells anys. Van ser flor d'un dia, perquè el seu segon disc quedava absurdament lluny d'aquest i no en van fer més. Però aquí van excel.lir com molt pocs són capaços i mereixen ser recordats per ell. Va marcar una época i una generació. Incomprensible que se'ls posi al mateix sac que bandes com Happy Mondays, de qui no poden estar més allunyats en (gairebé) tots els sentits
El primer àlbum a la carrera de Sonic Youth que es pot considerar moderadament accessible. I, sense ser casualitat, un dels millors. 'Sugar Kane' és un dels grans clàssics de l'época
El títol ja diu tot el que cal saber
Cal estar en un mood molt adequat i prestar-li molt d'atenció i dedicació a l'escolta del disc per poder arribar a disfrutar-lo una mica. El problema és que fins i tot fent tot això, l'obra no passa de ser un treball correcte, fet amb molt de treball i cura, però només amb alguns moments inspirats
Un clàssic del soul comparable als millors treballs dels '60s i '70s en plens '00s. La primera vegada que escoltaves 'Rehab' al 2006 creies que és una versió d'algun clàssic del génere. Però no. Un original amb estigma de clàssic instantani. Però és que no és només 'Rehab'. 'You Know I'm No Good', 'Love Is a Losing Game' o 'Back to Black' són encara millors, i tota la resta supura dolor, transformat en art pur
L'inici del brit pop dels 90 i un dels discos clau del génere. Va ser superat no només per treballs posteriors dels grans noms de la década com Oasis, Blur i Pulp, sinó també pels seus propis dos discos editats després d'aquest. De tota manera, temes com 'So Young, 'Metal Mickey' o 'The Drowners' són del millor del pop britànic als noranta. La imatge i so de la banda formaven part també del seu atractiu, i aquí ja assolien tot el seu fonament
Per a una persona neòfita en el génere com jo, no passa de ser un disc de country de vella escola. Es nota que les veus que el canten supuren veritat en les seves lletres, però tampoc és que això sigui una novetat pel country
La primera obra referencial de Davis. I segurament la més fàcil de digerir en les seves primeres escoltes. Un geni
World music de primer nivell. Els arranjaments, les melodies, la veu estan per sobre de cultures i generacions. Coneixia l'artista a partir de la seva incursió en la música occidental; aquest exemple de les seves arrels nigerianes és un bon descobriment
Banda clàssica del hardcore punk nordamericà dels 80, instigadora del tot el moviment Straight Edge. Potser la raó que surti aquest tercer EP a la llista enlloc del seminal 'Minor Threat' de 1981 o del també més reconegut 'In My Eyes' (igualment de 1981) és perquè aquí es mostren més conjuntats com a banda. El so és molt més professional i el nivell continua sent gairebé igual d'alt. També la duració és més raonable, i com a mínim passa dels 20', més del doble dels anteriors EPs
El menys canònic dels discos que van gravar originàriament, però segueix sent protopunk de primer nivell, amb una força de la naturalesa com Iggy Pop en el seu format de portent juvenil arrassant amb tot el que se li posava per davant
Escoltar la introducció en la penumbra a una bona hora de la nit i deixar-se arrossegar per la veu i maneres de Ray Price en les cançons que la segueixen és el vehicle ideal per disfrutar al màxim d'aquest clàssic del country. Desesperació, tristesa i aventures de borratxo en una veu que traspua sinceritat. I clàssics com 'The WIld Side of Life'
Més musical que la seva estrena, però un xic menys punyent. Temes com 'I Just Can't Be Happy Today' o 'Smash It Up' són imprescindibles de l'época i tot plegat es disfruta com un treball robust i recomenable
Estrena discogràfica més destacada pel que va suposar en el seu moment que pels seus atributs propis. És refrescant i divertit i d'escolta fàcil, tres conceptes no fàcils de trobar en el génere. La multitud de samples i referències al rock també puntuen en el seu benefici
Probablement, el millor disc conceptual de la història
Primer treball en solitari del que hauria de ser una discografia inacabable. I un dels millors, sobretot la primera part. Desencís, tristesa i desesperança que traspua en les lletres i la veu. Honestedat en estat pur
Un dels millors treballs de gangsta rap. Fet per una de les seves millors veus (i lletres) en el millor moment del génere. No gran cosa, en qualsevol cas
Disc curiós amb molt de groove i funk que el fa d'escolta fàcil. Però és més una boutade que una altra cosa i, fora d'algun tema especialment efectiu com 'Apache', no va més enllà d'una raresa curiosa de l'època
El pinacle del rock dur dels '70. Una joia de l'època, i a la vegada atemporal. En el seu terreny, es va poder -en comptades ocasions- igualar, però mai millorar
Un dels discos més importants de l'anomenat 'indie folk', una corrent que es va posar molt de moda a mitjans de la primera década del segle. Gran part de l'éxit del génere es deu als treballs de Devendra, i aquest passa per ser el millor, tot i que jo sempre he preferit el seu posterior 'Cripple Crow'. Sona una mica desgastat i passat en el temps, però continua conservant alguns moments interessants i, sobretot, el toc nostàlgic d'aquells temps
Un génere, el de les balades dedicades a assassins en sèrie i gent de semblant calanya, que Nick Cave fa seu, com no podia ser d'una altra manera. Hi ha algun dels temes que es fa pesat, com els gairebé quince minuts d''O'Malley's Bar', però en general és un disc excel.lent en una época que Cave semblava tocat per la vareta de l'inspiració. Tot ell, música, lletra, arranjaments i veu encaixen a la perfecció, i les col.laboracions donen el xic d'aire fresc necessari per fer de l'obra un treball gairebé perfecte
Hip hop amb consciència politica. Molt més musical i amb bases (i lletres) més interessants que gran part dels seus contemporanis... però res per perdre el cap
No és l'obra mestra que s'ha volgut reivindicar amb el temps, però el disc en solitari del segon dels Wilson és una petita joia a conservar. Res a veure amb els The Beach Boys, un treball més chill out, tranquil, per deixar passar una tarda d'estiu relaxat mentre es contempla la posta de sol
Encara van millorar al seu següent i més conegut 'If I Should Fall from the Grace of God', però en aquest segon disc ja deixaven clara la seva emprempta i personalitat. Folk tabernari amb el contrapunt de la veu cazallosa punkie de Shane McGowan. La producció d'Elvis Costello ajuda a trobar el camí i temes com 'Dirty Old Town' o 'Sally MacLennane' destacaran com dels millors de la seva discografia
Va ser vertaderament revolucionari. No només va fer tornar el rock a les llistes i els gustos en una época on l'electrònica, el hip hop i el nu metal acaparaven tot. També va fer que el rock pogués ser novedós, original (fins a cert punt), cool, interessant. Tots ells adjectius que li quedaven gran al génere de feia molts anys. Va originar tot un allau de grups i discos que van fer reviure el rock com no es veia des dels '70s. Tot això al començament d'un nou mil.leni. Màgia pura
Estrena discogràfica en directe (gens habitual a l'època) amb un so cru, despullat, ple de riffs incendiaris i lletres més incendiàries encara. Fora de tot això, ha passat més a l'història pel seu to revolucionari que pel seu contingut, rock brutot i accelerat
Disc d'electrònica d'ambient, l'anomenat downtempo. El primer, més conegut i recomenable de la banda. De la mateixa manera que amb altres artistes similars com Air o Boards of Canada, els millors moments, com l'inicial 'So Easy', excel.leixen, però hi ha molt minuts de pura ambientació; que transcurreixen de forma agradable però gens essencial
Van ser de les bandes que millor van predir, o modelar, el que havia de ser la revolució rock que sobrevindria als '90s. Juntament amb bandes com Pixies, Jane's Addiction o Sonic Youth, es van avançar a la seva época i des dels '80s ja creaven les bases de tot el que hauria de venir. Aquí encara abusen del soroll, emborronament de guitarres que fan de temes com 'Don't' simplement un acumulament d'acoblaments més aviat insoportable. Però també hi ha temes com 'Freak Scene', 'Pond Song' o 'They Always Come', que mereixen el seu lloc a la història del rock alternatiu dels '80s
Hip hop relaxat i compromés, amb algun tema interessant com 'Bonita Applebum' o 'I Left My Wallet in El Segundo'
Només pel seu valor històric ja es mereixedor de les 5 estrelles, però és que a més el concert agafa a Dylan en un dels seus millors moments artístics, i les dues parts del concert, acústica i elèctrica, contenen interpretacions d'un gran nivell
Synth pop primigeni en el seu estat més fred, robotic, impersonal... i creatiu. Aquí, a més, està 'Cars', un dels grans temes del génere. Tot i que faria uns quants bons discos més, mai milloraria el que va presentar aquí i a l'anterior 'Replicas' amb Tubeway Army. Però en aquests dos anys va excel.lir de forma magistral
One of greatest rock albums in the 80s... and history. All killer, no filler from the beginning to the end
Country clàssic de manual, amb una interpretació de primer nivell i unes composicions una mica genèriques, però que la veu de Jones i els arranjaments les milloren. Si pateixes de mal d'amors, alguna de les lletres et fan empatitzar força
Curiós disc de hip hop, amb unes bases i samples força efectius i unes lletres força infantils... no està malament, però res imprescindible
En una època de cúspide creativa, semblava que innovar era obligatori, i això porta a intents fallits com aquest
Amalgama de samples i retalls dels '80s i de diferents estils per generar un treball més cerebral que encissador, tot i que és com una marea sonora que si et deixés t'acaba emportant suaument
Reggae relaxant amb molts instrumentals i la primera vegada que s'escoltava la veu i sentit melòdic tan característic de l'Ali Campbell. Res especialment memorable, però agradable de sentir i alguns temes destacables
Quan van aparèixer tothom n'anava ple. Van passar a ser els nous reis de l'indietronica per un breu període. Entre l'horrible portada i que les primeres escoltes no em van impressionar, els vaig passar de llarg. Recuperant-los ara reconec part de les virtuts que en aquell moment es vitorejaven. Molt musicals i temes que destaquen per sobre de molts dels seus contemporanis. La portada no ha millorat amb el temps, però
Estaven en un moment màgic. Tot el que feien era or pur. Barrejat amb breus anuncis inventats com part d'un cert concepte que unificava l'àlbum, temes com 'Tattoo', 'Our Love Was', 'Odorono', 'I Can't See for Miles', tots ells tan bons i tan sixties, fan del disc un imprescindible, i de l'época un pou de nostàlgia, fins i tot per tots aquells que no la vam viure
Elecció curiosa a la llista, sent el menys interessant de tots els discos que van publicar Eagles a la década dels '70. Malgrat això, el començament amb 'Take It Easy', el so aletargat de nit d'estiu a 'Peaceful Easy Feeling' i el to de rock cailfornià de la resta del disc, amb certes arrels country molt ben integrades, el continua fent un disc molt recomenable
El sentit de la melodia i la seva creativitat musical ja es van fer ben paleses amb Housemartins. Com si volgués deixar emprempta a cada década amb el so que li correspon als diferents temps, Norman Cook es va treure de la màniga un dels discos més cacarejats a l'época, vitorejat per gairebé tothom. En realitat, viu dels seus millors temes. 'El començament amb 'Right Here Right Now' i 'Rockefeller Skank' és certament espectacular. Però la resta del minutatge perd molta efectivitat, amb moments aquí i allà, com a 'Praise You', on es recupera puntualment
Roots reggae que basa gran part del seu atractiu en les lletres. L'inicial 'Marcus Garvey' i la posterior 'Slavery Days' són molt potents en tots els sentits, però després es va deixant anar cap a un so més genèric. Tot i així, un treball molt sòlid de reggae clàssic en una de les seves millors époques
Disc inaugural que presenta tota la imagineria que farien famós al personatge. Atacs aquí i allà, autoindulgència a dolls, ego exacerbat i sessió terapèutica tot en un amb unes rimes d'alt octanatge i un rapejat a nivell dels millors. El següent disc el catapultaria, i de fet seria bastant millor, però aquí trobem el bressol de tot el que hauria de venir
Històric i influència de tantes coses que vindrien després. Feedback a volums de vegades insoportables que amaguen grans melodies pop. Tot i ser excel.lent, ha passat més a la història pel seu caracter revolucionari que perquè realment sigui una obra mestra
Inesperat triomf de pop lluminós i infecciós. Venint d'una boy band, ningú esperava que Williams es treiés de sobre les puces de les expectatives amb aquesta col.lecció inspirada, on més enllà dels triomfs de 'Let Me Entertain You' i , és clar, 'Angels', també sobresurten altres com 'South of the Border', 'Clean' o 'Old Before I Die'
Un mèrit indiscutible ser capaç d'editar tres grans discos de r&b/soul modern sense cap d'ells pugui ser considerada una obra menor. Aquest tercer comença amb una joia com 'You Ain't the Problem' i conté altres cançons amb vocació d'himne com 'Hero' o 'Living in Denial'. No hi ha pràcticament res a esquivar en tot el minutatge
No és un disc fàcil d'escoltar, però és un d'aquells treballs que va creixent dins teu fins fer-se indispensable. Temes llargs, barrejant psicodèlia, rock i moments de jazz i folk. La maestria musical dels tres components i la màgica veu de Winwood l'eleven encara més enllà
Banda sorgida de les cendres de Minutemen, i que en alguns moments en recorden a la banda mare. Aquí el so està més pulit i temes com 'Riddle of the Eighties', 'Vastopol' o 'Liberty for Our Friend' destaquen entre el millor de la producció històrica dels seus membres. Formen part de tot el moviment que a finals dels '80 va anar preparant el terreny per l'eclosió del rock alternatiu dels '90. Quedaven lluny de les seves millors bandes, però això no treu que el disc sigui força disfrutable
Una mena de barreja de jazz i tango que són força bé... només és que no és per mí, malauradament
El tema inicial és soul jazz en tota la seva intensitat. Després entra 'Rivers of My Father', un tema de més de 8 minuts que segueix l'estil incorporant la veu i les lletres característiques de l'autor. El tema més conegut és 'The Bottle', que juntament amb 'Back Home' són els més animats del disc, com a mínim pels seus ritmes, que no per les seves lletres. Un disc que s'aprecia més pel valor líric d'Scott-Heron i per la seva expressió vocal, amb uns acompanyaments de primera classe, sobretot en aquest cas el treball a les tecles de Brian Jackson
No van fer un disc dolent. És clar que només van fer tres... aquest, el del mig, és el més atmosfèric, el més proper al rock gòtic com a génere. El seu ambient opressiu i els seus ritmes durs li donen gran part de la seva personalitat. I no hi ha cap tema que sobri. La banda estava en un moment molt dolç de creativitat
El que se suposa és una de les peces clau del rock alternatiu dels noranta. Escoltat ara i vist en retrospectiva, la sensació és que sempre va haver-hi més pa que formatge. Un bon disc amb alguns grans temes, que viu sobretot del seu aire DIY i del seu esperit honestament alternatiu
Un d’aquells discos on la paraula maduresa cobra sentit. Les trifulques i desamors entre els membres es deixen sentir durant tot el minutatge i les melodies festives marca de la casa deixen espai aquí a cançons més complexes que donen una nova dimensió a l’univers musical dels suecs. ‘One of Us’ és el hit del disc, i molt bon representat de què espera a qui s’adentri en la resta del treball
La importància del disc ve donada pel seu valor històric. Un dels treballs més representatius dels noranta, editat just a començaments de la década, com un tret de sortida de tot el que havia de venir, en un any que va ser màgic per la música. Amb els anys ha perdut part de la seva força, pero continua sent un milestone que suporta el pes de la seva història
Un dels debuts dels '90 per autonomàsia. 'All I Wanna Know' i 'Run, Baby, Run' són dos dels grans temes de la primera part de la década. La resta connecta amb l'esperit de creació del disc: llibertat de moviments, inspiració i la xispa d'un grup d'amics reunint-se cada dimarts per fer música i passar-s'ho bé
Com va passar anys més tard amb Phil Collins y ‘In the Air Tonight’, sembla que Peter Gabriel es guardava el seu hit per iniciar amb bon peu la seva singladura en solitari. ‘Solsbury Hill’ és un d’aquells temes pop perfectes. Però la signatura més comercial de Gabriel també es deixa a ‘Here Comes the Flood’ i ‘Modern Love’. Tot el disc és recomenable i deixava pistes de l’exitosa carrera en solitari que tot just començava.
No és un disc senzill. No té les grans cançons que poblaven els seus discos de mitjans dels '60 i d'alguna manera avança la musicalitat de la banda en la década que s'havia d'iniciar. Tot ell és un conjunt ferm de temes pop amb una temàtica marca de la casa que amb el temps acaba agafant un pes important dis la discografia d'una de les bandes pop més importants de la història
El disc comença força bé, amb dos temes lluminosos i melòdics com 'I Hang Suspended' i 'Upon 9th and Fairchild', però a poc a poc va perdent el rumb dins una lisèrgia psicodèlica sense gaire espai per la melodia. Malgrat tot, aquí i allà van brotant brillants temes pop de tant en tant: 'Wish I Was Skinny', 'Best Lose the Fear', 'White Noise Revisited'...
Va ser el disc que ens va portar a tots els que ens hi vam enganxar a descobrir algunes de les influències de les quals tan s'enorgullien a les entrevistes: Wire, Gang of Four, Talking Heads... La manera que van tenir els escocesos d'unir-les en un so propi, amb un estil i imatge tan cuidat els va portar a tenir un éxit molt merescut i al disc a ser un dels clàssics intocables de la meravellosa meitat dels 00's
Més musical que els seus treballs anteriors, i les cançons viuen per elles mateixes i no només per les seves lletres. Res per embogir, però una grata sorpresa, venint d'una artista que sempre m'ha semblat sobrevalorada
Disc complicat i enrevessat com pocs. Per ser pop dels '80 no podia quedar més lluny dels seus contemporanis. Però la seva creativitat és desbordant. Com més el coneixes més l'estimes
It should clearly belong to the list '1001 Albums You Should Not Hear Before You Die'
Un d'aquells discos d'r&b suau i melós que durant els 90 van proliferar. Més llarg que un dia sense pa. Això sí, 'Waterfalls' és una meravella
El començament de la trilogia per la qual seria més conegut el seu protagonista. Aquest segurament és el més fluix dels tres, però continua sent un dels clàssics del génere dels '70s. La cançó titular és imprescindible, i la resta destaca per la veu tan increïble de Green, que millora totes les composicions, incloent la versió de 'How Can You Mend a Broken Heart' de Bee Gees
One of most refined cult bands in history. Only three records, each of them a masterpiece in its own terms. This one's the last, the most mature, melancholic, musical, complex of them three. Sometimes it is so beautiful it hurts
Un compositor com n'hi hagut pocs, però les seves cançons normalment brillen més en veu d'altres artistes. Aquí l'exemple més clar és 'You Can Leave Your Hat On', infinitament potenciada anys després per Joe Cocker. La seva veu rasposa i arrastrada té cert encant, però
Rock's quintessential album. History which surrounds it: tax exile, recording in the French villa through so many nights of drugs and jams, guest appearances, etc make it even more magical
Jazz vocal d'una veu mítica a un club de Xicago, que s'intueix ple de fum i a la penombra. L'ambient està força aconseguit, començant per la presentació inicial, i amb una banda de només quatre membres, destaca la veu imponent de la Vaughan en el seu millor moment
Boutade musical pròpia dels 70s. Barreja de música de cambra amb tonalitats de jazz, melodies pop i dos temes per conservar, l'inicial 'Penguin Cafe Single' i la llarga però suggestiva 'The Sound of Someone You Love Who's Going Away and It Doesn't Matter'
Whoever produced this list mistook variety for making room for all kind of (pseudo)musical attempts despite its quality
Un dels exemples més captivadors de la world music. No cal que t'agradin els sons d'arrels africanes per poder disfrutar d'aquest disc, que t'arrossega a un estat gairebé hipnòtic
Unmissable, essential. A must listen for every member of the human race
Un curiós projecte de modernització del tango, incorporant sons de la música electrònica, tot plegat molt chill out, sense perdre l'ànima de l'estil principal. Els resultats són força millors del que es podria pensar a priori, tot i que no passa de curiositat, fruit d'uns anys on aquests experiments van proliferar sovint
Country folk old school cantat amb sentiment. Next
La història ha estat benèvola per Destiny's Child, gràcies a l'ascensió al superstardom de Beyoncé i als hits de Kelly Rowland. Però escoltat amb els anys que dóna la perspectiva, no passen de grup correcte de r&b típic de l'época, a l'estil de TLC, En Vogue i tants d'altres. Aquí destaca 'Independent Women, Pt. 1', hit potent.... i poc més
Rock and Roll at its prime. And at its best
Reggae pop ideal per una tarda de chill-out a l'aire lliure. Però ni el nou Bob Marley ni la joia del génere que es va vendre a la seva época
Si hi ha alguna banda que es mereix amb justícia el sobrenom de "nous Beatles", és Crowded House. I 'Woodface' és el seu millor disc. Algunes cançons genériques, però el nombre i qualitat dels seus hits és impressionant. En un any excels per la música, aquest és segurament el disc més atemporal de totes les obres mestres que van veure la llum aquell 1991
Una de les bandes que sí va saber portar el soroll i l'experimentació a bon terme. Els seus primers dos discos són imprescindibles. L'estrena, 'Isn't Anything' va obrir el camí al shoegaze i a bona part del rock alternatiu dels 90
Tot i sobresortir per la seva imatge i actitud, el seu so no difereix gaire dels grans noms d'aquell moment. Potser més clarament metalers que Korn o Limp Bizkit, però incorporant igualment sons d'altres géneres, especialment del hip hop. Aquest primer disc no és el seu millor treball, però conté alguns bons moments, com '(sic)' o 'Wait and Bleed'
Fa poc em va tocar escoltar 'Here's Little Richard'. Ara aquest, un altre dels grans treballs d'aquell 1957. La inicial 'Blueberry Hill' és un rock primigeni imprescindible. I a partir d'ella, tot un seguit de grans exemples del rock en el seu estat més pur, tot just sortint del rovell de l'ou
Thrash metal brutal i directe, gairebé tocant la frontera del death metal. Va ser el seu disc d'inflexió, la que va semblar en el seu moment la seva gran obra mestra... quan encara no havien aparegut 'Chaos A.D.' i 'Roots', que aconseguirien estar per sobre. Però ja eren una altra cosa. 'Arise' és un portentós exemple del millor thrash metal, i un dels discos icònics del génere
Rock alternatiu molt proper de vegades al que feia a l'época Animal Collective, sense arribar al seu grau de creativitat. Al seu moment se'l va reverenciar, però realment no era per tant, tal com testifica el temps que ha passat des d'aleshores
Mai he entés la reverència que van tenir els seus primers treballs. PJ Harvey és una artista amb totes les lletres, i des del seu primer 'Dry' va deixar clar que alguna cosa molt interessant hi havia allà gestant-se. Però és la seva evolució la que ha anat catapultant-la cap a l'olimpe del rock alternatiu. Aquest segon disc és molt decent, té riffs, lletres i moments per conservar. Però el seu esperit, gairebé DIY, i la crudesa del so i l'actitud el fan poc atractiu per la majoria d'oients
Els tres primers discos de Living Colour són una de les millors representacions del rock alternatiu de canvi de década. 'Stain' s'orientava ja directament cap al hard rock, pero 'Vivid' i 'Time's Up' presenten una amalgama de sons i estils que caracteritzen molt bé aquells anys. A més, són dels que millor aguanten el pas del temps. Escoltar avui '(Open Letter) To a Landlord', 'Memories Can't Wait', 'Cult of Personality', 'Glamour Boys' o 'Broken Hearts' et transporta a aquells anys, però a la vegada tenen plena vigència artística. Una gran banda que es va merèixer més continuïtat i un èxit més a l'alçada d'altres com els Peppers o Faith No More. Amb aquest primer treball els hi van plantar cara de tu a tu. Molt a prop de les 5*
Folk britànic de primera línia en el seu moment històric de major creativitat. Més accessible que altres discos seus o que contemporanis com Steeleye Span i Fairport Convention, però tot i així molt arrelat al génere. L'inicial 'Light Flight' és hipnòtica, una de les millors representacions del folk britànic d'aquells anys
La consagració artística de Beth Orton. Bon disc, que per mí aconsegueix els millors moments quan s'envolta de bases i samples que en el seu format més purament acústic. El millor exemple és la versió de 'Central Reservation' amb les aportacions de Ben Watt, en contraposició amb la versió original. I on més brilla el disc és a 'Stars All Seem to Weep', una cançó magistral com a fusió de l'univers del folk i l'electrònica. Llàstima que no es prodigui gaire més en aquest aspecte
La pura essència del funk. Temes inacabables amb títols impossibles i molt de groove, ritmes per sobre de melodies i una base instrumental brillant. Si et deixes, t'acaba arrossegant sense remei. Però t'has de deixar
Old school country de tres pesos pesants del génere. No sóc suficient conexiedor del génere per poder valorar amb justícia. M'ha semblat simplement passable
En una discografia gairebé inabarcable, aquesta continua sent la joia suprema. El segon treball d'Adams l'agafa a Los Angeles fugint de mal d'amors a Nova York. I, com diu la llegenda, les ferides propulsen la creativitat. Com a la majoria del seus treballs, continua havent molta palla, però aquí el blat és d'una qualitat excel.lent
El disc comença millor que bé amb 'Little Fury Things', una de les seves millors cançons. Però a poc a poc es va desdibuixant en una amalgama de distorsió que tracta de buscar la melodia de forma més punyent que Sonic Youth, però sense gaire éxit en la majoria dels casos. Millorarien la seva fórmula en discos posteriors. Aquest té el mérit d'haver estat editat en els albors del rock alternatiu i de ser bressol de tot el que havia de venir als '90. Però no és cap milestone per si mateix
Es tracta del disc més ambiciós del trio, i segurament el seu millor treball en conjunt. Barreja temes de pur punk hardcore com 'Tough Boy' o 'Heart Attack Man', apropaments al rock alternatiu, mantres hindús, jazz i altres més pur hip hop marca de la casa. Entre la col.lecció, un dels seus millors singles, 'Sabotage', i temes hipnòtics com 'Flute's Loop'
He de reconèixer que al seu moment la música del duo no m'arribava; més aviat al contrari, em provocava cert rebuig. Però amb el temps transcorregut, cal admetre que discos com el present excel.leixen en el seu génere. Atmosfèric, amb unes bases hipnòtiques i la veu encara més hipnòtica de Tracey Horn. Perfecte per una estona de chill out amb cos i ànima. I moments com 'Single', 'Wrong' o 'Walking Wounded' t'absorbeixen dins el seu univers sonor
Tret de sortida del country rock, i encara avui un dels millors exponents del génere. La màgia conjunta de Gram Parsons i Chris Hillman brilla amb llum pròpia i temes com 'Christine's Tube', 'Sin City', 'Dark End of the Street' o 'Wheels' són ja icònics
Era tan complicat donar continuació a un disc tan revolucionari com 'Nevermind' que la banda va acabar morint en l'intent, tot i finalment aconseguir-ho. El resultat no ens va satisfer en el moment a cap dels teenagers que deleitàvem per una continuació dels himnes de 2 anys abans. Era impossible assolir-ho. Escoltat décades després, 'In Utero' és una més que brillant continuació. Musicalment més agressiu, vehicle per l'expressió d'una manera crua i sincera de l'angústia vital de Cobain, al mateix temps que evolucionaven cap a un rock més punk i distorsionat, cada vegada més proper a Sonic Youth i menys a Pixies
Bona descoberta. Brit pop de banda maldita arrastrada per la consumició de drogues, amb unes lletres que relaten l'adicció i unes melodies més que decents
El punt d'inflexió en l'etapa de maduresa de la banda. Nous instruments, composicions més intrincades, noves influències, sobretot de la música oriental. La màgia i la inspiració seguien en el seu punt àlgid i el nou camí no feia sinó fer-los encara més interessants com a grup musical, i no només com a fenomen social
Sàtira i experiment. Els primers discos de Zappa rebosaven de tots dos conceptes i ho feien amb una inspiració reservada només pels genis. No tot el minutatge té la mateixa qualitat -cap al final de la segona part del disc la cosa afluixa bastant- però continua sent un dels exemples més representatius de la millor innovació artística dels '60
Els primers discos de Costello amb The Attractions són per conservar i anar disfrutant any rera any. A cada escolta pots trobar nous detalls i noves cançons que destaquin de la resta. Els dos primers són dos obres gairebé mestres, epicentres de l'época més creativa en la història del pop rock
En el seu moment àlgid de glòria, fent bandera d'una época i un moviment. Jo estava a l'altre extrem estètic i actitudinal, així que mai van ser sant de la meva devoció
Disc lluminós i radiant. Ple de melodies pop i harmonies vocals encisadores, perfectes per disfrutar d'un diumenge matí assolejat. El so i la producció són molt de l'época, però a la vegada les cançons sonen atemporals, si val la contradicció.
Not really usual to release a masterpiece with your third record. Even more uncommon is producing after that another four masterpieces in a row, each of them better than the last one. That's how you become an iconic band for the ages I guess
In the middle of punk/ melodic hardcore revival of the mid nineties, these beasts popped up and showed us what concepts like punk or attitude really meant. Honestly, I still preferred 'Dookie' or 'SMASH' -and still do, but this one was a great companion, a well received and deserved fist in the face
Al 2006 sonaven molt frescos i eres un plaer estiuenc de primer ordre. Al 2012, quan 'In Our Heads' va ser publicat, ja havien perdut gran part de la seva màgia. Indietronica solvent, però sense punch diferencial. 'Motion Sickness' continua sent un dels seus millors temes, això sí
Veig que després de la primera edició del llibre, a les següents actualitzacions continuaven insistint amb discrets discos de hip hop, vulgars "un de tants" amb producció molt de l'época i un gust per buscar melodies properes al pop. Prescindible
One of those records which owes more to its history than to its values. A couple of great tracks/covers, 'A Message to You Rudy' and 'Too Much Too Soon', a wonderful cover and the birth of a movement, label and attitude which would become pretty relevant at late 70s/early 80s. Very far from a masterpiece though
An undeniable milestone at Neil's impressive career. A strong contender when looking for his best record and a masterpiece from start to finish, not a single weak track. 'Heart of Gold' is one of the most beautifully sad songs ever written
El disc shoegaze per excel.lència. Complexe, mil capes i textures, amb melodies embrutades però presents. La innovació i experimentació ben enteses en un disc que gairebé defineix una década
El rock alternatiu dels 80 en el seu pinacle creatiu. I va haver uns quants artistes i discos que van estar a la seva alçada aquells anys, com Pixies o Hüsker Du, però molt pocs el van millorar
Un diamant de la música electrònica més atmosfèrica, que va sorprendre tothom quan va ser editat. Acaba sent addictiu amb les escoltes. Una veu intrigant i uns arranjaments captivadors que van fer de l'obra una joia atemporal
Un d'aquells discos que justifiquen una carrera (i una vida!). Una de les obres mestres indiscutibles dels '80 i un treball que va marcar una época. Per ell no passen els anys
Folk d'autor passat per les mans de Bernie Taupin. Potser requeriria de més atenció de la qual es pot dedicar en una escolta superficial. Sembla que es valora sobretot per les seves lletres. Té sentit
Un d'aquells discos reverenciats per la crítica que no tenen per on agafar-se. La inicial 'This Town Ain't Enough for the Two of Us' és realment bona. Un exercici de creativitat i d'experimentació amb un bon resultat final... però poca cosa més. La resta navega per l'histrionisme i la voluntat d'epatar, amb uns resultats més aviat pobres
The birth of a genre. The image, the attitude and the sound have long since become outdated, so it may be difficult to understand today the mixture of respect, mystery and fear that a 13 or 14-year-old teenager experienced in the early 80s while browsing through the record store to find this record, or listen to its songs. A real milestone from the early years of metal
Un disc del moment. Per disfrutar en ple viatge de drogues psicodèliques a finals dels '60, preferiblement en algun local directe a San Francisco. Tantes décades després, en ple s XXI, sona com una letargia del passat. Jams inacabables, pesades, amb un so ja molt superat
Country carcerari old school, el començament de la carrera de Merle Haggard com un dels grans del génere i un dels pivots de la seva temàtica i del seu so
Primer disc després de la recuperació comercial que va suposar l'especial de la NBC l'any anterior. Aquí continua amb l'estat de gràcia després d'uns anys de films discrets i bandes sonores obviables. Amb acompanyament de luxe dona vida a unes quantes versions i uns temes inèdits liderats per la increïble 'In the Guetto'. Llàstima que 'Suspicious Minds' i 'Don't Cry Daddy' quedessin fora del llistat de cançons editades. Eren la cirereta que hagués portat el disc a l'status d'obra mestra
Rara avis entre els artistes, els seus primers dos discos disten d'estar entre els millors de la seva discografia. En aquesta estrena ja deixava mostres de classe amb un dels seus millors temes, 'American Girl', però també amb altres joies menys conegudes com 'Breakout', 'Mystery Girl' o 'Luna'
Un àlbum original i creatiu amb barreja de géneres, instrumentals, sons fronterers, rock alternatiu dels 00's... Calexico mai van ser punta de llança de res, però són un dels segones divisions a disfrutar de tant en tant i aquí es troben en el seu millor moment
'Man Out of Time' és un dels millors temes de la seva discografia. I una de les millors mostres d'un exemple perfecte de la maduresa artística de Costello: lletres intel.ligents, arranjaments precisos i melodies addictives. I 'Imperial Bedroom' un dels millors treballs on tot això es dóna duna manera més acurada
L'àlbum sorpresa de Bowie. Ningú s'ho esperava, tothom va delir. La referència a la portada de 'Heroes' encara va augmentar més el hype. El contingut, passats els anys, no era tan magnífic com es va voler creure en el seu moment. Però sí molt consistent. Uns quants dels millors temes de la seva etapa madura estan aquí, 'The Stars (Are Out Tonight)', 'Where Are We Now', 'I'd Rather Be High'. I també un petit reguitzell de petites perles a descobrir: '(You Will) Set the World on Fire', 'Valentine's Day'... Entre les 3 i 4 estrelles, però el factor Bowie empeny cap amunt
La llegenda diu que el disc de Big Boi, 'Speakerboxxx' empal.lideix davant la màgia de 'The Love Below' d'Andre 3000. I la llegenda té raó. Més enfocat al hip hop i amb alguns temes resultons, la proposta de Big Boi queda totalment eclipsada per la frescura i la creativitat que penetren a 'The Love Below'. Aquest conté 'Hey Ya', que ja per si mateixa justificaria la seva adquisició, però gairebé tot ell és una obra per recordar i perdurar, inclosos els seus interludis i apropaments a altres géneres, fent del protagonista el millor deixeble de Prince en aquells anys. 2 estrelles el primer disc i 4 pel segon disc
Pares de tot el moviment hair metal dels '80. Curiosament des de Helsinki, molt lluny del glamour i estètica de L.A., bullidor de tota aquella escena. Discografia molt curta però impecable. I aquest tercer disc és una bona mostra de la seva facilitat per les bones melodies i per uns temes irresistibles. La veu de Michael Monroe és de les millors del rock 80's, i les guitarres d'Andy McCoy fan la resta. No hi ha tema a saltar en els seus poc més de 40 minuts de música. És impossible de no disfrutar
El disc és una de les causes que es posés tan de moda a finals dels '80 i començaments dels '90 aquest r&b ballable, sense cap gust ni mèrit estètic i estèril en quant a sensacions. Ritmes sincopats que provoquen més mal de cap que una altra cosa, l'únic que se li pot valorar a la germana petita de MIchael és la seva ambició per crear un 'What's Going On' dels '80, amb lletres suposadament saberudes i socials. Va vendre tot el que va voler, engendrant després del seu éxit incontables abortaments igual o pitjors a aquest
Reverenciat tant o més que els últims discos de la seva germana, en realitat no és més que un altre disc de r&b ensopit, lletres pretencioses i no gaire cosa que aportar
La banda que millor va saber fusionar jazz i rock. Com a mínim en la seva versió més complexa, ja que Steely Dan li va donar un toc comercial i melòdic que B,S&T mai van assolir. Aquest segon disc excel.leix per les versions que fa de clàssics de Traffic, Billie Holiday, Laura Nyro i, sobretot del 'You've Made Me So Very Happy' de Brenda Holloway. A més, una intro i outro obviables, i alguns temes propis interessants, inclós una jam de jazz rock de gairebé 12 minuts
Van ser la continuació natural als '80 de l'esperit i so de Funkadelic o Parliament la década anterior. En aquesta recopilació, que inclou relectures d'alguns dels seus primers singles, acrediten la seva fama com un dels pioners del hip hop a tenir més en compte. Sona molt old school i una mica passat de temps, però mereix el seu estatus
One of the artistic highlights of some of the most original and creative years in music history
Van demostrar que es pot fer rock clàssic i ser originals, aportant novetats en un génere tan desgastat. És clar que pertany a una època on les influències de la new wave o power pop són difícils d'evitar (per sort). Versions que milloren les originals, temes tan bons com 'Brass in Pocket' i 'Kid', i per sobre de tot, la veu i carisma de Chrissie Hynde fent de tot plegat una barreja irressistible que havia de perdurar décades
Electrònica barrejada amb música hindu, amb un resultat curiós però poc engrescador. Tot i que, sincerament, m'ho esperava pitjor. Cal reconèixer la perícia a l'hora d'integrar les diferents influències i el resultat sona bastant sòlid. Simplement, no és per mi
M'ha sorprés. Més accessible que la majoria de discos de country de la llista. Honky tonk pur, però temes com 'Because of the Wind', 'Tonight I Think I'm Gonna Go Downtown' o 'I'll Be Your Fool' fan de bon sentir i mereixen ser conservats
Entenc el génere i propòsit que contextualitza el disc. El negativisme, ruidisme, pessimisme industrial de so pesat i abrassiu que va sorgir a finals dels '70, començaments dels '80, potser els anys de més i millor efervescència musical, amb bandes com Throbbing Gristle i els aquí ressenyats. La disonància i paisatges musicals adversos que busquen l'incomoditat en l'oient, gairebé el seu rebuig. Tot això com a corrent i propòsit artístic està molt bé a priori. El problema aquí és que no hi ha pràcticament música. El disc sembla més una postura o un alegat que un treball discogràfic. El tema que dona títol deixa alguna senyal de creativitat, però poc més. Com a persona molt més orientada a la llum, a l'optimisme i la vitalitat, no només em desagrada el contingut de 'Kollaps', també rebutjo tota la seva intenció
Un dels del podi del trip hop. I segurament és la banda que millor va saber definir el génere, i totes les seves particularitats. Sobretot amb aquest disc
Madonna es trobava en un moment dolç, després de la seva recuperació artística i comercial amb 'Ray of Light'. Aquí va continuar amb la seva pròpia reinvenció com a icona rellevant en el nou mil.leni. Ho feia, de nou, juntant-se amb alguns dels grans noms del moment. Una tàctica intel.ligent que encara li serviria durant un bon grapat d'anys. El resultat és un treball interessant, inspirat, basat en les cançons, cada una d'elles tractada com una obra en si mateixa. Temes com 'Nobody's Perfect', 'Amazing' o el propi 'Music' es troben entre el millor de la seva discografia; tot ell un treball molt consistent
Un manifest a l'alçada d'un geni. Fotos familiars, so lo-fi i cançons que van des la magnificiència de 'Maybe I'm Amazed' a la solvència de 'Teddy Boy', passant per exercicis inacabats, esbossos i experiments. Res més allunyat de la grandiloqüència de 'All Things Must Pass' o l'ambició de 'Plastic Ono Band'. Demostra la seguretat en les capacitats d'un mateix i el compromís només amb la pròpia creativitat
Dins dels exercicis de surrealisme musical, barreja de psicodelia, amb r&b, pop, rock de finals dels seixanta, que de forma preeminent van abanderar Captain Beefheart, Frank Zappa i acòlits, 'Safe As Milk' és dels més interessants, amb temes més accessibles i melodies més distingibles
El disc previ a la transformació de Paul Simon en defensor de la world music al revolucionari 'Graceland'. Aquí no hi ha traça del que hauria de venir 4 anys després. Més aviat és una continuació del cançoner històric de l'artista. Cançons agradables d'escoltar, amb el savoir faire habitual de Simon, però res especial. Curiós que s'hagi fet lloc a la llista
Un dels pares del hip hop, que cinc anys després d'aparèixer ja s'havia d'estar reivindicant. Escombrat al començament pel gangsta rap i el rap més dur d'artistes com Public Enemy, 'Mama Said Knock You Out' és el seu manifest d'autodefensa, que comença des de la mateixa portada. Res de nou en el génere, i els temes també pequen del mateix, same old shit, que dirien ells
No sé què li va donar al món per escoltar i encimar discos com aquest a finals del '90. Ara ja sona totalment superat i per sort no va generar cap escola ni influència futura. Hi ha algun tema salvable, sobretot cap al començament del disc, però la major part del minutatge només té sentit en aquells temps, a on et transporta automàticament
El treball on totes les virtuts i característiques de la banda van trobar el seu punt àlgid. Els arranjaments, les melodies, la grandiositat musical del trio i vocal de Geddy Lee. Tenen un bon grapat de discos Top, però aquí és on més van excel.lir
Homenatge al funk des del jazz, amb un so eclèctic d'ambdós géneres, sofisticat i transformador. 'Watermelon Man' és el tema més conegut del disc, però on destaca realment és en l'elegància embriagadora de 'Van Meilter'
Possiblement el disc on la veu d'Aretha sona millor i més segura de si mateixa. La seva interpretació de temes com 'Chain of Fools', (You Make Me Fell Like) A Natural Woman' o 'People Get Ready' demostren la confiança de la cantant en les seves possibilitats
Una altra ració de hip hop/ r&b suposadament clau en l'evolució del génere. En realitat, és més avorrit que una princesa de rosa i es fa més llarg que un dia sense pa
Un dels discos atemporals que són molt dels '90, però que en realitat podrien pertànyer a qualsevol era. La seva llegenda negra engrandeix el mite, però el disc per si mateix és gairebé perfecte. Temes com 'Grace', 'So Real', o una de les millors versions de la història, l''Hallelujah' de Cohen són eteris, gairebe espectrals, tan personals com irrepetibles. Cap al final del disc baixa una mica el llistó, és el que el separa de ser una obra mestra
If the idea was to make the 1001 list eclectic and varied, I can think of a thousand better options than this rubbish.
Un àlbum que té tant de poesia com de música. Nascut d'una desesperació i profunda tristesa, és com un plor catàrtic de més d'una hora. Plor revestit d'una música espectral, inspirada
Concert mític de swing que va revitalitzar el génere i va coronar a Ellington, sent el seu disc més venut. OK, but not my thing
Hip hop old school de la ma d'una de les primeres badass del génere, que va obrir portes a moltes formacions femenines la década posterior. Més enllà del sexe de l'intèrpret i de les seves rimes feministes, el disc sona com un potent representant d'aquella generació de discos rap de finals dels '80. Un dels millors de la fornada. I temes com 'The Pros' i 'Wrath of My Madness' sonen igual de bé ara que aleshores
Tres quarts d'hora d'exercici psicodèlic, lisèrgic, experimental per moments. Molt del moment i molt per experimentar en el correcte estat d'alteració mental
Intent de resurgiment de Dion com a cantautor seriós, de la ma a la producció ni més ni menys que de Phil Spector. L'experiment funciona només a mitges, perquè falta l'element més important: les cançons.
El seu debut en solitari i el seu millor disc com a intèrpret, de moment (2023). El record de The White Stripes impregna encara la major part del so i les cançons. Petites píldores de blues rock fetes amb cura i savoir faire. Res que canviï el món, però un treball força consistent. La portada i l'elegància en la presentació del vinil li fa sumar encara més punts
Tot i l'excés de hip hop a la llista, cal reconèixer que al treball d'Skepta hi ha molts motius per a disfrutar de l'escolta. Un flow que enganxa, uns beats de primer nivell, i unes lletres que allà fins on he pogut entendre, dibuixen molt bé la realitat del Londres del 2016. Les col.laboracions acaben d'arrodonir un dels millors discos de hip hop dels '10s
Gairebé a mig camí entre el hip hop i el funk rock, el disc sap com aprofitar-se del millor de cada génere per anar moldejant un treball que passa ràpid i deixa senscions de felicitat pel seu recorregut. Pharell Williams és cos i ànima del treball, i aquí es trobava en un dels seus millors moments artístics. 'Drill Sergeant', 'Fy or Die', 'Waiting for You'... et donen ganes de saltar, ballar, riure... Un feel-good album de manual
Una de les grans estrelles del hip hop comença el seu recorregut com a autèntic badass en aquest treball, on demostra una sinceritat que no tornaria a igualar. Un flow espectacular i uns temes que deixarien petjada en el génere durant la década que tot just començava. Malgrat tot, el disc s'envolta d'un aura històrica que el seu contingut no justifica
Un dels grans discos en directe dels '70. Van Morrison en el seu millor moment creatiu (que no personal), després d'una sèrie d'àlbums imprescindibles, recluta una banda de primeríssim nivell amb músics clàssics, de jazz i de rock i s'embarca en una sèrie de concerts que el contemplen en la cúspide de la seva carrera. Versions de clàssics del soul i r&b, i poderoses lectures d'alguns dels seus millors moments en solitari i Them (tot i que no recull l'execució de 'Brown-Eyed Girl')
Primer treball dels galesos, i més accessible que futurs discos futurs on la passió per experimentar se'ls hi va anar de les mans. Aquí hi ha cançons, i fins i tot n'hi ha alguna de bona. Res de l'altre món, però. I en uns anys on l'eclosió en la qualitat de la música britànica va tornar a dur a les illes a una època daurada, aquest 'Fuzzy Logic' no s'apropa ni de lluny als millors treballs d'aleshores
'Tarkus' el tema és un bon exemple del millor rock progressiu en la seva millor época. Infinit, canviant, inventiu, melòdic... La segona cara del disc, sis temes curts, mostren la cara més accessible de la banda. En resum, aquest és probablement el seu millor treball
De la nova fornada del hip hop de finals dels 10s, començaments dels 20s. Reverenciada un pél massa, però cert és que la seva proposta està un o dos esglaons per sobre de la majoria de figures de la seva generació. Aquí és on va començar a despuntar
A near masterpiece from the late 00s. With his baritone voice Callahan grows from the lo-fi approach of Smog to a more personal and developed music. Sometimes you feel him so close it hurts. His particular sense of humour somehow makes the album stronger. Hope always defies despair
En anys de competència comercial amb Britney Spears, Christina Aguilera va voler distanciar-se del pop més comercial i apostar per un r&b més ambiciós, donant més protagonisme a la seva veu privilegiada. El resultat ha estat vanagloriat i reivindicat en el temps, però no és més que un exercici insuls i absurdament llarg, de gairebé 80 minuts, d'r&b blanc sense gaire substància. La portada és icònica, això sí
A rebuf de la penúltima resurrecció del rock, a començaments de mil.leni, de la mà de The Strokes, i menor mesura, The White Stripes, van sorgir tota una sèrie de bandes que van acabar amb la moda del nu metal, i van donar una nova vitalitat al rock, aquest vegada influenciat sobretot pels sons de finals dels 70. Els australians The Vines van sorgir amb força, de la mateixa manera que bandes com Kings of Leon, Black Rebel Motorcycle Club, Jet o els suecs The Hives... quins anys! Escoltat ara amb perspectiva, el seu debut 'Highly Evolved', el seu disc més recordat, és un bon exemple del que es feia aleshores, però res extraordinari. Un bon grapat de temes per disfrutar del moment, si més no
Segona obra mestra de Neil Young consecutiva... i encara no havia arribat al seu cenit. Aquí, predint ja una carrera plena de canvis, abandona el rock estrident i les jams amb els Crazy Horse que definien 'Everybody Knows This Is Nowhere' i dona el protagonisme a la guitarra acústica, el piano, i les meditacions introspectives. El canadenc en un estat de forma imparable
Disc de folk rock amb tonalitats fosques i la veu greu i pastosa de Fred Neil com a principal protagonista. Dos grans clàssics neixen aquí, 'Everybody's Talkin'' i 'The Dolphins'
Slade en el seu moment estelar, el disc en estudi que iniciaria la seva época imperial. Era poc abans que els tratges impossibles i la seva imatge glam robés protagonisme al seu rock musculós i atractiu, sense complexes. Van pertànyer a un lloc i un moment, però aquell lloc i moment, va ser tot per ells
Un descobriment de nivell molt alt. Paisatgístic, oníric, evocador... si et deixes emportar per la música, inicies un viatge memorable. Un dels millors discos de world music que he tingut l'oportunitat d'escoltar
El naixement del power pop, un génere tan maleït com la pròpia banda que el va inaugurar. El disc és excel.lent, però. Tota una lliçó de melodies, guitarres, composicions que s'adhereixen a qui les escolta, i el carisma sense comparació d'Alex Chilton
Un dels discos claus dels '90. Li manquen alguns temes més a l'alçada de '4st 7lb' o 'Yes' per arribar a la categoria d'obra mestra, però tot i així un disc a reverenciar i disfrutar
Probably the most apt band name ever. A bunch of cowboys up to their asses in heroin, that's what they sound like. Atmospheric, dilatant, with a touch of country music you won't find anywhere else. A real rara avis
Una de les primeres "reinvencions", en els albors del rock. Després d'un primer disc clau en l'escena, i de què els següents treballs anessin baixant el llistó, a la mateixa velocitat que el génere, en el seu quart treball Phil i Don donen sortida a un nou repunt de creativitat i editen alguns dels seus millors temes: 'Cathy's Clown', 'Love Hurts' (més coneguda en la versió de Nazareth), 'Made to Love'... Un dels discos més importants en els primers anys del rock
Primer disc de folk tradicional, sense rastre encara dels alegats polítics i defensa dels drets que marcarien la seva carrera. Aquí flueix la seva veu, magistral, sobre unes tonades tradicionals, que agafen nova embrenzida i vida a les seves mans
Tot i no ser un aficionat a l'electrònica, ni específicament a l'ambient, cal reconèixer aquest treball com força sòlid i escoltable. Llarg, però suficientment variat i amb els hooks adequats per mantenir l'escolta. No hi tornaré sovint, però com a referència d'un génere i un moment als '90s, mereix el seu lloc
No podia estar més allunyat del que havia fet feia només uns mesos amb els seus companys de banda. Disc catàrtic com pocs, exorcisme de tots els seus fantasmes, altaveu d'uns sentiments enquistats durant anys. Però a la vegada disfrutable, amb cançons de pop perfeccionat i produït per un dels seus mestres. Primer disc en solitari, i primera obra mestra
Després d'aportar la millor cançó de Buffalo Springfield, i de ser part protagonista d'una de les superbandes més importants de la història del rock, Stephen Stills encara semblava que havia de demostrar la seva vàlua. Aquest va ser el seu manifest. Acompanyat d'un seguit d'artistes de primera línia, va donar el millor que tenia a dins. I, malgrat tot, encara estava lluny del que feien altres comrades, com Neil Young o el David Crosby d'aquell any
Treball més deutor de les lletres que de la música. Més un petit recull de poemes musicats que de cançons. Quelcom propi del tarannà de Cohen, però aquí més cert que mai. Així i tot, la veu poderosa i punyent del canadenc destaca per sobre d'uns arranjaments senzills, crepusculars, de vegades tenebrosos. Era un mestre de la paraula, i la seva vena pop va fer d'ell un dels millors artistes de la seva generació
Un disc estrany. Indie pop dels 80, però que podria ser de qualsevol década, amb cançons extraordinàries com la que obre el disc i un toc espiritual que accentua la seva originalitat. Entre les 3 i 4 estrelles
Un dels noms més reverenciats de la world music. Aquest és un dels treballs que va editar pel segell Real World de Peter Gabriel, i dels més reconeguts a occident. Música qawwali tradicional amb un component religiós força present. Si et trobes en el mood adequat, és gairebé màgic. La millor porta d'entrada a la música qawwali
De les millors bandes de synth pop de quarta generació. Cap dels seus 4 discos (juliol 2023) és sòlid de començament a final, però sempre hi ha temes que enganxen, especialment en aquest primer i al tercer 'Love Is Dead'. Aquí, cançons com 'The Mother We Share', 'We Sink' o 'Recover' fan la feina
Un dels directes mítics dels 70. Psicodèlia, hard rock, jams i sobretot l'space rock del que són estendard donen vida a un directe inesgotable, i també de vegades inacabable...
L'estrena discogràfica d'un dels últims mites de la cultura pop. Molta gent va veure aquí la llavor del que arribaria a aconseguir Winehouse amb el seu disc posterior. Jo sincerament només escolto un disc d'r&b com hi ha molts d'altres, tirant a carrincló. Cert és que sona molt més orgànic i autèntic que la gran majoria de discos del génere que es fabricaven aleshores a USA, i que la veu de l'artista esgarrifa de bona que és, però les composicions són massa generalistes i a mi no em fa prediure la meravella atemporal que estava a punt d'arribar pocs anys després
Els de canvi de mil.leni van ser dos anys màgics per Travis. Ni el disc anterior ni res de tot el que van fer després va estar ni de lluny a l'alçada, pero aquest 'The Man Who' i el posterior 'The Invisible Band' els van assegurar un lloc al podium etern del pop britànic. Aquí, cançons com 'Turn', 'Writing to Reach You', 'Driftwood' o 'Why Does It Always Rain on Me' els van permetre liderar, per poc temps això sí, la generació de bandes angleses que naixien amb el nou mil.leni (Coldplay, Muse, Feeder, etc)
Tenien la imatge. Tenien l'actitud. I poc més... Escolta't ara, el disc homònim dels New York Dolls sona destartalat, rovellat, un disc de rock brut i sense gaire substància. Posa't en el contexte i època d'on sorgeix, els seus mèrits es multipliquen
The insipid experiments with no more substance than the goal to impress the listener already happened in 1969. A colleague of Zappa's but without his artistic savoir faire, Captain Beefheart gives light here to a sonorous experiment that sometimes comes close to music. It's laughable where it pretends to be imaginative; it's absurd where it pretends to be innovative; it's interminable where it pretends to be incomprehensible
Van ser una de les grans alegries que ens va deparar la primera meitat dels 00's. Havíem tingut pocs anys abans la recuperació del rock com a moviment cool de la mà dels Strokes, White Stripes, Kings of Leon, etc, i estava a punt d'arribar la recuperació de la new wave per part de Franz Ferdinand, Hot Hot Heat, Bloc Party, etc. Entre uns i uns altres, Jake Shears, Ana Matronic i cia es van treure de la màniga aquets treball tan absorbent i disfrutable. Gairebé tots els temes tenien esperit de single, cada un millor que l'altre. Entre tots ells, sobresurtia l'experiment tan exitós en què van convertir 'Comfortably Numb' de Pink Floyd. Tan insolent com irressistible, va ser "la" cançó del 2004
Una d'aquelles addicions a la llista de 'discos a escoltar abans de morir' tan curiosa com difícil de justificar. La banda sueca trepitjava el fre i transformava el seu electro pop en un so més proper al pop lisèrgic, neopsicodèlic, amb pocs moments als quals adherir-se, més enllà de l'inicial 'Clowns' i de la penúltima 'Caravan Girl'
Un dels grans discos de pop dels 80. Només per la inclusió de dos dels singles més rotunds de la década, 'Shout' i 'Everybody Wants to Rule the World' ja mereix el seu lloc d'honor. Però és que a més a més conté una de les millors "cançons ocultes" del synth pop, 'Head Over Heels', reivindicada una década després a 'Donnie Darko'
Overrated record. Overrated band
Punt d'inflexió a la carrera de Simple Minds. Treball pont entre els seus primers discos més arrelats a la new wave i el post punk, i el que seria la seva etapa imperial de mitjans a finals dels '80. Aquí ja deixen dos pistes del que hauria de venir en molt poc temps, amb dos singles tan imbatibles com 'Promised You a Miracle' i 'Glittering Prize'. Altres temes, més elaborats, encara arrosseguen les formes del passat, que tampoc era gens dolent, només que força menys comercial
Un disc avançat al seu temps i encara a dia d'avui un dels cims de l'electrònica com a génere
Típic disc que encanta a la crítica, per la seva valentia, el seu so, la seva imatge. I és cert: és un treball valent, amb només cinc llarg temes, amb l'arpa i la veu de Newsom com a protagonistes; amb un so diferent i molt propi, encerclat en la corrent de l'alt-folk que tan en boga estava en aquells anys. I amb una imatge exquisida, com una guapa joglar medieval recent aterrada en els nostres dies. El contingut, però, no està a l'alçada de tot el que l'envolta
Suede's finest hour and one of the indisputable peaks of the nineties. Pop in its more inventive approach, magic melodies and creative arrangements. As it was habitual with the band in the period, B sides are as strong as anything else in the album
De la mateixa manera que, ejem, Talk Talk, The The van ser una banda única als 80. Van anar a la seva fora de les modes i corrents del moment, tot i tenir un so proper al de l'época. Matt Johnson, ànima de The The, va fer el seu alegat més incontestable a la seva estrena discogràfica, 'Soul Mining'. Aquest segon treball és molt més polític, alegat rera alegat, amb un so a mig camí entre l'art pop, la post new wave i el synth pop; gens comercial, però ple de creativitat
Van ser els caps visibles de la segona generació de revitalitzadors del rock a començaments del mil.leni. Curiosament, tot i cridar l'atenció amb aquest primer treball (també per la història personal que els envoltava), és el pitjor dels seus quatre primers discos, que van anar millorant un a un fins a l'obra mestra d''Only by the Night'. En aquesta estrena molt rock d'arrels i molta actitud, però tot el que va fer diferent a la banda encara estava per aparèixer
The only relevant power pop live record. And one of the greatest live albums of the second half of the 70s. OK, it is not one of those bombastic gatefold double records with lots of songs and solos. They had just released their third album a few days before after all. But no filler here. And all songs sound better than the studio ones, specially the iconic 'I Want You to Want Me'
A blues rock effort. Not an awesome one
Situat entre 'Love', on van sublimar i donar per acabada la seva etapa gótica, i 'Sonic Temple', que els va impulsar a la primera divisió de bandes de rock als 80, 'Electric' és més un meritori exercici de génere que una obra mestra del rock, com de vegades se l'ha volgut catalogar. Les seves virtuts són les pròpies de la banda: riffs potents, composicions originals i diferents, i la veu inigualable d'Astbury
Curiós artefacte house de l'época, primer i últim treball del compositor escocés. 'Drop the Pressure' se suposa el punt de referència del disc, gran éxit al seu moment. Però en realitat hi ha molt millors opcions. El tema que dona títol és brillant, samplejat d'un boig predicador dels '80s maleïnt noms d'artistes de l'época sobre una base electrònica punyent. 'In My Arms', 'Sunworshipper' o la última 'Emotion 98.6' són altres dels temes que destaquen. Interessant
A true classic. Not easy listening, as it is soul in its purest form, but if you dig deep you will find everything: smooth arrangements, meaningful lyrics, one of the best singing voices ever. And timeless songs like 'What's Going On' or 'What's Happening Brother'.
Un dels discos fills del seu moment, i que al cap de pocs anys ja havia envellit, quedant desfasat. Bon retrat, però, dels Estats Units musicals de canvi de mil.leni, amb la barreja de hip hop, rock dur, guitarres i samples per arreu, tot amb un segell USA 100%. Posat en contexte, no és mal treball. De fet és millor que el 90% de l'estil que es van fer aquells anys
En ple moment dolç per la banda, editen un àlbum que continua elaborant el so tan propi i original que els va fer diferents. Synth pop allunyat de la resta de bandes del génere, amb una identitat molt marcada. No hi ha singles clars, però tot el disc flueix i t'arrossega amb les seves capes d'efectes, sintes, i més presència de guitarres que els seus discos anteriors
Després de dues obres mestres seguides, havia de venir inevitablement la baixada de pistó. Curiós que estigui a la llista, ja que segurament es tracta d'un dels treballs més fluixos de la banda. Jack White en pilot automàtic, fabricant temes 100% de la casa. Però es clar, Jack White en pilot automàtic en aquell moment estava per sobre dels millors moments de la gran majoria de bandes contemporànies
El Tom Waits que va néixer amb 'Swordfishtrombones' és digne d'estudi. La reinvenció a què es va sotmetre no té equiparació en el món del rock, com a mínim amb el seu nivell d'èxit artístic. 'Bone Machine' inaugurava els seus '90s donant una nova volta a la rosca musical de Waits. Més fosc que mai, fangós, complicat, però amb un resultat brillant, que en aquell moment era ja gairebé habitual en ell
Dels millors discos de world music que he descobert a la llista. Arrels i so purament africans, però amb una producció i refinament occidentals que els fan més accessibles. Un disc que es disfruta escoltar
El començament d'una llegenda. Per més anys que passin, això continua sonant igual de desgarvat, rebel, sorollós i irresistible. 5 estrelles no només pel que va significar, sinó per la seva pròpia vàlua com a àlbum. Versions que milloren les originals, originals que marcaven l'emprempta d'una de les millors societats compositives de la història. Oblidant tot el que el futur depararia, el treball per si mateix ja mereix el seu propi lloc a la història
Feien evolució a petits pasos. Si el primer recuperava el rock de fortes arrels 70s, aquí ja començaven a deixar alguna pista del rock més contemporani i original que havien d'oferir molt aviat. Cançons més treballades, més madures i millor acabades que el debut
Country rock de manual. Veu portentosa, bones guitarres i arranjaments molt pro. No és el meu estil, però és un bon disc
El començament amb 'Rednecks' és un xoc, text valent amb una tonada que s'adhereix fàcilment. 'Birmingham' i sobretot 'Marie' continuen amb el to més que notable del disc. Després la cosa va minvant, però la peculiar veu de Newman i el concepte sobre el que gira el disc, parlant de la vida al sud dels Estats Units sense péls a la llengua, fan que el treball sigui interessant de recordar i de recuperar de tant en tant
Un Nick Cave jove i descarriat, sense trobar encara el seu espai, buscant la inspiració a través de l'experimentació. Sense gaire éxit
Primer treball en solitari d'Eno, encara deutor del so de Roxy Music, tot i que el seu gust per l'experimentació ja és protagonista en molts moments. Malgrat l'aclamació crítica, aquí ja present, és la primera mostra que sempre seria molt millor com a productor que com a protagonista
El disc hard rock de Queen. Época de creativitat desbordant per la banda, que tan aviat consumava un exercici de rock dur perfecte com 'Brighton Rock', com excel.lia en el pop fervent de 'Killer Queen', s'accelerava a joies com 'Flick of the Wrist' i 'Stone Cold Crazy' i se suavitzava a la bonica 'Lily of the Valley'... cada tema aquí és una pedra preciosa diferent i igualment enlluernadora
La seva estrena discogràfica la va situar entre els noms a tenir més en compte a mitjans dels 00's. Original, provocativa, diferent, temes com 'Pull Up the People', 'Bucky Done Gun' o 'Sunshowers' et deixaven bocabadat per la seva eclosió de ritmes i propostes sonores. Malauradament, Maya mai ha estat capaç, ni en aquest treball ni en els posteriors (fins 2023 com a mínim), d'assolir un nivell semblant al llarg del minutatge, barrejant temes excel.lents amb material per omplir no gaire interessant
Gene Clark havia marxat. Roger McQuinn i David Crosby agafen les regnes i demostren que la banda encara pot millorar... i expandir les seves fronteres. Curiosament, però, un dels millors temes del disc és de Clark, 'Eight Miles High'. El pop desbordant i magnètic de la banda, aquí ja amb clars tocs psicodèlics, és tremendament disfrutable. Estaven en uns anys que no erraven un sol tret, i décades després som afortunats de poder continuar disfrutant-ho
Opinió no popular, però m'enganxa més el seu debut, 'The Affectionate Punch', que aquest 'Sulk', suposadament obra mestra primigènia del synth pop i pont de luxe que va estableix l'enllaç entre el post punk/new wave tardà i el millor del treball que van fer els new romantics. No és mal disc, i el seu so és realment interessant, però no hi ha temes que arrosseguin l'àlbum cap a l'excel.lència. Ni tan sols el seu single principal, 'Party Fears Two', que és simplement un tema passable. 'Club Country' és millor, però res de l'altre món
No sé quantes escoltes al llarg dels anys m'ha costat poder 'disfrutar' (una manera de dir) de 'Berlin'. Moltes, sens dubte. Depressiu, dur, complicat, opressiu. Més mèrit encara que aparegués després d'un disc tan rotund com 'Transformer'. Hom no li pot posar en dubte a Lou Reed la seva valentia al llarg de la seva carrera. Ni la seva genialitat artística
Country rock, precursor del country alternatiu que tan en boga va estar als 00's. Gran part de la seva força resideix en les seves lletres i en les seves arrels en l'Amèrica profunda; cap de les dues coses m'arriben especialment a prop
L'àlbum "optimista" de Lana del Rey, on es troba un dels seus millors temes, 'Yosemite'. Va quedar enfosquit pel seu predecessor, 'NFR!', la seva obra mestra fins ara (2023), però es tracta d'un molt bon disc amb temes destacats com l'anomenat 'Yosemite', 'Wild at Heart' o la punyent 'Tulsa Jesus Freak'. Curiosa la carrera que s'ha anat treballant l'artista. A poc a poc, s'ha guanyat el respecte i admiració de tothom, i de forma ben merescuda
Una bona descoberta. Era una banda que sempre m'havien passat sota el radar; el poc que havia sentit d'ells no havia fet que m'interessessin. Error. 'Pretty in Pink' és un dels millors temes de començaments dels '80s. I tot el disc en sí es especial. Post punk, new wave passat pel filtre del Bowie del moment i amb una veu molt pròpia. A conservar!
Un treball valent, molt atmosfèric, eteri, diferent. La veu d'Alison és realment especial i els arranjament i producció fan la seva feina. El problema: les cançons no arriben. Fredes, es queden a distància. Com una mena d'evolució de trip hop banyat en més electrònica i més proper al pop, però sense cap tema que destaqui especialment
No mereix estar a la llista. Un treball correcte, però la banda ja mostrava signes de cansament i la fórmula s'esgotava. És el seu primer disc el que té posició d'honor com a disc 'mus' a escoltar. Un clàssic absolut, original i diferent
'Life is hard. And so am I'. Few opening statements (first words of the first song on his first album) by an artist have proved so powerful. And so true, as anyone who has read Mr Everett's autobiography will know. Eels would go on to prove that he was an enduring artist with more than a few amazing records. But this first 'Beautiful Freak' remains his most innocent, honest and sensitive. Well rooted in the 90s, it is also a beautiful and brilliant testament to its era
Venia de fer una meravella com 'My Beautiful Dark Twisted Fantasy' i era impossible assolir el mateix nivell. Així que opta per un apropament més casual, amb un packaging minimalista i només 10 temes, 40 minuts de música. I torna a demostrar que, més enllà del personatge, Kanye West és un dels referents imprescindibles del hip hop del nou mil.leni. El començament amb 'On Sight', 'Black Skinhead' i 'I Am a God' és espectacular. Després va baixant i mantenint el llistó aquí i allà, sobretot destacant amb una producció de molt alt nivell, però estava en uns anys que no produia res ni mitjanament dolent
Interminable opera magna de Magnetic Fields (amb el permís de '50 Songs Memoir'), amb 69 esbossos de cançons fent referències i acceptant influències de multitud de géneres i autors. Hi ha uns quants encertos i l'exercici mereix respecte, però és massa llarg i malauradament els resultats estan força lluny de l'esforç que requereix la seva escolta
Cool jazz at its most charming. One of best ways to be happy for almost 40 minutes
Treball d'electrònica repetitiu i desmillorat amb el temps. Avorrit, intrascendent. Totalment evitable. Zero essencial
El rei de la música raï imposant la seva vigència a finals dels 90, després que altres estrelles del moviment com Rachid Taha fessin seva la década. Sense ser un aficionat al génere, intueixo que ho aconsegueix, perquè 'Kenza' és un disc monumental, amb grans cançons que parteixen del raï per incorporar altres sons, i que demostren que Khaled és un personatge únic, molt vàlid per arribar a gustos més occidentals. El gran tema se suposa que és 'Trigue Lyceé', però per mi 'C'Est La Nuit' i la increïble versió d''Imagine' s'emporten el premi. Un pél massa llarg però una porta d'entrada immillorable al món del raï pop de Khaled
Segon treball de Lydon, Levene i Jah Wobble, una de les obres principals del post punk. Disc complicat, abrassiu, serpentejant, opressiu, amb temes llargs que donen camp de feina a Lydon i sequaços per il.lustrar el baix moment pel qual passaven, depressió continua a base de drogues i incertesa vital que es trasllada a la música de forma magistral
Una altra mostra a la llista d'r&b barrejat amb hip hop i drum and bass, el que a UK a començaments de mil.leni s'anomenava 'garage' (una altra aberració). Diria que el problema és que ha quedat molt desfassat, però és que al seu moment sonava igual d'ensopit i innecessari
Tot el que envolta el disc convida a l'escolta: la seva creació el 1972 per part d'una banda cool en sintonia amb la seva época; les sonoritats que barregen soul, r&b, jazz, rock en sis llargs temes que els permeten explaiar-se; una portada icònica... Malauradament, el contingut no està a l'alçada. No és dolent, és força lisèrgic i interessant... però res novedós ni especialment excitant
Curiós si més no. Banda indie pop de començaments de mil.leni, filosofia lo-fi, arranjaments preciosistes per decorar unes cançons que pretenen portar-nos a un capvespre d'estiu recostats al sol; ajudar-nos a no pensar en res més que la vida és bonica, de vegades
The first time I heard this record was a shocking, exciting, revelatory, coming-of-age experience. I was just a kid, and I knew Dylan, but I had no idea of the significance and history surrounding the album, I had never heard of it in fact. It became one of my favourite records from the very first time I heard it. A few hundred times later it is still a fantastic, astonishing, breathtaking listen. There's an enduring magic about these songs that never makes them sound dated; on the contrary, it makes them eternal, somehow
Un d'aquells discos dobles que hagués millorat en una edició senzilla amb menys temes. Aquí i allà, vas trobant cançons realment bones, 'Camping Next to the Water', 'Pissing in the Wind', 'Everybody's Stalkin''... Entremig temes més genèrics i alguns passatges instrumentals que serveixen d'unió. És cert que és un grower en tota regla, i que és del millor de l'indie pop britànic postBritpop i preColdplay, però un readjust del minutatge i millor selecció de temes no els hi hagués vingut malalment
Se suposa que aquest disc és moltes coses: el resorgiment de The Byrds com a banda iniciadora del country rock, el naixement de Gram Parsons com una estrella, el punt de partida de tot un génere.... Jo només sóc capaç de veure una davallada en la creativitat pop del grup respecte als treballs anteriors; es posen a la ma de Parsons per escriure una nova pàgina en la seva història, que no deixa de ser interessant, però queda molt lluny de ser la millor
Una de es referències indispensables del hardcore nordamericà. Energia adolesecent en estat pur i sense filtrar. Ràbia a dojo i més interés per l'actitud i la búsqueda de reacció en l'oient que per les cançons en si mateixes
Com a la majoria de discos de Crimson, a 'Larks'...' has d'entrar amb la intenció de predre't; de vagar pels seus desenvolupaments instrumentals i deixar-te anar per cada una de les seves excusions sonores. Indiscutiblement, una de les fites del rock progressiu com a génere
L'acid folk és un d'aquells géneres necessàriament minoritaris. No he pogut penetrar ni en un sol dels discos etiquetats sota aquest paraigües. No només són imprenetrables, sinó que a més et deixen amb un maldecap intens, per més breu que sigui la seva escolta. Conglomerat d'influencies que abarquen rock, psicodèlia, jazz i, obviament, el folk més tradicional, la suma de tot plegat és un batiburret que sona a tot i a la vegada no sona a res. El disc que ens ocupa és un perfecte exemple de tot l'anterior. Hippie en tota la seva extensió, rural i pretesament bucòlic, deu ser un fill molt propi del seu lloc i moment, perquè escoltat en ple 2023, no pot sonar més desfasat i obviable
L'entrada al món d'aquest parell, que se solidificaria amb els treballs posteriors i es mantindria en plena vigència durant décades. Aquesta estrena sona obsoleta, però. Pura electrònica dels 90s, una mena de sessió continua de 50 minuts, amb els seus moments, però res de l'altre món. La portada és brillant
Classic Rock en tota la seva glòria. Arrels de blues rock, petits apropaments al soul, però sobretot molt rock, amb la veu poderosa de Paul Rodgers, que sortia de Free per trobar el seu propi camí amb una de les bandes clàssiques dels '70, que sempre ve de gust escoltar
Rock's last classic. A masterpiece
El primer disc a considerar de Dylan, encara deutor de la influència de Woody Guthrie, però trobant ja la seva pròpia veu. Una de les obres mestres indiscutibles del folk, i primera casa de clàssics tan atemporals com 'A Hard Rain's A-Gonna Fall', 'Blowin' in the Wind', 'Masters of War', 'Don't Think Twice It's All Right' o 'Girl from the North Country'. Trepitjava tan fort ja tan jove, i construïa la llegenda des dels seus primers pasos
R&b tovet i genèric, que per alguna raó va encumbrar el seu autor, passa per ser un dels discos clau de la primera meitat dels 00's i troba el seu lloc a la llista dels discos que se suposa hem d'escoltar abans de morir. Misteris de la vida
Un dels grans referents del hip hop, i amb raó de ser-ho. Partint del gangsta rap que ja havia encumbrat amb la seva anterior banda NWA, Dr. Dre aglutina aquí géneres i veus per fer un compendi del hip hop en un sol disc. Variat, reivindicatiu, farcit d'influències i una de les bases sobre les quals es substenta el génere
Després de l'ensopegada que va suposar 'Kill Uncle', Morrissey va tornar amb una nova banda i les piles carregades amb aquest 'Your Arsenal', un grapat de temes que estan entre els seus millors en solitari: 'Glamorous Glue', 'We Hate It When Our Friends Become Successful', la controvertida 'National Front Disco'... Encara l'havia de millorar amb el seu posterior 'Vauxhall and I', però aquí Moz deixava clar que la seva vida postSmiths estava molt lluny d'estar acabada
Fiona Apple és una artista complicada, però molt interessant. Has de donar temps i paciència als seus discos, als seus temes... però la gran part dels seus treballs són growers en tota regla. Aquest 'Fetch the Bolt Cutters', publicat als albors de la pandèmia del Covid, va ser rebut com un nou triomf d'Apple, i s'ha acabat convertint en poc temps en el seu disc més representatiu. Tenint en compte que els seus 5 discos (fins 2023) són reverenciats per crítica i públic, ja és tot un què...
The only album you would need on a desert island. Also, 'Guns of Brixton' contains the best opening lines ever put on a record
Gram Parsons va brillar més en els seus discos en solitari que amb els seus treballs amb bandes tan documentades i reivindicades com The Byrds i The Flying Burrito Brothers. En aquest segon -i últim- disc sota el seu nom deixa bona mostra del seu talent en temes com el que dona títol, 'Brass Buttons', 'Hearts on Fire', 'In My Hour of Darkness', o en la bonica versió de 'Love Hurts'. Country, però variat i divers, un molt bon disc de música
Rara avis en el panorama del brit pop de començaments de mil.leni, Doves van tenir el seu moment just als albors del segle, amb aquest primer disc i la seva continuació dos anys després. Era un temps on l'eufòria dels 90's de bandes com Oasis, Blur, Pulp o Suede començava a desdibuixar-se, totes elles començant els 00's amb discos irregulars i fluixos. Travis era en aquells anys la banda a destronar, mentre que Coldplay i Muse donaven els seus primers pasos. En aquest contexte, Doves no tenia un encaix gaire clar, i de fet actualment gairebé ningú es recorda d'ells. Però van tenir el seu moment i cal reconèixer que temes com 'Catch the Sun', 'Rise' o 'Here It Comes' encara es disfruten força
Un disc del seu espai i temps. Seria com posar a la llista algun treball de Kula Shaker o The Jeevas. Al seu moment estaven a l'oïda de tothom, però ara ja ningú se'n recorda. En el cas de The Thrills, melodies pop retro buscant una certa modernitat, i amb algun moment afortunat com 'One Horse Town'
Que amb el seu tercer disc, Beach House es treguessin de la màniga aquesta meravella no ho hauria endevinat ningú. 'Zebra' i 'Norway' són els clars hits, però 'Walk in the Park', 'Silver Soul'... tot el disc en general no es queda enrera. Indie pop amb una personalitat molt marcada, melodies d'or i una veu arrastrada però que t'enxampa i no et deixa anar. I pensar que encara elevarien més el llistó amb el seu següent treball...
Si tot el disc estigués al mateix nivell de 'Sonnet', 'The Drugs Don't Work' i 'Bitter Sweet Symphony', 'Urban Hymns' seria un dels grans clàssics del pop contemporani. No és el cas, és clar, i la resta de temes baixen entre una mica i bastant la qualitat dels singles. Tot i així, i malgrat ser massa llarg, la proposta de pop rock psicodèlic de Richard Ashcroft i cia és força consistent i excel.leix com el millor treball de la banda i un dels millors del brit pop d'aquells anys
Si la idea és posar a dormir les ovelles, és un bon disc
Sembla que durant els anys del postpunk i la new wave, era complicat fer-ho malament. Enèssim exemple de creativitat i savoir faire musical en un altre disc per emmarcar del 1978. Una mica de Magazine, una mica de Buzzcocks, una mica de The Clash, però amb un so propi i original
Au, va
Yesterday a torture of +90 minutes of meaningless drum and bass with Goldie's 'Timeless', and today this...? really?
Un bon treball de punk tardà, un disc que hauria d'haver sortit un any abans per rebre tot el reconeixement que mereix. Un grapat de molt bons temes barrejats amb altres més genèrics, però tot plegat el fan pertànyer a la primera divisió de la primera generació del punk
Cantautor es desmelena divagant sobre noies i sexe, mentre transforma el seu so folk habitual, obrint la porta a sonoritats del rock, jazz i r&b. Malauradament, el resultat no és gaire encissador
Punt d'inflexió en la carrera de la banda, porta de sortida de ser el grup preferit en les ràdios universitàries nordamericanes, porta d'entrada com a una de les bandes d'estadis més importants dels '90. La seva personalitat marcadíssima no es perd, però agafa nous matissos, una nova maduresa que desenvoluparan en els següents treballs. A mig passet de les 5 estrelles
Un dels pocs treballs editats per supergrups creats per l'ocasió que realment mereix la pena i la seva transcedència en el temps. Les personalitats dels seus components s'aglutinen en un sol caràcter de pop independent, amb una sonoritat lànguida però efervescent i amb temes tan bons com 'History Song', 'Kingdom of Doom' o 'Behind the Sun'
Una altra pedra gran i robusta, part de la catedral impressionant que forma la discografia de Nick Cave. Part d'uns anys on no tenia ni una sola ensopegada. La melancolia, la brutícia, l'introspecció, l'elegància i la majestuositat de la banda es concentra en temes tan bons com 'Straight to You', 'Papa Won't Leave You, Henry' o 'Christina The Astonishing'
Es mereix un respecte per la perícia i creativitat que transpira en tots els seus temes. Però s'oblida de la complicitat amb l'oient. Massa impenetrable per poder disfrutar-lo
Disc sorpresa en més d'un sentit. No només va ser editat sense advertència prèvia; també en el seu so mostra una artista més madura, disc que actua com a punt d'inflexió de la Beyoncé més comercial dels seus primers discos a l'autora d'un r&b molt més complexe, negre i profund dels treballs posteriors. 'Drunk in Love', 'Pretty Hurts', 'Partition'... són només algunes de les mostres més punyents, i se situen entre els seus millors assoliments en solitari
Treball fora del seu temps. Enrevesat, creatiu, amb un so que sí se situa a la década que l'origina però amb unes composicions que no poden estar més allunyades del synth pop comercial o del hair metal en auge que triomfaven l'any 1985. No és l'èxit monumental de la música en el qual alguns l'han volgut convertir, però sí un disc que mereix ser recordat i disfrutat cada cert temps. Cada escolta donarà una nova capa d'enteniment al seu contingut
A mig camí entre els àlbums més purament experimentals d'Eno i els seus més accessibles. Les virtuts creatives i coneixement del seu medi no se li poden negar en cap cas. Aquí permet un cert espai a la melodia, sobretot en els temes vocals, i la seva perícia fa que tots ells, amb veu i instrumentals, siguin disfrutables a la seva manera
Pont d'unió entre els primers discos de rock terrós i tabernari de Waits i la seva maduresa trobada en uns sons i textures que van fer d'ell una rara avis tan original com influent. Aquí, temes com 'On the Nickel', 'Ruby's Arms' o 'Saving All My Love For You' recorden les balades torturades dels seus treballs inicials. Però el tema que dona títol, 'Downtown' o ''Til The Money Runs Out' ja prefiguren el Waits que havia de nèixer amb el seu següent treball d'estudi, 'Swordfishtrombones', pocs anys després. Per sobre de totes, destaca 'Jersey Girl', una de les seves millors cançons
Escoltar 'Body Count' enmig del disc, un any abans de la seva publicació, i amb l'introducció/ explicació d'Ice-T ha estat tot un què; no recordava aquest fet. Per la resta, gangsta rap de manual, perpetrat per un dels seus màxims exponents. Massa llarg, i sense molta substància. Un exercici de génere en un any especialment generós pel hip hop
L'originalitat de la seva proposta està fora de dubte. Folk, psicodèlia, indie pop, rock... tot barrejat d'una forma molt propia i original. Mai van donar un pas més enllà de la foscor, però els seus tres discos, especialment aquest, mereixen un petit podi dins les millors joies ocultes de començaments de mil.leni
Aquesta estrena dels francesos se suposa una revolució dins l'escena del moment. A mí em costa diferenciar-la d'alguns dels treballs de big beat de l'época, i no li veig l'element revolucionari ni suposadament trencador. Tot i que 'Around the World' i 'Da Funk' són dos temes indiscutiblement atraients
El pianista més cafre de la història tocant al club que havia donat l'empempta a The Beatles poc més d'una década abans, en plena descomposició comercial 6 anys després del seu escàndol marital. Tot de confluències que donen origen, conseqüentement o no, a un dels directes més explosius dels primers anys del rock. Aquí hi ha unes quantes definicions de la forma original del génere: estrafolari, directe a la jugular, improvisat, esbojarrat... Un dels directes històrics del rock, per mèrits propis
La veu rasposa de Bebel Gilberto donant vida a unes tonades bossa nova, passades pel filtre de l'electrònica amb la idea de donar-lis un aire més contemporani i popular. L'experiment va funcionar, i força, al menys comercialment
El pas al costat abandonant temporalembt Talking Heads en el seu millor moment artístic, per donar vida a una proposta més centrada en les cançons, va ser, amb el prisma del temps, tot un encert. Deixant de banda els ritmes sincopats i les experimentacions amb què Eno i Byrne donaven forma als temes dels Heads en aquell període, Tina Weymouth i Chris Frantz, amb l'ajuda de gent tan top com Adrian Belew, creen un disc pel record. Cançons molt més enfocades a la melodia, amb la seva indubtable part d'experimentació, gairebé ineludible en aquells anys màgics. Un cert toc jamaicà acaba d'arrodonir un treball fantàstic, del tot addictiu
Pop lànguid i hipnòtic amb una veu i arranjaments de qualitat i una molt bona versió de 'I Don't Want to Talk (About It)'
Dins l'escena de trip-hop i big beat dels 90, Death In Vegas van ser un dels exponents no només més accessibles, sinó amb millor qualitat. Els discos amb què tancaven i obrien els mil.lenis van ser els millors amb diferència. Aquest 'The Contino Sessions' de 1999 comença de meravellla amb 'Dirge'. 'Soul Auctioneer' i 'Aisha' en la veu d'Iggy Pop són els altres highlights. Un treball de qualitat, atmosfèric i que conserva l'interés més enllà del seu context
Amb una mena de folk vaporós, eteri, melangiós, farcit de soul, jazz i altres géneres, aquest és EL disc de Martyn, per damunt del també reverenciat 'One World'. Fantàstic per disfrutar en un relaxat capverpre d'estiu
Exercici pscidèlic de manual. Molt de l'època i del seu moment. El treball de guitarres i melodies es brillant. Una de les clàssiques bandes de culte dels '60, mereixedora de la seva 'aura'
A true masterpiece
The darkest Siouxsie has ever gone. One of the few true key records in gothic rock
Looks like you could not do wrong in the late 70s, early 80s. Lots of inventive, original works which really worked. This one is so full of weird voices, layers of different sounds, innovative compositions put together in a strange excellent record... and it is not even the Top 10 of best original albums from that marvelous 1978
Samples kings in their best work. Inventive and original album, a brave movement in an era of gangstas and naughty hip hop machos
First hit album from the duo. All that people used to say (now they are totally forgotten) is absolutely true... but they are also great pop hitmakers. Best guilty pleasure ever...?
James Murphy sonant més pop que mai. Indietronica de primer nivell, però allunyada del so que va fer de Murphy un dels herois de l'electrònica dels '00s
Molt poques bandes (potser cap altra) han barrejat d'una forma tan meravellosa el so cru i abrassiu de guitarres amb unes melodies tan addictives. '1977' va aparèixer després de 'Trailer', però va ser el treball que ens els va donar a conèixer i va enriquir (encara més!) els nostres '90s
'80s was best decade of the 20th century, by far. And it would had not been the same without this record
Un dels discos clau del hippisme made in San Francisco. Amb la inspiració d'un excomponent de Jefferson Airplane i un grup de músics d'alt octanatge, funciona com a llampec creatiu evocador d'un lloc i una època
Very hippy, laid-back record, with great vocal harmonies and arrangements. A good work, but not extraordinary
Grunge fathers in THE year of grunge. Probably inevitable, it is far from being as strong as the staples of the genre that year ('Nevermind', 'Ten', 'Dirt', 'Badmotorfinger'...) but it is strong enough and a relevant album from a band that already were veterans by then
House 100% 80's. El seu to anyenc i superat convida a la nostàlgia i és inevitable fer un somriure al sentir els scratches, els samples i el so en general del disc, tan del moment. Però és un bon treball, amb temes que van ajudar a definir l'any, com 'People Hold On' i altres joies amagades com 'Which Doctor?' o 'Stop This Crazy Thing'
Pop imaginatiu, creatiu, innovador, valent. 10cc és una d'aquelles bandes minoritàries i poc recordades que agrada tenir com a secret a conservar. A més aquí es troba un dels seus millors temes, 'The Wall Street Shuffle'
They exploded in the middle of 2003 like a rainbow neutron bomb. Nu metal was fading, rock had been relived (again) by some politically correct and very cool figures (hello Julian, hello Jack) and the world was still recovering from Sep 11. So when these guys appeared in a flash with a song titled 'Get Your Hands Off My Woman', looking like a hair metal band, wearing leggins and using falsetto, the whole musical world fell apart. They gave us their very best on this first record and faded fastly. But oh man, it was fun while it last
It came as such a pleasant surprise. After a couple of obscure minor albums, Mozz reinvented himself and relased his masterpiece. Brave, catchy, infectious, glorious, 'First of the Gang to Die', 'Irish Blood, English Heart'... just a bit of filler towards the end, but much stronger as a whole than all his previous -and later (Oct '23)- efforts
La seva peculiar manera d'entendre la música va tenir el seu màxim moment d'encert en aquest treball. Deu temes que se'n van més enllà de l'hora de duració, però que en cap moment es fan llargs. L'excels treball de guitarres, la seva veu tan personal, a l'igual que les seves lletres... N'hi ha de millors, però no hi ha cap artista comparable. I aquest és el punt culminant de la seva proposta artística. Fins octubre del 2023 al menys
Pop sixties de qualitat. Molt variat i amb uns quants temes a què agafar-se. Era el treball que marcava la independència de la banda respecte la indústria, i no els va poder sortir millor la jugada. La quarta estrella és pel plus d’haver-los escoltat passejant per Byron Bay ❤️
Va ser el seu cènit. En els seus primers dos discos primava l’experimentació i després de ‘Melt’, sobretot amb ‘So’, van primar les melodies i la comercialitat. Aquí va ser on la barreja de tots dos mons va trobar el seu punt d’ebullició perfecte. Una obra mestra per començar la década màgica
Els cinc discos d’estudi de The Police són imprescindibles tots ells. Cada un té les seves particularitats i tots comparteixen una mateixa solvència sonora i artística. ‘Regatta de Blanc’ és la casa de dos dels seus millors singles, que destaquen una mica massa sobre la resta. Però tot el disc es torna interessant amb les escoltes i al final s’acaba agraïnt que els altres temes no siguin tan instantanis, per poder assaborir-los millor amb les repeticions i les escoltes al llarg dels anys
Sembla que és un dels discos que han caigut de la llista de ‘1001 imprescindibles’. Quina mala folla. És el gloriós segon disc d’una banda única i possiblement el seu millor moment, tot i que els dos posteriors s’hi acosten molt. Solvent, poderós, innovador i vigorós, temes com ‘Staring at the Sun’ o ‘Dreams’ es troben entre el millor de començaments del mil.leni
El disc per excel.lència de bossa nova. Melós, suau, delicat i amb la presència de ‘Girl from Ipanema’, un dels temes més rotundament clàssics del segle XX
Un d'aquells anys fantàstics pel pop, en el seu sentit més integrador. I la banda de Julian Cope no decep. Pop rock deutor del post punk i la new wave, en realitat un dels discos que va ajudar a definir el génere. I això que el seu single més conegut, 'Reward', va venir just després...
No calen discos de més d'una hora o cançons amb vuit canvis de ritme i deu capes de diferents sons solapades per aconseguir cridar l'atenció i passar a la història. A Buddy Holly i els seu Crickets els va bastar amb 29 minuts de pura melodia pop, cançons que t'enganxen a la primera, 12 temes per la posteritat
Era el moment i el lloc idonis. Amb la resurrecció del rock al nou mil.leni, es va crear el conjunt de circumstàncies ideal perquè sortissin bandes com The Libertines. Els seus primers dos discos (tornarien amb un tercer onze anys després) són documents impresicindibles d'aquells anys. Punk rock pulit i melòdic amb temes tan bons com 'Music When the Lights Go Out' o 'What Katie Did'. La personalitat i excentricitats de Pete Doherty ompliria centenars de pàgines de la premsa musica britànica aquells anys, però les seves incursions musicals allunyat de Carl Barat mai arribarien a apropar-se a la seva societat amb ell
Despres del seu celebrat disc de ruptura, ‘Sea Change’, Beck va recuperar la seva passió per l’aventura experimental de discos com ‘Midnite Vultures’ i ofereix aquí una nova mostra del seu savoir faire al respecte. Un dels seus últims treballs on hi ha poc a descartar, encara un Beck en molt bona forma. Ja no és el jove tenaç d’”Odelay”, però la manca d’espontaneïtat la compensa amb una major confiança i seguretat en el que fa
Molt notable que després de tants anys la banda continués mantenint el puls per la melodia i l'experimentació dins del que ha de ser una bona cançó pop. Preciosisme en les seves melodies i una voluntat de seguir recargolant l'habitual estructura de la cançó; a mi em recorden més al power pop suau de Jellyfish que a The Beach Boys, amb qui comparen a la guia de la llista de referència
Les seves peculiars formes i fons van adquirir aquí la seva millor expressió. La seva portentosa veu destacant sobre la guitarra acústica, que malgrat l’austeritat sóna lluny del folk tradicional; la cuidada producció li dona un toc més modern i millor armat del que és habitual al génere. I, per suposat, les lletres, el Ken Loach de la música, sempre compromés políticament, però sense deixar de banda els sentiments que ens fan humans
Barreja de música dance amb acid jazz, hip hop i house del momengt, tot plegat molt britànic. No està malament, sobretot en els seus millors moments ('One Step Up', 'Connected'), però queda lluny d'acumular grans mèrits
Mentre Coldplay o Travis jugaven a portaven l'indie pop a les quotes d'èxit comercial més altes i Muse tractava de fer el mateix amb el prog rock de nova factura, The Coral jugaven a la seva pròpia lliga. Secundaris, valents, retros i juganers amb tot tipus d'influències, van aconseguir fer-se una carrera de llarga duració sent honestos amb la seva música i arrossegant amb els anys una petita multitud de fans fidels
'Constant Graving' va ser un punt d'inflexió en la carrera de Lang i un dels temes més escoltats aquell llunyà 1992. L'artista canviava el country modernitzat dels seus primers discos per un so molt més contemporani i que, la veritat, li esqueia molt millor. Mai ha estat una artista que m'hagi cridat l'atenció, però el disc, sobretot la seva veu, és més que respectable
Time has proved that ‘Bad’ was always better than ‘Thriller’. Not as revolutionary, not as surprising, not such a milestone, but it is musically richer, more mature, more enduring. Each of the songs is a little piece of art, made to last for decades. In particular, a song like 'Man in the Mirror' has never been equalled. ‘Liberian Girl' or 'Smooth Criminal' show Michael Jackson at his best as an artist. And then there are the unbelievable hit singles. The statement 'All killer, no filler' made true.
Fins i tot en un any com 1979, l'estrena discogràfica de B-52's era original i diferent. No el vaig viure en directe, però imagino que al seu moment devia ser cool of the coolest. Amb tants anys passats, continua sent un disc fresc, engrescador i un testimoni de luxe més dels millors anys de la música pop
És el disc on Elvis Costello va començar a ser Elvis Costello. ‘My Aim Is True’ y ‘This Year’s Model’ són dues meravelles, però úniques i poc representatives del que acabaria sent el so més identificat amb l’artista. ‘Armed Forces’ troba Costello en un moment on les muses viuen amb ell dia i nit. No tant les cançons per separat (tot i que temes com ‘Accidents Will Happen’ i ‘Oliver’s Army’ són imbatibles, mai millor dit) com el so general del disc, el seu to de conjunt, el fan una obra memorable i rellevant en un any tan ric musicalment. Una de les cimes artístiques de Costello
Clearly one of the artistic highlights of disco music. Musically rich, proving that disco can be creative and cool. And lasting
Una mena de Scott Walker dels temps moderns. Arranjaments de luxe sobre cançons de crooner de nou mil.leni. Sent un disc tan curt, podria ser més rodó, però temes com 'If' o 'Everybody Knows (Except You)' ja fan que valgui la pena
La proposta en teoria i en imatge és engrescadora. Melodies sixties i look de l'época però passats per la modernitat de la cultura de ball de principis dels '90 amb una producció que en el seu moment devia ser el no va més. El resultat, malgrat recordo que en el seu moment es va parlar força de la banda, està lluny de ser rellevant. Potser és que en el seu moment no vaig entrar a la seva proposta i que per tant perdo el punt nostàlgic que intueixo deu ser el que més important a dia d'avui. Però objectivament el disc és simplement passable, amb la brillant excepció de 'Like the Swallow', un gran tema
Un clàssic perdut entre les obres de culte del rock alternatiu nordamericà. Va ser publicat al 1988, però no pot sonar menys associat al seu contexte. De fet, sona totalment atemporal, una petita joia a conservar fruit del geni de Mark Eitzel, probablement en un moment personal força obscur, però a la vegada en el seu moment artístic més brillant
Una mena de cabaret mig en alemany mig en anglés basat en obres de Brecht? OK, molt culte tot... però què fa això a la llista de 1001 discos que hem d'escoltar abans de morir, exactament? És pel fet d'haver-se editat en vinil/cd?
One of the best examples of 'grower'. When it was released, I immediately fell in love with songs like 'Black Hole Sun', 'The Day I Tried to Live' or 'Fell on Black Days'. But the album felt too long and I did not like tough tracks like 'Spoonman', 'Mailman' or slow heavy songs like 'Limo Wreck', '4th of July' or 'Like Suicide'. Years began to go by and I did grow to appreciate what all the tracks add to the whole album and how strong the content is -without a single weak song. Now I can finally enjoy it for what it has always been: a fucking masterpiece
Crucify' is simply one of the best songs of the 90s. You can't start your first album with a track like that and expect to keep up with the rest of the songs. And that is what happens with 'Little Earthquakes'. However, in the best tradition of that era, a few years after relevant singer/songwriters like Tracy Chapman or Tanita Tikaram had shown their amazing strength with their debut albums, Tori Amos presented herself as a musical force to be reckoned with
Van sorgir del no res, i van contribuir a fer del 2007 un any musical força rellevant. El seu disc de debut gairebé semblava un 'grans éxits': 'Atlantis to Interzone', 'Golden Skans', 'It's Not Over Yet', 'As Above, So Below'... no hi havia segon de descans. Era una bona época pel génere, i va semblar per un instant que ells havien vingut per regnar-hi. Malauradament, la metxa se'ls hi va esgotar ben ràpidament i aquest primer àlbum és el seu testament rellevant. Però encara brilla amb llum ben forta
Banda sonora de film inexistent. OK, fa la seva feina, ja que els ambients estan força aconseguits. No m'ha tornat boig, però
L'r&b poques vegades ha sonat tan potent. Amb els anys Samanda passaria per vàries turbulències personals i professionals, pero el seu primer i tercer disc són dels millors treballs dels 80 i 90 respectivament. En aquest, singles tan imbatibles com 'Sign Your Name', 'Wishing Well', 'If You Let Me Stay' o 'Dance Little Sister' es barregen amb album tracks gairebé igual de recomenables com 'Seven More Days' o 'If You All Get to Heaven'. Una meravella sense moment dolent que mirava de tu a tu a les grans obres d'aquells anys dels seus rivals artístics Michael Jackson o Prince
L'aclamat segon treball discogràfic de Blur sempre m'ha semblat força sobrevalorat. 'For Tomorrow' és un gran tema... però per la resta és més l'ambient que s'aconsegueix amb el concepte que envolta el disc, des de la mateixa portada i títol, que el que cada una de les cançons aporta per si mateixa. No acostuma a ser gaire habitual que les bandes comencin editant treballs molt irregulars i millorin amb els anys, però aquest va ser exactament el cas de Blur. I aquí encara estaven en plena progressió
Potser s'ho van passar d'allò més bé mentre l'enregistraven. Per l'oient, però, escoltar-ho és més un repte que un plaer. I per disfrutar-lo s'ha de ser molt fan del free jazz o de les improvisacions de caire més provocatiu. Entremig de les improvisacions i enfrontament d'instruments, hi ha algun tema que destaca, com 'Feet Music' o 'Mob Job', però tot plegat és força complicat de pair
El que destaca del disc es la seva musicalitat. És d'una bellesa i creativitat que acaben arrossengant-te. L'indie pop en el seu estat més màgic i artesanal
Very 90s. Not in the good way
El màxim que s'ha apropat el rock al jazz. Costa de pair, però la digestió es disfruta
És una artista complicada, on la més gran part de l'interés resideix en les seves lletres. Però en els seus millors treballs, i aquest és un d'ells, pots transcendir i disfrutar de la melangia del folk amb tonalitats de jazz i pop regats amb la seva veu tan particular
Un dels millors discos de jam de l'época. La versió de 'Who Do You Love' ocupa tota una cara i és força més llarga del que sembla a l'escoltar-la. La versió de 'Mona' també és de mèrit i els dos temes que tanquen el disc -melodia de 'Happy Trails' apart-no desentonen. Un clàssic obscur i perdut, però certament reivindicable
Un disc força variat i divertit. Segurament no va ser pensat per perdurar tant de temps en la memòria, i de fet no ho mereix, però està ben enquadrat en el moviment glam de l'època i es deixa escoltar com se saboreja un caramel: agradable i saborós, per més que no perdurable
El country mai va sonar més accessible i preciosista que en l'obra mestra de Lucinda Williams, un dels treballs que avancen a mitjans/finals dels 90 la febre del alt. country que s'esdevindria pocs anys després. Un must de la década
Nico en el seu millor moment artístic, envoltada de les principals figures artístiques de l'época fent el seu millor disc possible. Tot i així, el seu sentit de l'experimentació mai va ser especialment interessant, malgrat la seva veu tan únicament hipnòtica
Un disc curiós, que al seu moment em va passar desapercebut, però que mereix atenció. Indie rock prou original i infecciós, ple de capes, influències i guinys a altres bandes i époques que donen per molta diversió i manté el seu interés musical en repetides escoltes
Una d'aquelles bandes que a començaments de mil.leni semblava que s'havien de menjar el món... i allà es va quedar. Aquest primer disc de presentació semblava que tenia tots els ingredients per fer-los rics i famosos, però en realitat només és un treball correcte; al 2004 ens va semblar més del que era realment, com ha quedat demostrat amb els anys. Inclou algun tema interessant com 'Confusion' o 'Remember Me'
No mereix el seu status de "must". El disc és fill d'una època i unes circumstàncies i el funciona gairebé com reflexe d'uns anys en què sembla que si et trobaves en el lloc i envoltat de les persones adequades, res podia sortir malament. És un altre artefacte artístic que s'enfronta amb la societat capitalista i el consumisme despreocupat (la famosa versió de 'Satisfaction' no és casual), però hi ha molts altres intents d'expressar el mateix que van aconseguir fer-ho de formes molt més interessants
'Red Alert' és un tema dance per disfrutar sense complexes. La resta del disc és una mena de llarga sessió nocturna underground que en el seu context adequat pot encaixar força bé amb l'atmòsfera, però fora d'allà perd gran part del seu sentit
Brassa r&b, pràcticament insoportable
Només el mèrit d'aparèixer per sorpresa 22 anys després d'haver donat vida a un clàssic imperible com 'Loveless' i a més fer-ho amb un treball que podria haver estat la seva continuació 1 ó 2 anys després ja té un mèrit inqüestionable. 'm b v' mereix la seva pròpia atenció i, a l'igual que la producció històrica de My Bloody Valentine, viu de l'atmòsfera que aconsegueix crear en l'ambient exterior i en el teu interior. Capaç de posar-te nerviós, odiar-los, estimar-los, relaxar-te, i moltes coses més en poc més de 45 minuts. Eren i són únics
Qui tingués dubtes sobre la veu de Christina Aguilera, hauria d'escoltar aquest treball. Sembla un catàleg d'exposició de la seva potència, versatilitat, flexibilitat i solvència a l'hora d'afrontar qualsevol génere. Les composicions, la majoria r&b contemporani més aviat genèric, no acompanyen el suficient, però tot i la seva duració, és suficientment variat i interessant com per fer-se un lloc entre els discos a tenir en compte de la segona meitat dels 00s
Un treball curiós si més no. Possible definició de lo-fi, disc que de vegades sembla beure d'improvisacions, arenós, trabat... bon exemple del country alternatiu que al 2000 ja donava clars senyals de ser un génere en si mateix. No és cap obra mestra ni se li apropa, com de vegades pot semblar intuir en l'ambició de la banda, però sí un disc molt interessant, a conservar i visitar de tant en tant en les circumstàncies adequades
Una sorpresa. M'esperava trobar un d'aquests discos dance infumables que formen part d'aquesta estimada llista i descobreixo un treball variat, entretingut, alegre, que sona més 80s que els propis 80s. Amb una mica de temps i més escoltes fins i tot segurament pujaria la puntuació
El disc més experimental, obscur i complicat de la Velvet. L'adéu de John Cale a la formació, que marxa havent fet seu abans el disc. Rock experimental, ple de feedback, distorsió i aventures sonores que han estat molt reverenciades. A mí, respectant un gran tema com el que dona títol i acceptant la solvència de la llarga 'Sister Ray', em sembla el pitjor dels 4 treballs en estudi que la banda va gravar
Un segon disc que inicia l'any màgic de la banda. I ho fa d'una manera espectacular. Amb el seu primer gran hit, 'Proud Mary', i amb temes que marcaven l'ADN de la Creedence com 'Born on the Bayou' i 'Graveyard Train'. I pensar que el millor encara estava per arribar...
The godfather of world music. Respect. Sounds very Indian, that's a fact. Not for me.
I guess for some people in some context in 1996 it made some sense
At this stage (1050+ rated) you can see that the makers of this list have a certain preference for some acts. Dexys MIdnight Runners are one of them. Their 3 records made the 1001. You can argue whether the first two, both quite good, are essential listening or not. But the last album, which seems to be a collection of discarded material, really does not belong here. Another bad choice
Tan noventer com és possible ser. I, com era propi de la década, la fusió de géneres és el seu principal leit motiv. El hip hop és el que porta la batuta, aquí barrejat amb influències del soul, r&b, fins i tot del jazz. Força respectable i fill del seu moment. Però no conté cap tema memorable
Em va passar totalment desapercebut, en plena època pandèmica. Però tampoc és que sigui un disc especialment ressenyable. R&B 100% made in USA amb intros (tales) que donen cert concepte i originalitat a un material que no en té gaire
Un dels cantautors maleïts preferits dels crítics i de totes les llistes. El pòsit orquestral i la seva poderosa veu malenconiosa continuen sent el seu principal què, a més d'unes lletres que qui no tingui l'anglès com a llengua vehicular passaran força desapercebudes
Va ser "el" seu disc. Res del que van fer després ni tan sols es va apropar, però aquí la barreja d'innocència, sexualitat juvenil, provocació i un esclat de lucidesa musical els va donar un bitllet per la trascendència temporal, tot i sonar molt al moment. A més, 'Tainted Love' estaria en el Top disputant-se el premi a la millor versió de la història
Van continuar amb la inspiració del seu primer 'I Should Coco'. Aquí no hi havia hits tan imbatibles com 'Alright' o 'Caught by the Fuzz', però el conjunt de temes és igualment vigorós i potent. Brit pop en un dels seus millors moments, produït per una de les seves bandes més reivindicables
La voluntat d'epatar a la música ha estat allà gairebé des del començament, quan Captain Beefheart i acòlits produïen discos gairebé infumables. Décades més tard, enmig dels 00s, aquests angelins van tenir el seu moment de glòria gràcies sobretot a aquest segon treball. Cal reconèixer que dins tota la colla de bandes insoportables que tracten de fer-se notar a través de suposada música experimental, que en realitat és poc més que soroll, els temes de Liars sí contenen en ocasions alguns moments a rescatar. A més, mèrit també pels imaginatius títols de les cançons
En el seu moment va sorgir com un petit secret que cada vegada es va anar donant a conèixer més i més. Sobretot pel boca-orella dels seus shows, gairebé performances artístiques més que concerts a l'ús. Tot i ser el tecer disc, molts el vam conèixer amb aquest 'Want One' i la seva segona part. Era l'artista més cool del món. La seva música, la seva actitud i, és clar, la seva veu. Però també tenia cançons increïbles. Moltes. Al final el personatge es va anar menjant l'artista, però en aquell moment era imbatible
Posh pop disguised as art pop
La singular manera de veure el pop de Matt Johnson. S'agraeix la vena artística i la seva cohèrencia musical, però mai he aconseguit entrar en el seu món, i aquest primer LP editat sota el nom de The The encara és més inaccessible que els posteriors
El baixista de Can fent la seva primera incursió en solitari amb un disc igual d'imprenetrable que els de la seva exbanda. Quatre mini bandes sonores de pelis imaginàries amb multitud d'efectes, samplers, loops.... very arty tot plegat
Those were the years when they could do no wrong. Every record up to 'Sabotage' was one masterpiece after another; similar sounding, but each one unique in its own way. And then they say drugs are bad...
Una banda tan de la seva época que ara només és recordada per la gent que la viure al seu moment i pels connoisseurs del génere. La resta de la seva discografia és irregular, però aquí van excel.lir com poques altres bandes durant aquells anys
Country tenyit de folk, amb una veu colpidora i bones melodies. Agradable de sentir, poca cosa més
Una lliçó sobre com retorçar el rock, trepitjar les estructures habituals del génere, innovar en les composicions, i sonar rellevant i interessant, conservant el sentit musical. Una lliçó mal apresa per la majoria de grups que han tractat de fer quelcom semblant
Supposedly one of the hip-hop masterpieces of the 90s. Well, sounds as boring, predictable and disposable as the rest of hip-hop masterpieces of the 90s
One of the great mysteries of hard rock/metal is what would have happened to Maiden if Paul Di'Anno had stayed on as the band's vocalist. Their first two albums are two masterpieces of the NWOBHM and will leave the question forever in the air. With Dickinson they released a few masterpieces of their own, but they already were something else. Here, the mix of seventies hard rock and punk attitude gave birth to one of the best debut albums in history
Traditional folk played like it was classic rock. For some reason, it was trendy in the pop-rock world for a few years. For even less obvious reasons, it's been highly regarded ever since
70s hard rock at its best. Despite drugs, internal struggles, and the pressure of following up the success of 'Toys in the Attic', the Boston band was unstoppable in 1976, as 'Rocks' proves
This is the result of taking pop music to its highest level of perfection, its most sublime state as an art form
The most overrated artist in the history of pop music
No hagués posat mai aquest disc a una llista de 1001 "essencials". Echo and the Bunnymen es trobaven en un període de transició entre el post punk dels seus primers discos i l'art-pop d''Ocean Rain'. 'Porcupine' té una mica d'uns i una mica de l'altre. No és dolent, com no va ser cap dels treballs de la banda a la seva primera década de vida, però dista molt de què van aconseguir amb el seu primer 'Crocodiles' i el posterior ja referit 'Ocean Rain'
La definició de 'so corrossiu' la trobem en l'estrena discogràfica de Killing Joke. És incómode, difícil, complicat d'agradar.... però té alguna cosa que el fa especial. Segurament és el talent indiscutible de gent com Jaz, Youth o Geordie, que sublimen plegats una mena de post punk antecessor del rock industrial, però amb un so molt propi i ple de qualitat
Era l'época. Anys de glòria del rock alternatiu, que gairebé era més mainstream que el comercial. Sonic Youth eren, és clar, influència indispensable en aquell moment, i Girls Against Boys es van demostrar com uns dels alumnes més aventatjats. La distorsió, el feedback i les capes de guitarres, combinades amb bon sentit amb la melodia i trobant sempre el camí del format cançó. No era fàcil i la gran majoria de bandes van oblidar que calia talent per portar a bon port aquest so. No va ser el cas d'aquests novaiorquesos, que mai van arribar a esclatar i la llum dels quals va durar poc... però el disc és un molt bon testimoni d'uns anys fantàstics
Punk de Los Angeles de començaments dels 80s, amb clares influències del hardcore USA de l'època. Treball seminal, més pel que va significar en el so del génere al llarg de la década (i més enllà) que pel disc en sí, que es disfruta força però no deixa de ser un disc interessant de punk compromés (i a la vegada divertit) més
Els nens que la vam conèixer a la ràdio de l'época amb 'Nick of Time' i 'Have a Heart' a la vida haguèssim dit que aquesta senyora portava gairebé vint anys de carrera. Si semblava una nova next best thing! Sigui com sigui, la reinvenció de la ma de Don Was li va permetre editar un disc molt potent i iniciar una nova etapa, molt més popular, a la seva carrera. Molt més propera al pop que al blues (amb l'excepció de l'últim tema), molt radio-friendly però amb composicions força contundents. Es va merèixer l'èxit en aquell moment, i es mereix haver passat a la història del génere, encara que sigui en lletra minúscula
Cal reconèixer que com a banda sonora de fons per treballar (o per tot el contrari) no està pas malament...
Banda maldita de començaments de mil.leni. No va tenir mai ni una engruna d'èxit, però dos dels seus tres discos (EPs apart) estan en aquesta llista; dona una idea de la típica banda més per crítics que pel públic. Em va agradar més el seu segon LP 'Hot Shots II'. Aquí continuen amb la seva peculiar barreja d'indie pop amb psicodèlia, indietronica i rock alternatiu, però les idees sembla que ja no sortien tan fresques com en els seus treballs anteriors
It works. The curious blend of Ali Farka's African roots music and Ry Cooder's signature guitar sound come together in an exercise that is very positively surprising. I started listening skeptically ('another world music album to justify the variety on the list'), and I end up with a very good taste in my mouth. Ideal for sunny Sunday mornings. Fantastic
La seva peculiar barreja de rock alternatiu, punk, post punk... és força interessant. Els temes reivindicats per Nirvana ('Oh Me', 'Plateau', 'Lake of Fire') sobresurten com el millor del disc, però la resta té el seu encant, mig lo fi, mig com desmanegat a propòsit, però en tot moment una proposta original
La seva estrena, i un muestrari de tot el que Mark E. Smith oferiria en els anys que havien de venir. Ell i la banda millorarien, i força, la seva proposta, sobretot durant la primera meitat dels 80. Però és un molt bon disc de debut, amb un so valent, incòmode i ja des de bon començament molt personal
1991 va ser el seu any. I a partir dels singles que van marcar aquell moment van donar forma a bona part de la música electrònica de la década: trance, house, chill out... ho van fer tot i amb un gust més exquisit i una capacitat melòdica molt més desenvolupada que la gran majoria d'acòlits. El misteri i les accions antisistema que els envoltaven han fet que el seu nom sobrevisqui amb aura des d'aleshores
Una de les cimes del hip hop europeu. Bevent de la influència de la música negra, amb un intens sabor a jazz i funk, les composicions de MC Solaar continuen sent 'cool' tres décades després d'haver-se publicat
Refinen el so del seu primer dic i assoleixen la seva personalitat, amb un pop elegant vorejant el jazz. No hi ha cap hit, però són vuit composicions molt sólides que ja fan de la banda un dels grups més personals i interessants dels setanta
It was impossible to match "Rumours." Fleetwood Mac doesn't even try here. They opt for a very different approach. A magnum opus of twenty tracks where they explore all their possibilities as a band. A sampler of pop finesse to savor listen after listen. Here there is not the immediacy of their previous two works with Buckingham and Nicks, the will to endure over time dominates more. And they succeed
Una altra aproximació d'Àfrica a la música occidental buscant la fusió de cultures. Des de l'oïda d'un europeu el resultat és prou efectiu; melodies que sonen llunyanes i properes a la vegada
One of the best bands to emerge during the most innovative period in the history of pop music. They released five consecutive masterpieces (no mean feat!). 'Fear of Music' is the third of these and a singular experience. African rhythms, twisted melodies, endless layers and textures, this album never fails to captivate
El blues rock de Steve Winwood i cia començava a agafar embranzida. Havien de millorar-lo en posteriors treballs, però aquí la barreja poderosa d'arrels britàniques i sons nordamericans, juntament amb el talent de Winwood, Jim Capaldi i Dave Mason, arriba ja a quotes de qualitat molt rellevants
The best possible introduction to the world of hip hop. It has it all, and it's excellent at it all. Over time, the persona would eventually consume the artist, but at that point in his career, Eminem was simply unbeatable